13 jul 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Pablo i Arnaldo, el pacte de reclutament

L'acord amb Bildu tenia un sentit instrumental per a Sánchez i estratègic per a Iglesias, i la lleialtat del vicepresident és abans amb el seu projecte

El líder de Podem prepara la seva sortida del Consell de Ministres construint un bloc d'esquerra extrema que torni a disputar l'hegemonia al PSOE

José Antonio Zarzalejos

Pablo i Arnaldo, el pacte de reclutament

«Estic convençut que vostès aviat seran una força de Govern». Aquesta frase lapidària la va pronunciar Pablo Iglesias el 29 d’abril passat al Congrés dels Diputats, immediatament després que Mertxe Aizpurua, portaveu d’EH Bildu, pronunciés unes amigables paraules des de la tribuna. I va afegir: «És realment emocionant, la seva intervenció ha sigut bonica». En aquestes expressions admiratives i profundament intencionals del vicepresident segon de l’Executiu de coalició hi ha la clau de la interpretació del pacte ocult entre el PSOE, Unides Podem i el partit radical ‘abertzale’ per a una impossible derogació «íntegra» de la reforma laboral del 2012.

La jugada pactista tenia un propòsit per a Iglesias i un altre de diferent per a Sánchez. El president, amb poca traça i sense la més mínima perspicàcia, volia un recurs subsidiari per completar la majoria necessària en el ple de dimecres passat per prorrogar l’estat d’alerta. Sense els 13 escons d’ERC i amb un recolzament reticent de Ciutadans, calia assegurar l’èxit de la proposta governamental i els cinc escons d’EH Bildu es podrien convertir en decisius, tot i que al final no ho van ser. Els ‘abertzales’ eren purament instrumentals.

El líder socialista, que no obstant es temia alguna cosa, va autoritzar l’operació i va ordenar, a més, que fos gairebé clandestina: no l’havien de conèixer per endavant determinats membres del Govern, ni la CEOE, ni els secretaris generals de la UGT i CCOO, i molt menys els socis parlamentaris, especialment Ciutadans i, de forma singular el PNB, per al qual els ‘bildutarres’ són els seus principals adversaris a Euskadi i al Congrés. Molt menys quan falta un mes i mig per a les eleccions basques.

L’‘hybris’ del poder

Pedro Sánchez, com els passa amb freqüència a les personalitats posseïdes per l’‘hybris’ del poder, va valorar el moviment com de baix risc. I ho hauria sigut si, després de caure en el disbarat comès, a instàncies de les assenyades explicacions de Nadia Calviño, el seu vicepresident segon hagués sigut més lleial al Govern que al seu doble propòsit: convertir-se en el paladí d’un esquerranisme extrem i preparar la coartada per iniciar el camí de sortida de la Moncloa.

El secretari general de Podem –reelegit sense termini, fins que ell es cansi de ser-ho– va sortir en bloc desautoritzant la correcció socialista, matussera i mal conjuminada, gairebé de matinada i avalant plenament la versió inicial de l’acord amb Arnaldo Otegi, subscrit per Mertxe Aizpurua. Perquè per al polític morat, el pacte amb EH Bildu no consistia en la prevenció d’una contingència, sinó en un acord d’amistat i de reclutament, que incorporava l’esquerra ‘abertzale’ per la porta gran a la majoria parlamentària d’esquerres. De tal manera que Sánchez va cometre un error de càlcul, però Iglesias va delimitar amb claredat en quin terreny ideològic i polític es mou, en què no hi cap Ciutadans i, malament, el PNB.

Però la intencionalitat d’aquest pacte, de tan diferent significació per al president i per al vicepresident, encara tenia un abast més gran. Iglesias no estava disposat a pair la ruptura amb ERC sense remarcar que ell i el seu grup, sense explicitar-ho, haguessin acceptat les cinc condicions que el PSOE no li va admetre a Gabriel Rufián. Per això, mentre donava tot el seu recolzament a Otegi («‘pacta sunt servanda’»), apostava pel debat ràpid en el Consell de Ministres dels indults als presos condemnats pel Tribunal Suprem, sense esperar que es pronunciï el Constitucional sobre els seus recursos d’empara.

Sorpresa a la UE

Els perjudicis d’aquest pacte d’amistat entre Iglesias i Otegi –tots dos mantenen una relació fluida i tots dos desconfien del PNB– són immensos per a Sánchez, que té molt difícil derivar responsabilitats perquè va ser ell qui el va autoritzar. Ha esclatat el diàleg social, que progressava a bon ritme, i s’ha instal·lat la desconfiança cap a l’Executiu en els seus socis parlamentaris. A la Unió Europea, la sorpresa ha sigut majúscula. I al País Basc, els nacionalistes ja han fet el diagnòstic a través del president del PNB: la seva reserva de confiança en el Govern i en Sánchez «està en vermell».

Persuadit Pedro Sánchez que la seva coalició no té alternativa a l’oposició –cosa que és certa–, no se n’ha adonat, no obstant, que la geometria variable amb Ciutadans i la temprança política que imposen els nacionalistes bascos, trencaven els esquemes d’Iglesias que, davant el tactisme presidencial i del seu director de Gabinet, disposa de més capacitats estratègiques.

A l’esquerra del PSOE

És possible –i sens dubte molt versemblant– que el secretari general de Podem sigui conscient de la impossibilitat de mantenir-se dins el Govern si ha d’adoptar les mesures d’ajustament que va esbossar el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, i que són la transposició de la condicionalitat a què se sotmetran els ajuts de la UE, però és segur que Iglesias, a més, es vol convertir en el sant i senya d’una esquerra a l’esquerra del PSOE, perquè segueix viva la pretensió de sobrepassar-lo i de fer-ho des de fora de la Moncloa.

Per a Sánchez, la situació, a més de desastrosa en termes polítics, és personalment frustrant perquè tot el que ha passat, a causa del seu mal càlcul, ha incrementat el seu potencial destructiu per la deslleialtat del seu vicepresident segon. El secretari general socialista tenia raó quan, entre l’abril i el novembre del 2019, va vetar Iglesias, es va declarar insomne amb un eventual Consell de Ministres amb membres del seu partit i va assegurar que mai es recolzaria en els independentistes. La precipitació a l’hora d’abraçar el seu adversari el 12 de novembre del 2019, després del fracàs que la repetició electoral va significar per al PSOE, explica la situació actual. Que és pèssima per ell, però en absolut per a Iglesias.