Anar al contingut

MEMÒRIA HISTÒRICA

Rafael Gómez, l'últim de La Nueve: "No feu guerres, només les guanyen els rics"

De la mítica IX Companyia de la Divisió Leclerc, que va alliberar París dels nazis, només en queda ell, i es proposa brindar pels seus companys fins als 100 anys

"En la guerra no serveix gaire fer-se el valent. És més normal anar cagat de por. Sobretot si surts de patrulla a peu", explica des de la seva casa d'Estrasburg

Juan José Fernández

Rafael Gómez, l'últim de La Nueve: "No feu guerres, només les guanyen els rics"

Als 98 anys, el cap conductor de semiblindats de la IX Companyia de la Divisió Leclerc Rafael Gómez Nieto encara recorda detalls del matí en què va desembarcar a Normandia.

La seva barcassa de ventre pla aixafava les ones. La platja de Sainte-Mère-Église, Utah Beach per als mapes de l’exèrcit aliat, esperava davant. Ell ja agafava el volant del seu ‘half track’ ‘Don Quichote’. Moguts pel mar, els nou ocupants d’aquell vehicle artillat amb rodes i erugues van començar a cantar ‘La cucaracha’.

Per ser el 8 d’agost de 1944, i ja estar la platja presa pels nord-americans, a Rafael i als seus companys de La Nueve no els va rebre la pluja de bales que va cosir els qui els van precedir en l’atracada. A aquells 160 homes, dels quals 140 eren republicans espanyols forjats en una guerra civil, els trets els esperaven carretera endavant, al camí de París.

Rafael Gómez, a baix, amb els seus companys del ‘half track’ ‘Don Quichote’. A dalt, amb quepis, el sergent ajudant cap Moreno.  / EL PERIÓDICO

A Rafael Gómez l’ha agafat a la seva casa d’Estrasburg el reconeixement que ha fet el Govern d’Espanya a la seva mítica unitat. No ha pogut anar a la commemoració celebrada a la capital francesa i veure la ministra de Justícia, Dolores Delgado, perquè s’ha fet un esquinç en un peu. I la lesió el té contrariat, perquè li impedeix el seu passeig quotidià de casa al mercat.

Al seu costat guarda la seva gorra casernària, fotos, papers, un accent d’Almeria que amaneix amb paraules en francès i records intermitents de la seva trajectòria des de juliol de 1938, quan el van mobilitzar a Badalona, on vivia. En la seva memòria, mossegada per la vellesa, hi ha nou mesos de guerra civil amb 17 anys, el pas de Port Bou amb els derrotats, el camp de concentració, la vida a Orà i el seu allistament en el batalló de Marxa del Txad, dels Cossos Francs de l’Àfrica, ferotge unitat colonial de l’exèrcit de la França lliure, el país on es va quedar a viure. Es compleixen vuitanta anys de l’inici d’aquella segona guerra mundial en la qual ell i els seus companys es van convertir en herois. Però l’últim de La Nueve fa un relat desmitificat, d’home normal i corrent.

- ¿Quin és el seu principal record de la guerra?

- El principal record que et queda d’una guerra és la por. I també que tot ho fas corrent: corres aquí, corres allà... Jo vaig desembarcar corrent. A la platja havien mort abans (juny de 1944) molts soldats, molts, sobretot els que anaven a peu, en els seus ‘peniches’, perquè quan la porta de la llanxa baixava anaven molt junts i no tenien defensa. Però jo això no ho vaig veure. Vam viure molts cops durs després, a Europa; més que a l’Àfrica. A l’Àfrica vaig portar el ‘half track’ ‘Guernica’ (així escrivien el seu nom al morro), vaig ser xofer quatre mesos del tinent Granell (Amado Granell va ser el primer a posar un peu en l’ajuntament alliberat de París). Després em donarien el ‘Don Quichote’. Primer ens van posar un uniforme anglès, després un altre d’americà, i al final un de francès. Als cotxes li posàvem al capó l’estrella americana, perquè la nostra aviació els veiés bé, però els alemanys també hi posaven l’estrella...

- ¿I què sent avui per aquells alemanys que va tenir davant?

- Doncs no sento res. Visc a la frontera, i anem sovint les meves filles i jo a passejar a Alemanya. Pas mal; la guerre est finie longtemps. La guerra és molt dolenta, molt dolenta. La guerra és dolenta sempre. És dolenta a Espanya; és dolenta a Algèria; és dolenta a Tunis; és dolenta a Europa; és dolenta per a tu i també ho és per al teu enemic.

- Ha vist molts morts, però també molts homes valents...

- Miri, en la guerra no s’ha de ser valent. En la guerra s’ha d’anar normal, com tot el món. Un no s’ha de fer el valent, perquè no serveix de gaire. És més normal anar cagat de por. Sobretot quan avances a peu, buscant patrulles, mirant si te’n surt un per aquí o per allà.

- De vostès, després de la presa de Berchtesgaden, ja només en quedaven 16. Sentiria molta pena segons anaven caient els seus companys...

- La veritat és que en aquells moments no sents pena. En moren tants cada dia que al final ho acabes comentant com si res amb el company: ‘¿Has vist? Aquest ha caigut aquesta tarda...'. Sense més ni més. C'est tout.

- Massa homes joves morts.

- Oui. Joves, vells, nens, dones... de tot. La guerra mata tothom.

- És l’últim membre de La Nueve que queda viu. ¿Qui era el seu millor amic en la companyia?

