04 d’ag 2020

Anar al contingut

LA POSTCONVERGÈNCIA

24 mesos fora del sistema

La Crida de Puigdemont renegava de la política a l'ús que ara s'encamina a recolzar

L'organització va intentar sense èxit unir tot l'independentisme i va viure en constant tensió amb el PDECat

Fidel Masreal

24 mesos fora del sistema

JORDI COTRINA

«Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació. Catalunya no n’és una excepció. Les frases pertanyen al manifest fundacional de la Crida, el moviment creat per l’expresident Carles Puigdemont fa dos anys per superar instruments «caducs», els partits. I pertanyen, també literalment, al nou manifest del partit creat aquesta setmana pel mateix Puigdemont. Els dos textos apel·len a la «transversalitat ideològica» i a la «generositat». Es va tractar, com ara, d’un intent d’englobar tot l’independentisme. Un intent per ara fallit.

Des del minut zero, els impulsors d’aquest moviment amb vocació de presentar-se a les eleccions van sentir que els partits independentistes existents els veien «com una cosa rara», segons apunta un integrant de l’organització. Mentrestant, aconseguien un augment significatiu d’adeptes, una cosa no menor en temps de desprestigi de la política. Avui són uns 7.000 associats al corrent de pagament. Sobre el gruix d’aquestes bases, el PDECat ha afirmat que han sigut ells els que han proporcionat el gruix de la militància en aquesta nova organització, que permetia la doble militància.

«A la llarga el sistema s’imposa»

Però l’etapa de l’organització no ha sigut gens fàcil, més enllà de l’entusiasme. En les seves organitzacions locals han conviscut els ciutadans procedents de la militància en altres partits amb els quals mai han conegut la política. Una convivència que no ha sigut fàcil, admeten, pel recel dels primers i la inexperiència dels segons.

«Som una experiència fora del sistema, i a la llarga el sistema s’imposa, som una organització al marge de les lògiques polítiques convencionals, però amb una clara voluntat de fer política, i això posa a la defensiva els partits sistèmics», reflexiona un integrant de l’estructura organitzativa.

Per això li va costar a la Crida posar en marxa les seves estructures i no va ser fins al gener del 2019 quan es va portar a terme el seu primer i fins ara únic congrés, que va obrir la porta a convertir-se en un partit a l’ús. Una posada de llarg en què ja van emergir crítiques, perquè mentre es reivindicava la política no convencional ni partidista, bona part de les cares visibles del projecte eren càrrecs electes i institucionals. «Hi ha un excés de cotxe oficial», van assenyalar els crítics.

Dissolució o apèndix

La Crida s’encamina cap a la seva dissolució en aquest nou partit o, com a opció alternativa, cap a convertir-se en una plataforma de debat i reflexió annexa a la nova organització de Puigdemont. Es tracta, segons admeten fidels a l’expresident, de liquidar la sopa de sigles existent en aquest sector de l’independentisme.

¿Què haurà quedat de tot plegat? Segons els seus impulsors, una «ànima», una manera de fer política que ara volen exportar al nou partit de Puigdemont, que continua sent, com fa dos anys, la base d’aquesta ànima que continua predicant la transversalitat mentre no deixen d’aflorar noves organitzacions.