30 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

L'alt preu de repescar ERC

L'aprovació dels Pressupostos es planteja com la reunificació de la majoria de la investidura

Ni amnistia ni indults: reforma del Codi Penal, per llei d'article únic i lectura única. Qüestió d'hores

José Antonio Zarzalejos

L'alt preu de repescar ERC

J J Guillen

L’estabilitat del Govern i, en conseqüència, de la política espanyola depèn dels escons d’ERC (13), EH Bildu (5) i PNB (6). Sumats els diputats independentistes catalans i els ‘abertzales' i nacionalistes bascos (23) de què disposen en el Congrés el PSOE i UP (155), la majoria és de 178, dos més de l’absoluta que permet l’aprovació de les lleis orgàniques, tot i que no iniciar cap reforma constitucional, renovar el Consell General del Poder Judicial i els magistrats del Constitucional, ni nomenar al nou Defensor del Poble ni, en fi, el Consell de RTVE. Per això Pedro Sánchez no està en condicions d’apostar només per Ciutadans (10 escons) si fer-ho comporta la pèrdua o l’abstenció del bloc dels 23 a què s’hauria afegir amb alguna probabilitat els 4 del PDECat, dissidents de Carles Puigdemont.

El Govern –amb els ‘bons oficis’ de Pablo Iglesias, que s’obstina a mantenir la majoria de la investidura i rebutja la cooperació d’Inés Arrimadas, com fa ERC– s’ha embarcat en una operació política d’alt cost per repescar la complicitat perduda dels republicans. La taula de diàleg Govern-Generalitat, pactada per socialistes i el partit de Gabriel Rufián, està bloquejada i així seguirà, però la formació d’Oriol Junqueras sap que trencar amb l’Executiu de coalició també té costos a Catalunya. Llegeixi’s el seu llibre –i de Marta Rovira– sobre el seu aparent pragmatisme. Pedro Sánchez té una lògica prevenció a la volatilitat de criteri d’ERC, que el va deixar penjat en les pròrrogues de l’estat d’alarma i que li va tombar el projecte de comptes públics el 2019. Però l’aritmètica li imposa un exercici de realisme similar al de Junqueras.

Els diputats d’EH Bildu en el Congrés /JOSÉ LUIS ROCA

En el Pressupost del 2021 no hi ha espai per negociar partides. Les ‘compensacions’ seran unes altres tant per a ERC com per a Bildu i el PNB. Els nacionalistes bascos tindrien prou que es complís l’acord de transferències i assegurar-se les línies fonamentals de la renovació de la quota. I als d’Arnaldo Otegi també els seria suficient una correcció ràpida i completa de la política penitència de dispersió del més de centenar de presos de la banda terrorista ETA, ja en marxa. Addicionalment, Pedro Sánchez, a través de l’Oficina Econòmica de la Moncloa i d’una comissió interministerial, prescriurà els projectes a finançar amb fons europeus quan s’hagin de concretar l’abril del 2021. Una altra oportunitat negociadora, tot i que diferida.

Però la mesura per a la reintegració d’ERC a la majoria de la investidura ja s’està perfilant i no seran, com es suggeria, els indults als presos condemnats pels fets de la tardor del 2017. El perdó governamental –sol·licitat ja per diverses instàncies– acumularia massa inconvenients: situa la decisió en l’àmbit competencial exclusiu del Consell de Ministres; implica la firma del Rei als reials decrets; requereix motivació; enfrontaria el Govern amb el previsible informe negatiu del Suprem; podrien ser impugnats davant la Sala Tercera de l’Alt Tribunal i, a més, serien indults parcials. A més: els seus possibles beneficiaris no els accepten, tret d’un parell de casos. L’alternativa no és una amnistia prohibida constitucionalment, sinó una reforma fulminant en el Codi Penal dels delictes de sedició, rebel·lió i el medial de la malversació.

El Ministeri de Justícia hi està treballant. I segons fonts solvents el que prepara és un projecte de llei d’article únic que se sotmetria al ple del Congrés mitjançant el procediment de lectura única. El Govern s’acolliria a un precedent de reforma d’aquestes característiques: així es va modificar la llei orgànica del Poder Judicial el desembre del 2004 a instàncies del Gabinet presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. L’article 135 de la Constitució també es va modificar en lectura única, és a dir, en una sola sessió plenària del Congrés i del Senat, amb possibilitat només d’esmenes a la totalitat. Qüestió d’hores.

Juan Carlos Campo, ministre de Justícia /FERNANDO ALVARADO (EFE)

La configuració dels delictes el tipus dels quals es reformaria –ja veurem la redacció que es planteja– implicarà un benefici retroactiu per als condemnats el 19 d’octubre del 2019 pel Suprem. Com de substantiu és aquest benefici, no se sap: podria suposar una mena d’‘amnistia’ per una formulació completament diferent de la infracció penal o una reducció substancial de la seva punició. El resultat, molt similar: la sentència haurà de ser revisada per la Sala Segona i aplicada la retroactivitat favorable.

L’oposició denunciarà –i no li faltarà raó– que es tracta d’una reforma en consideració a les persones condemnades per sedició que a Espanya es compten amb els dits de les dues mans, però la majoria que recolzaria el canvi del Codi Penal seria més àmplia que la de la investidura perquè la CUP s’hi abstindria i altres grups minoritaris s’hi sumarien (Més País, Terol Existeix). Vox i el PP compten amb prou diputats per interposar un recurs d’inconstitucionalitat que no seria suspensiu de la vigència de la nova norma. I trigaria anys a decidir-se.

Si les coses s’esdevinguessin així, ERC obtindria una gran carta per oferir a l’electorat independentista: la llibertat efectiva dels presos i la reforma de la sedició i la rebel·lió, malgrat que la taula de diàleg hagi quedat en foc d’encenalls, una responsabilitat que podrà atribuir a la intransigència de Quim Torra. Per a l’estabilitat del Govern i per als republicans, a curt termini l’operació no té contraindicacions. Però sí un alt cost en termes de debat mediàtic, parlamentari i una possible incidència en les bases socialistes. És una operació arriscada i molt pròpia de l’audàcia de Pedro Sánchez. Que aconseguiria els seus primers Pressupostos i, segurament, una legislatura llarga. Però ningú és en aquesta ‘pomada’ perquè Madrid consumeix les seves energies lluitant contra la pandèmia i allibera les seves pors amb un enorme pessimisme de cara a les seves conseqüències.