Madrid o la desesperació

Tot aquest procés ha durat una setmana llarga, durant la qual hem descobert molts altres flancs, mentre la pandèmia anava estenent el seu terror. I en aquest temps de pànic, quan la màxima autoritat sanitària ens anava enviant missatges d’alta preocupació, observàvem que tampoc actuava amb la contundència esperada, resistint-se a tallar en sec l’hemorràgia. Així, permetia de manera elegant i subtil, lenta però eficaç, que Isabel Díaz Ayuso anés dessagnant-se políticament entre l’estupor i la perplexitat de bona part de la població, que no donava crèdit al que els ulls veien, les orelles escoltaven i el cor patia. Una reacció, la del ministre Salvador Illa, de legítima defensa contra el setge conservador al fortí vermell de la Moncloa instal·lat en l’epicentre del conservadorisme espanyol.

La prova de la doble atzagaiada la va aportar Pablo Casado ordenant a les seves autonomies tancar files amb la seva heroïna després d’alguns dubtes raonables. I així va ser com la batalla de Madrid es va ampliar a guerra de la independència, versió Covid-19. I amb el faedor d’Aznar intentant replicar-li en perfil dona, apuntant-li discursos, dissenyant tàctiques i construint un relat nacionalista per disfressar Díaz Ayuso de Manuela Malasaña, la jove brodadora, filla d’un francès espanyolitzat, que sembla que va morir per un tret de l’invasor mentre facilitava al seu pare la pólvora amb la qual aquest defensava la capital des del balcó de casa seva.

Notícies relacionades

Cau la fiscal del cas del nòvio d’Ayuso

ERC reivindica el lideratge davant la «decadència» de Junts i PSC

A aquest desplegament de fronts cal afegir-hi també el que mantenen el PP i Ciutadans en el mateix Govern autonòmic que suposadament comparteixen. A aquests socis per necessitat, que no per convicció, els passa com als del Govern de la Generalitat. Que la vigilància permanent que es dediquen no els permet viure com voldrien ni dormir amb qui desitgen. I això, més que política, és interpretació de mals aficionats que ni se n’adonen que el públic ja fa temps que ha descobert les tramoies que amaguen el fals decorat que els inspira.

Passa, no obstant, que a l’ocupar la zona central saben que concentren l’atenció de tot el públic, que entre xiulets i aplaudiments entona: «‘Madrid, Madrid, me desespera, levanta ya tus posaderas, de tanto mover las caderas se van a reír de ti’». Los Sírex. 1984.