ASSUMPTES PROPIS

Núria Suara: «La Rambla és un cementiri per a mi»

Víctima de l'atemptat de Barcelona, divendres va testificar davant el magistrat Alfonso Guevara, que presideix el judici del 17-A

Núria Suara: «La Rambla és un cementiri per a mi»
Es llegeix en minuts

No havia volgut fer una sola declaració des del 17 d’agost del 2017. Simplement va desaparèixer. Núria Suara, propietària de la parada de llavors i bulbs de la Rambla, la més pròxima al mosaic de Miró, on la furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub va aturar la seva carrera assassina, va testificar aquest divendres davant el magistrat Alfonso Guevara, president del tribunal que jutja els atemptats de Barcelona i Cambrils. I sobreposant-se al dolor, es va animar a concedir aquesta entrevista.

-¿L’ha tractat bé el jutge Guevara?-M

’ha escoltat sense interrupcions.

-En només cinc minuts, ¿què ha pogut explicar-li

?-Jo volia explicar no tant el que vaig veure–que encara ho tinc com en un núvol–, sinó el que vaig sentir aquell dia i com m’ha afectat.

-La furgoneta es va aturar a pocs metres del seu negoci.

-Estic convençuda que es va detenir al mosaic de Miró perquè es va encastar contra la meva parada i els danys el van obligar a parar.

«Vaig entrar a la parada dos segons abans. Vaig sentir els crits, vaig veure els ferits... Era l’única que va quedar sencera al meu voltant»

-¿Vostè era dins?-

Vaig entrar dos segons abans, dos, per fer una llista del gènere que necessitava. Malgrat haver valorat tornar de vacances després del pont del 18, vaig obrir el dia abans de l’atemptat, el 16.

-Una mala passada del destí

.-Tan bon punt entrar, vaig sentir els crits. Vaig veure molts ferits a terra. Era l’única que va quedar sencera al meu voltant. Em vaig bloquejar totalment. Vaig intentar trucar al meu fill, però, amb el mòbil a la mà, els dits no em responien. Durant molt temps em vaig sentir culpable per no haver ajudat els ferits.

-No podia. -

«Has de sortir d’aquí», em va dir algú amb uniforme. I vaig creure entendre que a la furgoneta hi podia haver explosius. Dos agents em van treure –no sé si jo anava caminant o em portaven- i em van ficar en una botiga de ‘souvenirs’ just al davant. Vaig pensar: «Si hi ha explosius, ¿per què no em porten més lluny?».

-¿Va estar-hi molt temps tancada?

-Unes dues hores llargues. A dins hi havia ferits. Hi havia una noia estirada a terra, no podia respirar, es desmaiava. Vam obrir diverses vegades la persiana per demanar ajuda, però no hi havia mans. Quan vaig aconseguir sortir, li vaig dir a un agent que havia de creuar la Rambla, que vivia al carrer del Carme, i no em va deixar. Em van fer donar una volta de mitja hora. Aquella nit la vaig passar vomitant. L’endemà vaig anar al CAP i em van derivar a un centre psiquiàtric. Patia –pateixo– estrès posttraumàtic.

«Ningú va venir a preguntar si necessitava res. I el Ministeri de l’Interior em nega el reconeixement com a víctima»

-¿Les administracions es van ocupar de vostè?

-Ningú va venir a preguntar si necessitava res. Malgrat que vaig posar una denúncia davant els Mossos per les destrosses a la parada, vaig ser jo qui vaig trucar al Ministeri de Justícia per preguntar si tenia dret a un advocat d’ofici. 

-És una víctima de terrorisme.

-El Ministeri de l’Interior, que va assumir part de la indemnització pels danys materials, no va voler reconèixer-me com a víctima; vaig interposar un recurs i, malgrat presentar una muntanya d’informes mèdics, m’ho van tornar a denegar. Segons ells, l’atemptat no em va afectar.

-És evident que sí. No va tornar a trepitjar la parada.

-Jo era la tercera generació i no volia que el meu fill –que té 21 anys– visqués una cosa així. Li vaig dir al meu oncle –que al jubilar-se va posar el negoci al meu nom– que no creia que hi pogués tornar. Davant la parada havien posat un altar amb la foto d’un dels italians morts. Per consell dels psicòlegs, vaig intentar entrar a la Rambla, però em donaven atacs d’ansietat. És un cementiri per a mi. 

Vaig passar-me mesos tancada a casa. Malgrat la medicació, no avançava. Em vaig desfer del negoci i em vaig mudar a Sant Vicenç de Castellet»

-Té tot el sentit. -Va

ig passar mesos tancada a casa. No volia veure ningú. Malgrat la medicació, no avançava i em vaig desesperar molt. Em feien por les furgonetes blanques, els cops, les sirenes, els uniformes. Al principi la gent ho intentava entendre, però passava el temps i no ho comprenien. Vaig prendre la decisió de desfer-me del negoci, però les parades de flors pertanyen a Mercats de Barcelona i no tenia opció a traspàs. Només he percebut els 5.500 euros pels danys.

-¿De què viu, si em permet la pregunta?

-Fa un any i sis mesos se’m va acabar la baixa i des d’aleshores no cobro res, visc del lloguer del pis de Barcelona.

-Tampoc va poder continuar al barri

.-Fa un any i mig em vaig mudar a Sant Vicenç de Castellet, hi tenim una masia familiar, on viuen la meva germana i els meus nebots. Vaig llogar una caseta al poble. Estic envoltada de bosc. Vaig adoptar una gosseta que em fa molta companyia. No venia a Barcelona des de febrer. He pres una pastilla per venir.

-No hi ha manera d’oblidar

.-Cada dia és present, només que he après a aturar el record. Però hi ha dies en què soc incapaç de moure’m. Han passat tres anys i no tinc una vida normal. No crec que la tingui mai. Jo era una persona alegre, sociable, m’agradava molt ballar salsa...

Notícies relacionades

-Té 56 anys. Encara és jove.-

És que no sé com remuntar.