Obituari

L'últim de La Nueve ha tornat amb la Florence

Va vèncer els nazis a París, Grussenheim i Berchtesgaden, però no ha pogut amb el coronavirus

rafael-gomez-gallego

rafael-gomez-gallego

4
Es llegeix en minuts
Juan José Fernández

Els metges diuen que el Covid-19 ataca els pulmons, amb afectacions accessòries en l’aparell digestiu, els ronyons, la melsa i el cor. Els seus informes encara no han incorporat a la llista de danys el seu impacte en la memòria.

En realitat no està comprovat encara que el coronavirus infecti l’encèfal de l’individu, però sí que està vist que, matant els nostres vells, s’acarnissa amb aquesta part del cervell col·lectiu que guarda els records.

Rafael Gómez Nieto, d’Almeria de Roquetas, de 99 anys, era una neurona clau de la memòria històrica espanyola i europea. Més que pel seu nom, se’l coneixia com «l’últim de La Nueve» per ser l’únic component que quedava viu de la mítica IX Companyia del Regiment de Marxa del Txad de la Divisió Blindada Leclerc. La Nueve, a les ordres del capità Raymond Dronne i el tinent valencià Amado Granell, va ser la primera a entrar a París per posar en fuga els nazis que ocupaven la ciutat.

La Nueve la formaven 160 homes, dels quals 146 eren republicans espanyols embrancats en la II Guerra Mundial. El 24 d’agost de 1944, a això de les vuit de la tarda, la companyia va penetrar per la Porte d’Italie i, de vegades en silenci i de vegades fent lladrar canons i metralladores pesades, va arribar després de sis quilòmetres de recorregut urbà a fer-se fort a l’Hôtel de Ville, l’ajuntament, al cor de París.

El conductor del Don Quichotte

Rafael Gómez conduïa un halftrack (semieruga) de nom Don Quichotte. Portava darrere un canó antitancs operat per Cariño, un artiller gallec. Amb aquest vehicle va recórrer França, va participar en la batalla per alliberar Grussenheim, a l’Alsàcia francesa, on La Nueve va ser delmada, i va arribar fins a la presa de Berchtesgaden, el refugi de muntanya que Hitler va anomenar el Niu del Águila.

En la memòria de Rafael, que relatava sense escarafalls èpics, amb la modèstia d’home normal i corrent, hi havia una recepta de combatent –«Miri, en la guerra no s’ha de ser valent. En la guerra cal anar normal, com tot el món. No s’ha de fer el valent, perquè no serveix de gaire. És més normal anar cagat de por», li va dir a EL PERIÓDICO el 31 d’agost de 2019– i una conclusió de veterà: «La guerra és molt dolenta, molt dolenta. La guerra és dolenta sempre. És dolenta a Espanya; és dolenta a Algèria; és dolenta a Tunísia; és dolenta a Europa; és dolenta per a tu i també ho és per al teu enemic».

La regió del Gran Est francès, on Rafael es va quedar a viure, és una de les més colpejades per la pandèmia. La pneumònia va portar l’últim de La Nueve a la clínica geriàtrica privada de Lingolsheim, als afores d’Estrasburg, on, a la matinada del passat 1 d’abril, hi va deixar d’existir.

Abans del seu periple europeu, havia sigut un xaval criat a Cadis i emigrat a Badalona perquè allà havia destinat la República al seu pare, que era carrabiner. A la ciutat catalana el va reclutar la Quinta del Biberó. Va combatre nou mesos a Espanya, abans de passar El Pertús, vençut, cap al camp de concentració de Barcarés, on va estar captiu i desarmat fins a aconseguir papers falsos per anar a Algèria. I allà es va allistar com a xòfer de l’exèrcit colonial de la França Lliure.

Un got pels companys

Rafael Gómez vivia sol als seus 99 anys a la seva casa d’Estrasburg, orgullosament independent, sortint a la compra diàriament i fins i tot conduint el seu cotxe de tant en tant. Mantenia contacte estret amb la seva família, però no volia dependre de ningú, i molt menys la reclusió en una residència. Era fort, prim, dret com un pal. Parlava espanyol amb aquest accent dels exiliats a França, posant gal·licismes a la seva suau parla andalusa.

L’alcalde de Grussenheim el convidava cada any «a beure un got» pels caiguts en l’alliberament de la ciutat. I no hi faltava mai. La batalla havia tingut lloc el 28 de gener de 1945, i Rafael complia anys cada 29. S’havia jurat que, almenys fins a complir-ne 100, cada gener aniria a brindar pels seus companys morts. Qui això escriu li havia promès acompanyar-lo una vegada; ja no podrà ser.

Rafael Gómez (a baix) amb companys de La Nueve pujats al halftrack Don Quichotte, a la tardor de 1944. / EL PERIÓDICO

Notícies relacionades

A l’últim de La Nueve no li agradava parlar amb detall dels combats, perquè l’incomodava el paper d’heroi que, automàticament, li atorgaven les entrevistes. En la que va concedir a EL PERIÓDICO es va mostrar al principi reticent: «¿Què vols que t’expliqui, si ja ho sabeu tot?», però després va voler posar èmfasi en una admonició, conscient de què tot, tot, no ho sabem: «No feu guerres: només les guanyen els rics».

De tant caminar per allà, el soldat Gómez s’havia fet escèptic amb les fronteres. La seva principal pàtria es deia Florence López, la seva dona, i amb ella, que se’n va anar abans, volia ser enterrat. «La vaig conèixer al ball, a Estrasburg. Anàvem molt al ball. Jo era molt bon ballarí, ¿saps?», va relatar, i en aquesta part de la seva conversa el seu to s’alegrava mesurada, modestament; com sempre, sense exagerar.