- Al meu cotxe érem quatre espanyols. I els recordo a tots per igual. I també de l’ajudant en cap Moreno, i del sergent Zubieta, un a qui anomenaven El Chato, i que cantava: "Ja va caure l’arbret / on dormia el paó...". Quan entres en combat tots són els teus amics. I quan et quedes sol, no hi ha amics a la vista. Jo no vaig poder pujar a Berchtesgaden (el niu de l’àguila, el refugi de muntanya de Hitler, en la conquesta del qual va participar La Nueve). Els meus amics hi van pujar tots, i jo em vaig haver de quedar a baix guardant el cotxe, perquè era el xofer. Jo no oblido els meus companys. Cada any anem a un poble on van morir molts (Grussenheim, al sud d’Estrasburg, a la frontera amb Alemanya, on La Nueve va ser delmada), entre ells D’Alain, que abans havia estat en les Brigades Internacionals a Espanya. Està enterrat allà. L’alcalde ens convida a un glop cada any per tots ells. Ho va prometre. I jo bec un got a la seva salut. Al gener compliré 99 anys, i penso anar allà a brindar almenys fins que en tingui 100.

- ¿Què li passa pel cap si recorda el dia de l’alliberament de París, quan els blindats de la seva companyia van ser els primers a entrar a la ciutat?

- Recordo que vaig mantenir el cotxe sota uns arbres. S’havia de travessar la ciutat corrent. Portava acoblat un canó antitancs, però jo no l’atenia; el manejava un gallec a qui anomenàvem Cariño. I recordo que, després d’això, vam anar a un camp als afores, i que vam passar-hi tres nits. Estàvem contents. I al campament van venir moltes noies a saludar-nos. Eren tantes que el capità Dronne, que després va arribar a general, es va enfadar, i ens va dir: “A veure si en aquest campament hi haurà més dones que soldats”.

Rafael Gómez, a baix a la dreta, amb companys de La Nueve / EL PERIÓDICO

- ¿Troba a faltar Adra (Almeria), la seva terra?

- Poc. Vaig néixer allà, però de nen vaig viure a Cadis onze anys. El meu pare era carrabiner i estava destinat al port. I després el van destinar a Barcelona, i allà ens vam quedar fins al final de la guerra civil.

- ¿Per què es va allistar? ¿Era d’algun partit?

- Jo no tenia idees polítiques. He lluitat per lleialtat, no per política. Mai he tingut res polític. Sí que soc cristià. Estic batejat, com els meus fills. Però no reso: si vaig a l’església, em quedo allà callat. En combat tampoc resava; tens poc temps per pensar. Estàs pendent que no et caigui una bomba i no saltis pels aires. Jo vivia a Badalona i tenia 17 anys quan em va mobilitzar la República. Vaig ser en l’última quinta, la del Biberó. Vaig passar la frontera caminant, i em van portar al Barcarès.

- ¿Com era la vida al camp de concentració?

- Allà, a la platja, ajudava a construir barraques per dormir. Ens donaven d’esmorzar molt poc pa, una barra per a cada 20, i unes sardines. I de beure, aigua sabonosa. Esperàvem que no hi hagués bombolles per beure-la. No hi havia cap altra aigua.

- ¿Com va sortir d’allà?

- Un dia em va venir a veure el meu pare, que era en un altre camp, a Argelers. Em va dir que el seu germà era a Algèria, i que se l’emportaven cap allà, i que jo potser podria anar-hi també. I en vaig sortir amb papers falsos, com a germà del meu pare. I ja quan era a Algèria, em vaig presentar voluntari. No sé, vaig fer un cop de cap, i me’n vaig anar al Bureau d’Engagement. Demanaven xofers, i la meva destinació va ser xofer a Tunísia.

- ¿França ha sigut agraïda amb vostès, els de La Nueve?

- Al principi no deien que érem espanyols. Deien que érem francesos... fins que la periodista Evelyn Mesquida va explicar la nostra història. En el tercer regiment érem tres companyies, la IX, la X i la XI. I a La Nueve gairebé ningú parlava francès. Molts venien de la Legió.

- Eren gent dura.

- Per això ens ficaven en un batalló de primera línia. Sempre ens posaven davant.

- Almenys els donarien bon ranxo...

- Racions americanes. Les preparava un cuiner... Es deia Bouboú. S’enfadava quan alguna vegada havíem de sortir corrents i deixar el menjar.

- ¿Era bon cuiner?

- Bé, feia el que podia.

- Aquestes coses, ¿els les explica als seus nets?

- Ui, no em parli de nets [riu]. En tinc tants que de vegades no en porto suficient a la butxaca per donar-los propina. Als nets jo no els explico res de la guerra. Als joves d’avui ja no els interessa. Oui: només els agrada la música i la festa.

-¿No té un missatge per als joves?

- No feu guerres. La guerra és dolenta per a tothom. Les guerres només les guanyen els rics.

- El Govern espanyol ja porta un parell d’agostos fent-los un reconeixement. Arriba una mica tard...

- Bé, la veritat és que ja de La Nueve no n’hi ha cap; només quedo jo. Quan em mori, m’és igual si m’enterren aquí o a Espanya, però que sigui amb la Florence. Que em posin al ‘crematoire’ i portin les meves cendres amb la meva dona. Era d’origen espanyol, ¿sap? S’anomenava López. La vaig conèixer en el ball, a Estrasburg. Jo era molt bon ballarí. Florence i jo anàvem molt a ballar. Vaja, no he tingut mala vida...