Iñigo Urkullu, l'home del partit bicèfal

El gran triomfador dels comicis d’aquest diumenge 12 de juliol a Euskadi, Iñigo Urkullu (Alonsotegi, Biscaia, 1961), serà amb tota seguretat reelegit ‘lehendakari’ per segona vegada. Si esgota la legislatura completarà 12 anys al capdavant del Govern de Vitòria i estarà a dos d’igualar la marca de José Antonio Ardanza a Ajuria Enea.

Urkullu, com demostren uns resultats que han tornat al PNBl’hegemonia de començaments dels anys 80, és, per als que l’han votat massivament, l’home ideal en el lloc just en el moment actual. Aquest moment que viu Euskadi, de ressaca del malson terrorista, d’esgotament del debat territorial i d’acumulació de crisis globals, la del 2008 i l’actual per la pandèmia.

Algú a qui gairebé tothom li reconeix la seva capacitat de gestió i la d’arribar a acords. Ficant-se, fins i tot, entre els governs espanyol i català, amb la intenció de fer de mitjancer.

I és, sobretot, el triomf de la manera de fer les coses del PNB. És l’home del partit per antonomàsia, el que va ingressar a les joventuts ‘jeltzales’ (SEGI) i, fins i tot, intervenint com a teloner en un Alderdi Eguna amb 22 anys.

President del PNB als 36

Tres anys després va entrar a l’executiva de Biscaia, el territori basc amb més importància en nombre d’afiliats. Va arribar a la presidència del Bizcaia Buru Batzar amb 29 anys i, amb 36, el 2007, va ser elegit president del PNB quan el seu mentor, Josu Jon Imaz, va abandonar la política.

La bicefàlia forma part del PNB des de les seves estructures locals. Els candidats a alcaldes mai són els presidents de les agrupacions. I així fins a arribar a l’Euskadi Buru Batzar i Ajuria Enea. Urkullu ha sigut els dos caps de la bicefàlia. Amb Juan José Ibarretxe com a ‘lehendakari’, fins al 2009, i amb Andoni Ortuzar com a president del partit quan va fer el pas per ser president d’Euskadi.

Aquesta és, sens dubte, una de les grans diferències de sempre entre el PNB i la desapareguda CiU. La federació catalana, i els seus espais posteriors, sempre s’han basat en l’hiperlideratge. En el pla institucional, va començar al Parlament basc durant l’etapa d’Ardanza, més afí a la seva manera de procedir que Ibarretxe.

Es pot dir, per tant, que l’èxit d’aquest 12-J el va sembrar ell mateix entre el 2007 i el 2012, reordenant un partit que s’havia escorat cap al sobiranisme i amb un electorat, almenys una part, que no va obeir. Tot això, després de la pugna oberta entre Joseba Egibar, l’home de Xabier Arzalluz, i Imaz per aconseguir les regnes del partit.

Notícies relacionades

Inquietud (Sánchez), alarma (Casado) i patacada (Iglesias)

Premi a la moderació

Treball en equip

Els que el coneixen, per exemple algun polític català, el defineixen com a «molt disciplinat, rigorós, afectuós i amable». És diplomat en magisteri i va exercir com a professor en una ‘ikastola’, ensenyant eusquera, «cosa que l’ha acostumat a parlar amb la gent jove», apunta aquesta veu. «Li agrada treballar en equip i el que té més clar és que, per damunt de tot, hi ha el partit, el PNB», afegeix.