28 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La fiscal general, en el vòrtex de la tempesta

Dolores Delgado empara l'autonomia dels fiscals en la impugnació de l'excarceració i el tercer grau dels presos i a l'informe de la cassació de Torra.

El ministeri públic intervé en la investigació al rei emèrit, el cas Dina-Iglesias, la suposada caixa b de Podem i l'informe sobre les querelles contra el Govern per la pandèmia

José Antonio Zarzalejos

GRAF6814. MADRID, 26/02/2020.- La nueva Fiscal General del Estado, Dolores Delgado jura su cargo ante el rey Felipe VI (d) y el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez (2d) durante un acto celebrado en el Palacio de Zarzuela en Madrid este martes. EFE/Fernando Alvarado/Pool

GRAF6814. MADRID, 26/02/2020.- La nueva Fiscal General del Estado, Dolores Delgado jura su cargo ante el rey Felipe VI (d) y el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez (2d) durante un acto celebrado en el Palacio de Zarzuela en Madrid este martes. EFE/Fernando Alvarado/Pool / Fernando Alvarado (EFE)

El nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat es va suposar com una peça essencial al mecanisme polític –la taula de diàleg entre el Govern central i el de la Generalitat, pactada entre el PSOE i ERC– que podria incidir decisivament en la situació penitenciària dels dirigents condemnats al Suprem pels delictes de sedició, malversació i desobediència.

Tot i que la fiscal general no és independent sí és autònoma i s’ha de regir, com tots els altres fiscals, pels principis d’imparcialitat, objectivitat i legalitat. No pot ser cessada si no és per causes taxades i el Govern, a través del ministre de Justícia o del president, pot impartir-li instruccions concretes però mitjançant un procediment establert i transparent. I els fiscals han d’acatar les seves ordres, però disposen de recursos per resistir-se i, en darrer terme, per complir-les explicitant el seu desacord.

Perímetre de prudència

Les credencials de Dolores Delgado –fiscal de carrera, exministra de Justícia i exdiputada del PSOE– van resultar molt controvertides i tant el PP com Vox n’han impugnat el nomenament davant la Sala Tercera del Suprem. No obstant, la fiscal general s’està mantenint en un perímetre de prudència, remetent el missatge que la seva posició institucional no és compatible amb qualsevol assistència a criteris d’oportunitat del Govern.

La prova de foc per a Delgado consistia en la seva decisió sobre la correcta aplicació de la normativa penitenciària en l’execució de les penes de la sentència de la Sala Segona que va condemnar els dirigents independentistes. No hi ha hagut cas. La fiscal general no ha remès indicació de cap naturalesa als seus subordinats competents, siguin els fiscals adscrits al jutjat de vigilància penitenciària de Barcelona, sigui als de Sala del Tribunal Suprem. Així, el ministeri fiscal ha impugnat permisos d’excarceració concedits per la Generalitat i els tercers graus que garanteixen als reclusos un règim de gairebé llibertat que en un futur immediat serà, probablement, revocat per la Sala Segona.

El ministeri fiscal, a més, ha mantingut l’acusació contra Josep Lluís Trapero i altres responsables dels Mossos pels fets de setembre i octubre del 2017 i en la vista oral del recurs de cassació interposat per Joaquim Torra contra la sentència del TSJC que el va condemnar per desobediència a un any i mig d’inhabilitació demanarà la confirmació de la resolució d’instància. I el president de la Generalitat deixarà de ser-ho així que es ratifiqui la resolució condemnatòria.

Error de càlcul d’ERC

Serà difícil localitzar un responsable màxim del ministeri fiscal anterior amb temes sota la seva competència més complexos, delicats i amb tantes derivacions polítiques com els que gestiona en l’actualitat Dolores Delgado. Però és la seva actitud, fins al moment molt conscient de la seva responsabilitat, la que comença a acreditar l’enorme error de càlcul que va cometre ERC a l’aspirar a fer contorsions a l’Estat per aconseguir els seus objectius a la taula de diàleg, i també la banalitat del Govern al no haver acotat amb realisme el contingut d’aquesta negociació en el marc constitucional.

Tampoc es recorda una època política en què el paper del ministeri fiscal fos tan crític. Ho és en les troballes prèvies que fa en relació amb les activitats privades presumptament irregulars de Joan Carles I a la Sala Segona del Suprem; ho és en el procediment que afecta el vicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias (cas Dina) a l’Audiència Nacional i que podria arribar ben aviat a la mateixa Sala, ja que el secretari general de Podem també és aforat. Ho és en el procediment contra dirigents i contra el seu propi partit, que està sent investigat per un suposat finançament il·legal sobre el qual s’ha de pronunciar la fiscalia. I ho és en la cassació de Joaquim Torra i, en fi, en la impugnació i consegüent oposició al tercer grau dels presos independentistes. Sense oblidar el seu informe preceptiu sobre les querelles interposades davant l’alt tribunal contra el Govern a conseqüència de la pandèmia del coronavirus.

El ministeri fiscal ha de ser escoltat en gran nombre de procediments (entre aquests, els corresponents als informes dels tribunals sentenciadors quan se sol·licita l’indult) i té l’obligació d’actuar quan es vulnera la llei de manera notòria i pública. Una cosa que sap bé Xavier Muro, secretari general del Parlament de Catalunya, que amb el millor dels criteris jurídics i tècnics va evitar la publicació de parts manifestament desafiadores –¿desobediència al Tribunal Constitucional?– de l’acord de la Cambra sobre el Rei i la reclamació de la seva abdicació.

Expectatives frustrades

Dolores Delgado està exercint les seves funcions amb la distància necessària respecte de les polítiques d’oportunitat –és a dir, polítiques– del Govern a què, d’altra banda, és tan pròxima. Si persevera en aquesta actitud, el sistema institucional es reforçaria i ella, com a fiscal i com a càrrec públic, adquiriria la credibilitat que li nega un sector social i polític molt ampli. La fiscalia general de l’Estat no s’asseu a la probablement frustrada taula de diàleg Govern-Generalitat i si en algun moment es va arribar a pensar que seria un instrument per implementar els seus eventuals acords –i potser no sense fonament– els fets estan desmentint aquestes expectatives.

L’Estat és superior a la fortalesa de la cohesió nacional i els seus càrrecs públics adquireixen una consciència especial d’una responsabilitat que els transcendeixen. Així ha sigut sempre en la història. Podria ser el cas de Dolores Delgado. Ho comprovarem definitivament la tardor que ve, quan es desencadeni la tempesta perfecta i ella se situï en el seu vòrtex.