El Waterloo de Joan Carles I

L’abdicació per triplicat de Joan Carles I, una reincidència en l’abandonament del tron remarcada a la carta de dimissió que es va divulgar ahir, suposa una notícia majúscula. La repercussió de l’abandonament forçós d’Espanya ressonarà a l’altura del cop de porta. No obstant, l’exili del governant més longeu dels últims segles tindrà efectes minúsculs. El rei emèrit, que omet acuradament la seva condició de jubilat, descobrirà al Carib que l’estranger ja no existeix.

Treure Joan Carles I d’Espanya amb precipitació no pacifica la monarquia. Felip VI es queda a soles al tron, i als 52 anys li convenia alliberar-se dels seus pares. No obstant, no desapareix la seva condició de successor, fill («el teu pare») i designat pel seu progenitor. Un canvi de residència en aquesta terra no solucionarà la desafecció dels qui no advertiran excessives diferències entre la Zarzuela i una mansió a la República Dominicana colonitzada pels hotelers mallorquins. El trasllat gairebé equival a un exili daurat a Marivent, per citar l’enclavament anhelat per l’emèrit.

La transició ha saltat pels aires, Joan Carles I acaba de desmentir-la a l’anul·lar 40 anys de regnat. S’ha aliat en el comunicat amb un fill al qual li costa trencar les lligadures paternalistes, pretén una nova successió no traumàtica, que demostra de passada les imperfeccions de la primera abdicació improvisada el 2014.

La derrota patida ahir per Joan Carles I és el seu Waterloo fugint del Suprem, una temptació molt reiterada a l’Espanya contemporània. El moment pot ser inevitable per al seu protagonista, però agafa fora de l’abast un país en fallida tècnica i malalt literalment de pandèmia. O almenys, predisposat a exagerar els símptomes econòmics i vírics.

La ràbia continguda del comunicat només s’esprem al salmodiar-lo amb monotonia. Consisteix en un esforç a dues corones per frenar embats a què no ha sigut aliè el Govern d’esquerres. Desconcerta, de fet, la confusió de Reis en el text. «Sa Majestat el rei Joan Carles» es dirigeix a «Sa Majestat el Rei», que hauria de ser el mateix però és el seu àlter ego. El desdoblament de la corona és tan complicat d’assumir com la convivència de dos papes al Vaticà. Un arriscat joc de trons.

A canvi de l’expulsió no-violenta, «Sa Majestat el Rei» autoritza «Sa Majestat el rei Joan Carles» a desgranar els tòpics de cada escàndol de corrupció. L’estupor davant un mínim de cent milions de dòlars de regal es resumeix en «la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada».

És a dir, la premsa té la culpa («repercussió pública»), el succeït ha prescrit («passats») i pertany a una esfera íntima («la meva vida privada») en la qual ningú hauria de burxar, tot i que la monarquia presumia d’una exemplaritat transmesa a totes les seves accions. De l’exemple no en parlen ja ni els monàrquics més accentuats, perquè els joancarlistes van dimitir abans que el titular de l’esmentada adscripció. Quan se supera l’enuig davant l’amuntegament d’excuses, s’observa que no aporten la mínima justificació del comportament personal, que inclou presumptes comissions i evasions fiscals.

L’exemplaritat ha deixat de ser un requisit per referir-se a «el meu llegat», on aquesta herència apareix per partida doble a llavis del pare i el fill. També hi ha redundància en «estimat Felip», «el teu pare» i el «seu pare», en la voluntat de demostrar que les cadenes paternofilials no coneixen de fronteres. Joan Carles I el recorda al seu primogènit que se’n va per continuar sent-hi, i que sempre li deurà el tron.

No es discuteix la «importància històrica» que «Sa Majestat el Rei» li reconeix a «Sa Majestat el Rei», sinó si és el moment d’emfatitzar-la. Des de fa temps, els set Tours de Lance Armstrong no són la premissa per avaluar el seu regnat, i Joan Carles I permet dubtar dels objectius autèntics d’un mandat difícil, que va deslliurar disfrutant de privilegis sense precedents. El principal llast del rei emèrit que es resisteix a ser-ho consisteix en els seus defensors a ultrança. Són els mateixos que l’han abocat a la situació actual, al silenciar els excessos comesos a l’empara d’una inviolabilitat massa fàcil de confondre amb la impunitat. La citació de Corinna per l’Audiència Nacional ha accelerat el desenllaç. El cap d’Estat més memorable ha col·locat el seu país als peus d’una ciutadana estrangera àvida de dòlars. Una alta traïció de principat monegasc d’opereta. El document més dur del fullet mostra la pseudoaristòcrata baixant d’un avió oficial espanyol en qualitat mai aclarida. Gentileses a càrrec dels qui presumeixen d’anteposar Espanya a qualsevol altra consideració.

Si conserva un àtom de sang freda, Felip VI s’haurà adonat que «el seu pare» no és la peça a cobrar. Per desgràcia, el paràgraf final elegíac imposat per Joan Carles I en la negociació del text desbarata la mínima insinuació d’independència filial. Aquest homenatge pactat desllueix una extracció de palau que va haver de ser més succinta. El cap d’Estat no compta amb ningú en qui confiar, però un Rei no pot inspirar llàstima.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Es podria ometre la qüestió per cortesia, però «¿sobreviurà la monarquia?» és l’interrogant amb què se saluden ara els espanyols preocupats per la institució. L’opinió més rellevant al respecte correspon a Pedro Sánchez, que ha executat la tala de Joan Carles I sense ometre ni malgastar un sol cop de destral. És possible que persegueixi un bé superior, però torna a demostrar que és preferible no explicar-ho com a enemic. 

La monarquia sobreviurà si serveix, si aporta més solucions que complicacions. Al mig del coronavirus, ningú pot pretendre una resposta per endavant a aquesta disjuntiva. Per a qui desitgi una preocupació addicional, la continuïtat en la forma de l’Estat no és ara mateix el problema primordial dels espanyols. Això sí, la perspectiva d’un Aznar president pot sufocar els republicans més exaltats.