21 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

La indiscreció de Joan Carles I

La instal·lació provisional del rei emèrit a Abu Dhabi il·lustra bé sobre el seu atordiment personal, polític i segurament moral

Quan tot s'assereni, Felip VI començarà un llarg itinerari normatiu sense reforma constitucional per regular la Corona

José Antonio Zarzalejos

La indiscreció de Joan Carles I

MARIO RUIZ

Vaig definir l’expatriació de Joan Carles I en aquestes mateixes pàgines el passat dia 4 com «la millor decisió d’Estat». I tot i que pugui resultar paradoxal continuar afirmant-ho, després de conèixer la més inconvenient de les destinacions possibles del rei emèrit –Emirats Àrabs Units–, persisteixo en l’apreciació perquè la instal·lació provisional del pare del Rei a Abu Dhabi il·lustra bé sobre l’atordiment personal –polític i segurament moral– en el que s’ha desenvolupat, i continua fent-ho, el monarca abdicat des d’abans de la seva renúncia el 2014.

El pacte del desterrament, decidit per Felip VI i avalat pel president del Govern, va ser acceptat per Joan Carles I amb renuència i, en darrer terme, fent valer la seva ciutadania que li permetia emparar-se en el dret a la privacitat, a la llibertat de moviments i a altres autònomes determinacions com l’elecció de la seva destinació. I aquesta transacció hauria culminat l’èxit de l’operació si el rei emèrit en comptes d’acollir-se a l’hospitalitat dels xeics dels Emirats Àrabs, una federació autoritària, fronterera amb l’Aràbia Saudita, escenari regional d’alguns dels episodis més sòrdids i sospitosos de la seva irregular conducta, hagués optat per una altra més discreta, allunyada de la plutocràcia, pròxima a Espanya i en un entorn familiar i d’amics.

El preu de la grandesa, va escriure Winston Churchill, és la responsabilitat. I és la que li ha faltat a Joan Carles I. Una carència que va en detriment de la seva minvada reputació –ell, que la va acumular llargament– i del respecte estètic que mereix, a més del Rei, el seu fill, el Govern i, especialment, l’opinió pública espanyola. El rei emèrit ha anteposat la seguretat i l’opacitat que li brinden els seus actuals amfitrions a l’atenció a altres consideracions d’ordre polític. La seva edat i el seu estat de salut ajuden a comprendre la decisió del pare del Rei, però no la justifiquen en la mesura que la seva localització remet a les pitjors evocacions de les conductes que se li retreuen.

Error d’apreciació

Precisament aquest error d’apreciació de Joan Carles I és el que, en última instància, explica millor que qualsevol altre argument la decisió del Rei, que un sector de la dreta política presenta com un dòcil executor d’una suposada política d’assetjament a la monarquia per part de Pedro Sánchez. És fals. El rei emèrit era a la Zarzuela una autèntica bomba de rellotgeria. La seva extraversió habitual s’havia convertit en una preocupant indiscreció i les seves converses amb el seu entorn, transcendien en àmbits socials, polítics i empresarials. Joan Carles I emetia missatges segons els quals se sentia incomprès, injustament tractat pel seu propi fill i part de la seva família, fuetejat per un Govern desafecte a la institució i a la seva trajectòria, arribant a esgrimir excuses absolutòries d’allò que a la seva carta de comiat a Felip VI va denominar «certs esdeveniments passats de la meva vida privada».

La lucidesa de Joan Carles I va arribar fins al límit d’acceptar el seu estranyament, però no més enllà, com han demostrat els 15 dies d’incògnit que han incomodat el Govern i situat la Casa del Rei en una posició difícil i, al final, la instal·lació en un país especialment contraindicat. Mentrestant, el Rei s’ha dedicat a recórrer les illes Balears amb la reina i les seves filles i ahir va cancel·lar les seves vacances i va tornar a la Zarzuela. Felip VI no només demostra així que es manté serè en aquestes dures circumstàncies, sinó que transmet també un temperament diferent per complet al del seu pare davant el qual hi ha ara una distància sideral en l’entesa institucional de la Corona.

Pla estratègic

Des d’abans de l’expatriació de l’emèrit, la Casa del Rei preparava un pla estratègic per recuperar el terreny perdut en l’afecte a la màxima institució de l’Estat en el qual es tractarà –i ja s’ha assajat amb el seu periple per totes les comunitats al llarg del mes de juliol– que les bones connotacions personals i polítiques que els sondejos públics i privats atribueixen a Felip de Borbó i Grècia es comuniquin a la institució monàrquica. Remarcant, així, el seu caràcter integrador, d’una banda, i, d’altra banda, la seva utilitat en una democràcia plena, i ara convulsa, com l’espanyola.

Alhora, i quan les circumstàncies s’asserenin, començarà un llarg itinerari normatiu –sense reforma constitucional– per regular la Corona que, com desitja el mateix Felip VI, acoti aspectes del seu funcionament sumits ara en l’ambigüitat o en el mer ús no normatiu. Com ha ocorregut en altres monarquies parlamentàries, del que es tracta és de convertir una crisi en una gran oportunitat i no en un desastre constitucional, com ha sigut habitual en la història d’Espanya des del segle XIX. El comportament de Joan Carles I precipita aquest radical propòsit regenerador del Rei.