21 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

La patriòtica agonia del PP

Les confessions de Francisco Martínez, lletrat de les Corts, desarboren els quadros mitjans del partit

Es creu que Rajoy serà imputat per autoria mediata perquè no va impedir la delictiva operació Kitchen

José Antonio Zarzalejos

La patriòtica agonia del PP

Lavandeira jr

Francisco Martínez no és un qualsevol, ni un rellogat de la política. Va ser, entre el 2011 i el 2016, secretari d’Estat d’Interior sota el mandat en el ministeri de Jorge Fernández Díaz. Era un home seriós i rigorós que el 2004 havia guanyat plaça per oposició de lletrat a les Corts, un dels cossos més elitistes del funcionariat. Es va incorporar al Govern de Mariano Rajoy com una «esperança blanca». I ho esperava tot de la política. Estava disposat a fer el que fes falta, fins i tot assumir per una mal entesa lleialtat, que calia posar en marxa, entre el 2013 i el 2015, un aparell parapolicial per deslliurar el partit dels secrets documentals de Luis Bárcenas sobre la il·legal caixa B de l’organització. Una privatització repugnant de l’Estat.

Martínez va fer el que creia que havia de fer. Sorprèn que ho fes un jurisconsult. Ell no era un Correa; ell no era un comissionista; ell no era un actor secundari que necessités trapelleries per grimpar. La seva carrera era ascendent, tot i que la va espatllar quan li van encarregar que dirigís amb discreció una operació «patriòtica» –que després també es va repetir a Catalunya– per «fer callar» un Bárcenas que no estava disposat a pagar els plats trencats de les barbàries financeres perpetrades a la seu popular de Génova 13 a Madrid. Crida l’atenció que en comptes d’entrar en aquest joc il·legal, amb la gestió bruta de fons reservats, delictiu en fi, no aconsellés el contrari: atenir-se a la investigació penal i col·laborar-hi. Tenia sortida: tornar a exercir el seu lloc professional i docent. Va optar per quedar-se i ajupir el cap. Que ho hagi fet Francisco Martínez ha desarborat els quadros mitjans del PP, ara deprimits.

La figura clau

L’exsecretari d’Estat d’Interior és un personatge estratègic a la peça judicial separada Kitchen que es tramita en un jutjat central de l’Audiència Nacional. El titular, Manuel García-Castellón, ha aixecat el secret del sumari i s’han conegut tres aspectes fonamentals del cas. El primer: Martínez estava ficat fins al coll en l’operació il·legal. El segon: que l’exsecretari d’Estat (‘Choco-Paco’ en l’argot de Villarejo) va gestionar la màfia funcionarial que va mirar de sostreure els secrets de Bárcenas i obstruir a la justícia amb uns paios de la més baixa estofa policial, comprables i corruptes, tot i que amb menys discerniment jurídic i moral que ell. El tercer: que l’‘alter ego’ de Fernández Díaz, s’ha sentit abandonat pels «miserables» Rajoy (‘L’asturià’), María Dolores de Cospedal (‘La Cospe’), el seu marit, Ignacio López del Hierro (‘El polla’) i pel mateix ministre. I el jutge apunta cap a ells, o sigui, als «òrgans superiors i/o directius de l’Administració General de l’Estat» com a inductors.

La fiscalia anticorrupció demana la imputació, a més de la ja decretada de Martínez, de Cospedal i de Fernández Díaz, i està a punt d’arribar la del mateix Rajoy, sobre qui Martínez va dir: «Se’n penedirà. Ni s’imagina el que li espera». En el Congrés es constituirà una comissió d’investigació per la qual passaran l’expresident del Govern i el líder actual del PP, Pablo Casado («jo llavors era un diputat per Àvila»), i tota la nomenclatura de l’organització conservadora, que reviu així els pitjors moments del ‘cas Gürtel’, ofereix les condicions objectives perquè tant l’esquerra com la resta de la dreta (Vox i Ciutadans) depredin la seva base electoral i la seva reputació. És una tornada al passat.

És molt possible que, de resultes de la marxa del cas, el PP entri en una fase agònica, entenent com a tal que se situï en risc de caure a plom com a opció política i com a organització, i que hagi d’iniciar una baralla contra si mateix si Pablo Casado pretén salvar-lo d’aquest naufragi traient forces de flaquesa i posant en pràctica una pla estratègic que ja estaria en marxa.

María Dolores de Cospedal i el seu marit, Ignacio López del Hierro, en una imatge del 2014 /DAVID CASTRO

Dol pel passat

Les línies mestres d’aquesta reacció consistirien, segons fonts de Génova, a separar –fins i tot si resulten innocents en la neteja– les persones que hagin tingut la més mínima relació amb els fets que s’investiguen; trencar relacions, sense contemplacions, amb Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal, que li va deixar els seus vots perquè arribés a la presidència del PP; demanar perdó al seu electorat i a la ciutadania per les malifetes que es van cometre; alienar la seu madrilenya del partit perquè no es pugui establir una associació d’idees entre el PP de la corrupció i el del 2020; carregar-se el xatrac que és el logo del partit; oblidar-se dels arguments «patriòtics» com si els interessos del PP coincidissin amb els d’Espanya quan és, en aquest i altres casos, el contrari, i, en fi, assumir que ha arribat el moment, llargament diferit, de fer el dol per un passat recent inassumible.

Superar la transició entre la vida i la mort –o sigui, superar l’agonia– també requerirà que el PP de Casado sàpiga establir un nou model de relació amb Ciutadans, que s’apresta a demanar-li comptes en el Congrés i els mitjans, i aconsegueixi un distanciament radical de Vox, que procurarà pescar en aquest riu revolt de les aigües putrefactes que va deixar en mala herència el ‘rajoyisme’. Ara el PP es troba emparedat entre Arrimadas i Abascal. L’epíleg vindrà quan «l’asturià» sigui imputat i acabi a la banqueta, com se sospita que passarà entre els fiscals i magistrats. I serà per autoria mediata, això és, per haver conegut, sense detalls però amb tàcita aquiescència la «patriòtica» operació d’espionatge i obstruccionisme a la justícia i no impedir-la, amb un resultat presumptament delictiu. Casado està al caire de la tomba, mentre que a Pedro Sánchez –com en la moció de censura– li torna a somriure el destí després d’una històrica derrota parlamentària, i a Pablo Iglesias li camufla els seus problemes a l’Audiència Nacional.