30 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Madrid entra en barrina

La pandèmia agreuja la desigualtat i promou el discurs polític d'identitat populista a la regió

El pacte de col·laboració Sánchez-Ayuso va saltar pels aires pel desacord sobre el tancament de la ciutat

José Antonio Zarzalejos

Madrid entra en barrina

Emilio Naranjo

Abans que al març es desencadenés la pandèmia, Madrid progressava amb el vent econòmic de popa. El creixement de la comunitat va ser el 2019 d’un 3%, un punt més de la mitjana espanyola. La seva renda per habitant va arribar als 35.000 euros, la més alta d’Espanya. Va augmentar demogràficament fins als 6.600.000 habitants. La seva taxa d’atur es va situar en el 10%, un 3,8% menys que la mitjana estadística del país. L’aportació madrilenya al PIB va ser del 19,2%, la més alta de totes les comunitats, superant de nou Catalunya.

La ciutat, a més, es disposava a emprendre un desenvolupament urbanístic al nord sobre centenars d’hectàrees, amb una inversió de 6.000 milions d’euros a través d’un projecte –el conegut com Chamartín–, que proporcionaria milers de llocs de treball. La baralla de la capital d’Espanya amb Barcelona, es dirimia a favor de Madrid. Madrid –es deia– estava aprofitant el decaïment de la capital de Catalunya per treure-li un marge definitiu.

Totes aquestes variables donaven un diagnòstic optimista de Madrid i de la seva conurbació, però ocultaven problemes greus. Ara, la pandèmia ha deixat al descobert les esquerdes de totes aquestes fortaleses, tant en l’aspecte economicosocial com en el polític. I Madrid ha entrat en barrina. Perquè el coronavirus ha posat sobre la taula de debat els dos greus problemes que afligeixen Madrid: la desigualtat punyent i la gestió erràtica d’un Govern de coalició del PP amb Ciutadans, sostingut per Vox, i una oposició d’esquerres vana i incapaç de tocar poder des de fa un quart de segle.

desigualtats

Malgrat que la renda per càpita mitjana sigui a Madrid de 35.000 euros, la realitat és que a la zona nord i nord-oest arriba a una forquilla de 50.000-72.000 euros, mentre que descendeix fins als 25.000 a la zona sud tant de la capital com de la regió. La desigualtat entre el 20% més ric i el 20% més pobre és la més alta d’Espanya, tot i que la comunitat sigui la de més renda de conjunt.

Segons l’informe de la fundació de Càritas sobre exclusió social i pobresa (2019), a Madrid hi ha un milió de persones en risc de marginació, 490.000 de les quals, en perill greu d’indigència. Estan fallant les polítiques socials (de vivenda, d’ocupació, de prestació de serveis públics). En altres paraules: Madrid té plantejat un problema de redistribució que es percep en l’infrafinançament d’alguns serveis públics. La despesa sanitària mitjana, per exemple, és un 14,42% inferior a la mitjana espanyola.

Aquest problema –no exclusiu de Madrid, però d’especials dimensions a la capital– ha emergit com una hidra en dues fases: entre març i juny, amb el període més àlgid de la pandèmia, en què tant l’assistència sanitària primària com l’hospitalària van col·lapsar, i entre l’agost i aquest setembre, quan les autoritats autonòmiques, després de forçar la desescalada del confinament de totes passades, van demostrar una particular incompetència a gestionar l’actual onada del coronavirus.

Falta d’infraestructures

Tot això remet, no només a un problema evident de falta d’infraestructures, sinó també a una malaptesa política governamental que, aliena a criteris tècnics, ha fet gala de l’oposició al Govern de Pedro Sánchez –també ha ocorregut a Catalunya– per, al final, haver de recórrer a l’Administració General de l’Estat, a la qual s’ha reclamat la col·laboració de les forces armades i cossos policials, i la contractació de metges extracomunitaris. Alhora, s’implanten amb criteris que els experts consideren parcials, tardans i insuficients unes mesures contra els contagis que arriben a unes xifres que fan de Madrid la regió europea amb més afectació de la Covid-19.

Les característiques del problema polític són tan inquietants a Madrid com al conjunt d’Espanya. L’Executiu que presideix la inexperta i pretenciosa Isabel Díaz Ayuso ha intentat dotar la regió d’una estranya identitat que va fer eclosió visualment i discursivament dilluns passat a la Reial Casa de Correus, en ocasió del seu armistici amb Pedro Sánchez, que divendres va saltar pels aires per mor d’una radical diferència de criteri entre Sanitat i la comunitat sobre el tancament total o parcial de la capital.

Díaz Ayuso –com si proclamés un procés sobiranista a la inversa– va afirmar el dilluns que «Madrid és Espanya dins d’Espanya», «tothom utilitza Madrid», «tractar Madrid com la resta de comunitats és injust», «ens faríem trampes si pensem que Madrid pot ser tractat com les altres comunitats», per rematar amb fiblades ideològiques tan inoportunes com populistes: «La Covid-19 porta problemes com l’okupació, la delinqüència i els menes».

Malaptesa i farfolla

La malaptesa política no va poder ser més gran en un context coreogràfic obscè –banderes, farfolla protocol·lària i hipèrbole mediàtica– que ha causat una profunda preocupació en les elits empresarials i culturals de la ciutat, que no reconeixen en aquestes paraules i actituds el caràcter machadià de Madrid com a «escullera d’Espanya», la identitat de la qual era no tenir-ne, o tenir-la mestissa i compartida. La gestió de la crisi sanitària a la ciutat s’ha convertit en una baralla insomne i intolerablement frívola.

La pandèmia ha obert els ulls a la ciutadania madrilenya a la pitjor versió socioeconòmica i política de la ciutat i la regió. Així no es pot continuar. La comunitat necessita polítiques redistributives i un discurs del seu Govern obert, connotat amb valors d’integració general i en interlocució humil i realista amb totes les altres. Perquè si la dreta s’identifica amb determinats aspectes del model madrileny en aquests últims mesos, acabarà per claudicar electoralment com Ayuso amb Sánchez. Tot i que sigui entre banderes i oripells que no mitiguen, no obstant, la depressió i la decepció que afligeixen la ciutat com mai abans en la seva recent història.