26 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Entre Marchena i el caos

Puigdemont no vol eleccions ara: necessita temps, desafiar el Suprem i avortar el diàleg

Amb Torra inhabilitat, hi hauria un nou president i, en el seu defecte, comicis, però no abans del febrer

José Antonio Zarzalejos

Entre Marchena i el caos

Gonzalo Boye, lletrat de Joaquim Torra, ha manejat tots els ressorts processals possibles per ajornar la vista del recurs de cassació davant la Sala Segona del Suprem assenyalada per al dia 17 de setembre. Ha recusat, sense èxit, 11 dels 13 magistrats de la Sala en què es té el propòsit de celebrar la vista en la data acordada i dictar una sentència que, en fonts judicials, es considera «cantada». És a dir, serà confirmatòria de la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va condemnar el president de la Generalitat a un any i mig d’inhabilitació per un delicte de desobediència a la Junta Electoral. Com que en la segona instància no es revisen els fets declarats provats i Torra va acceptar haver desobeït, són ínfimes les possibilitats que el Suprem revoqui la primera resolució.

La conseqüència immediata d’aquesta sentència –que es dictaria en un termini d’entre 10 i 20 dies després de la vista– consistirà que Joaquim Torra deixarà de ser president de la Generalitat, de manera que quan se li notifiqui oficialment no disposarà de cap facultat pròpia del seu càrrec i, per tant, si no ha convocat abans les eleccions, no podrà fer-ho llavors. Accedirà a la presidència en funcions el vicepresident Pere Aragonès i es procedirà com estableix l’article 67 de l’Estatut: nova investidura i si resulta fallida, transcorreguts dos mesos des de la primera votació, queda dissolt el Parlament i es convoquen eleccions. En aquest cas, no se celebrarien abans del mes de febrer.

No s’han d’atresorar grans dots d’imaginació per suposar quin escenari es plantejaria tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya si es donés aquesta hipòtesi. Resultaria caòtic, és a dir, desordenat i confús. I, segurament, agreujaria la baralla entre ERC i JxCat. Aquest panorama tan poc estimulant és el que prefereixen molts dirigents independentistes afectes a Carles Puigdemont. Per tres raons. Una primera: demostrar que Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Suprem, no imposa la convocatòria electoral amb la data de la sentència d’inhabilitació de Joaquim Torra. Una segona: guanyar temps per consolidar l’alternativa secessionista que lidera l’home de Waterloo per enfrontar-se a ERC amb més garanties d’èxit. I la tercera: convertir en paper mullat el pacte entre el PSOE i els republicans, sotmetent Pedro Sánchez a la màxima pressió al Congrés, posant així en relleu tant Ciutadans com el PP.

El botó nuclear

Però és Joaquim Torra el que conserva en exclusiva el poder per avançar la convocatòria electoral fins al mateix dia de la resolució del Suprem. El fet que se suposi que l’actual president de la Generalitat no desafiarà el seu predecessor pel vicariat que exerceix, no garanteix que l’inquilí de Sant Jaume eludeixi prémer el botó nuclear, convoqui els comicis i conclogui la seva gestió complint el que va assegurar que faria el mes de gener passat: cridar a les urnes els catalans després d’aprovats els Pressupostos, condició ja complerta el mes d’abril.

Els successors testaferros com Torra no sempre responen amb la docilitat que se’ls atribueix i solen registrar episodis explosius d’autoestima. Si es dissolgués el Parlament aquest any, la situació seria millor que la prolongació agònica d’una legislatura nascuda de les eleccions de desembre del 2017, convocades per Mariano Rajoy a l’empara del 155, i que ha sigut perjudicial en tots els ordres.

Com que Catalunya és, en totes les seves expressions, sistèmica per al conjunt d’Espanya, la repercussió d’un avenç electoral a la tardor o hivern del 2020, o de la continuació de l’actual situació, agreujada per la provisionalitat i per l’enardida batalla entre les formacions independentistes, tindrien conseqüències generals. Afectaria –potser ja ho hagi fet– l’eventual i improbable recolzament dels republicans als Pressupostos  i la continuació de la taula de diàleg intergovernamental. Dues qüestions d’alt voltatge polític que reiterarien la melancolia dels que aspiraven a recuperar Catalunya de la seva crisi de relació amb la resta d’Espanya a través d’aquest Govern de coalició.

El dolent o el pitjor

En aquest context –un dolent, l’altre pitjor–, Pedro Sánchez hauria d’anar a totes per manejar el raïm de crisi que tenalla el país. Catalunya passaria a la llista dels assumptes irredempts. Però no es poden aparcar ni els comptes públics, ni deixar d’actuar davant la crisi sanitària, ni d’imprimir rapidesa als mitjans pal·liatius davant el desastre social i laboral provocat per la pandèmia. Avui, no hi ha majoria parlamentària; avui, Espanya és el país amb més contagis de coronavirus per cada 100.000 habitants; avui, les administracions públiques que han de gestionar els ajuts (ertos, ingrés mínim vital...) estan col·lapsades; avui, no se sap com i quan tornaran els estudiants a les escoles i les universitats.

En aquest quadro obscurantista, la dirigència secessionista de Catalunya sembla deambular en una altra galàxia, en una realitat virtual atapeïda d’emocionalitat i inflamada d’un patriotisme que més sembla el refugi del seu fracàs històric que el desenvolupament versemblant d’una cosa semblant a un procés independentista. Joaquim Torra –si és capaç de fer una introspecció sobre les responsabilitats que ha contret– té la paraula perquè el desastre sigui de menor envergadura amb unes eleccions aquest any, evitant així la prolongació sine die d’una legislatura que ha sigut –està sent– pèssima i costosa per a tothom. Entre driblar Marchena i el Suprem i provocar així caos, no hi hauria d’haver dubte: optar per Catalunya i pels interessos generals dels ciutadans.