#MeToo a l'esquerra independentista

«Els homes que més odio del món: els de l’esquerra independentista. És que són uns ‘matxis’ i fan veure que no», va escriure la comunicadora Juliana Canet a Twitter. Les crítiques no la van atemorir. Va continuar tuitejant, aquesta vegada amb l’etiqueta #MatxisEI, i desenes de dones van trencar el silenci. La xarxa social es va convertir en un tauler de denúncies públiques d’agressions masclistes dins d’un moviment que uneix diverses organitzacions que defensen el feminisme. Però també es va niar un espai de sororitat entre dones que pot arribar a transcendir internet.

EL PERIÓDICO ha pogut parlar amb diverses dones afectades que han decidit fer públic el seu cas. El mòbil de Neus V. (32 anys) va ser intervingut per qui llavors era la seva parella, que hi va instal·lar un programa d’espionatge. No ho va detectar fins que l’agressor, a qui anomenaven Pata, habitual en cercles de l’esquerra independentista i anticapitalista de Sabadell, va confessar a un amic que coneixia tots els seus moviments i converses des de feia més d’un any.

La Neus ho va denunciar a la policia i va demanar que s’apliqués el protocol del moviment popular de la ciutat. Aquesta mateixa setmana, la causa judicial s’ha arxivat per «falta de proves». Ella va aportar com a testimoni l’amic de la seva ja exparella i va oferir el seu mòbil per registrar-lo.

L’agressor freqüentava espais però no militava a cap i, en vista de la falta de recolzament, la Neus va decidir difondre el cas a les xarxes socials. És llavors quan se l’expulsa d’espais compartits. «Però tinc por i acabo sent jo la que marxo de Sabadell. És l’única manera de recuperar la meva vida. Ell reconeix els fets en privat però davant del jutge ho nega tot. L’entorn em dona l’esquena perquè és una persona amb vincles a la CUP i la CGT».

Acceptar la negligència

La Neus havia patit un altre episodi amb 17 anys, amb un company de militància a la CAJEI, una extinta organització juvenil. «Era tard, de nit, jo era menor i ell tenia 25 anys. Va insistir a tenir relacions sexuals. Jo li deia: ‘és tard’, ‘he de marxar’, i ara m’adono que m’ho vaig guardar i no ho vaig explicar perquè no havia verbalitzat un ‘no’. Com si això fes falta», afirma. «Vaig denunciar a Twitter l’agressió citant-lo amb l’etiqueta. Em van escriure de l’organització on milita ara i em van dir que ell havia acudit a la comissió feminista al veure el tuit, però que ell no sabia de què anava la cosa. Jo l’únic que vull és que acceptin haver negligit i tenir masclistes dins», diu, perquè no vol sotmetre’s a un protocol que no ha firmat.

La Neus no va ser l’única víctima d’aquest home. Mireia R. (37 anys) també va patir el seu assetjament sexual. «Al final, vaig accedir per força. Després, ja no em va buscar mai més», afirma. Anys després, es va mudar Sants  amb la seva parella, lligada a moviments anarcoindependentistes, al grup Negres Tempestes. «Vaig patir dos anys de maltractaments físics i psicològics. Colpejava la paret fins a trencar-se la mà, m’insultava i fins i tot va entrar a l’habitació amb un ganivet. Vaig pensar que em mataria. M’amenaçava que se suïcidaria. Me’n vaig anar per salut mental», diu.

Ho va denunciar públicament amb un comunicat, però va quedar a les xarxes. Ningú del barri la va recolzar. «Me’n vaig anar de Barcelona i un dia, quan torno, me’l trobo. Em dona un atac d’estrès posttraumàtic i ho veu una dona. Llavors contacten amb mi des dels col·lectius i alguns es disculpen», afirma. I afegeix que li consta que després se’l va expulsar d’alguns espais. Critica que els protocols cobreixin les teràpies dels agressors, però no les de les víctimes: «‘Pagueu-nos les teràpies’ és tot un lema que he creat».

«Pagueu-nos les teràpies»

Laura G. (34 anys) va ser agredida psicològicament per la seva parella en reiterades ocasions el 2013. Dos anys després, va decidir denunciar els fets. «Ho vaig denunciar perquè la seva presència m’impedia continuar militant, ja que ell tenia reconeixement polític intern», diu.

Però el calvari no es va acabar: «Aquest procés de denúncia interna acaba sent més problemàtic que l’agressió. La violència no s’atura per part d’ell. Una de les mesures va ser que havia de sortir del meu camp de visió, però ell es quedava darrere de mi. També em van dir que no demanés que ell deixés de compartir espais perquè assumia tasques molt importants. Fins i tot el van contractar com a alliberat de la CUP. Endavant em va dir que no es podia explicar l’agressió a la CUP per confidencialitat. No podia més i vaig deixar l’organització». 

La Laura va marxar, però mesos després va decidir explicar el que havia passat públicament en un blog. Una altra exparella de l’agressor denuncia episodis similars. «Amb aquesta repercussió, comença a fer passos enrere i repara el mal que ha fet. Deixa de militar, però per decisió seva, no perquè Endavant l’hi exigeixi», afirma.

L’exdiputada Mireia Boya va denunciar un company de files després de rebre «agressions psicològiques continuades». «El vaig denunciar públicament i se’m va revictimitzar perquè van dubtar de mi i van dir que tenia interès a danyar l’organització. Es confonen, ho vaig fer perquè hi hagués una reparació col·lectiva», diu. 

«Violència institucional»

L’exdiputada va reaccionar quan el seu agressor va aparèixer i va intervenir en una reunió en què es va convidar excàrrecs. Ella va sortir de la sala per vomitar. Ho va denunciar públicament i va reclamar a la direcció que l’agressor no tornés a aquests fòrums. «I em diuen que com no he fet una denúncia a la comissió feminista no se’l pot vetar. Es va posar per davant la burocràcia. Agafar-se tot això com una negociació política és un fet clar de violència institucional», diu.

Boya va fer una gestió externa amb psicòlogues. Va demanar no compatir espai amb l’agressor i que la CUP fes «autocrítica pública». El partit, segons l’exdiputada, va acceptar la primera petició, però la segona no.

El partit anticapitalista, d’altra banda, es refereix així al cas de Boya: «Sempre s’intenta donar resposta a les demandes de les agredides, però de vegades no s’aconsegueix fer-ho exactament com la dona agredida volia. Si en aquest cas, o en qualsevol altre cas, no s’ha sentit reparada per l’organització, malgrat que s’ha intentat, està clar que alguna cosa no s’ha fet prou bé. Continuem aprenent».

Protocols «imperfectes»

La CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista disposen d’un protocol per a la prevenció i l’abordatge de violències masclistes a les seves files. Aquestes guies per apaivagar el masclisme reforcen els espais no mixtos, plantegen mesures de prevenció, identifiquen les modalitats i la gravetat de les violències, estableixen sancions i assenyalen el circuit a seguir des que es diagnostica o es denuncia una agressió. 

La confidencialitat és un criteri per «evitar la revictimització» de l’agredida i si ella no en dona el consentiment, el partit no revelarà el cas. En el del ja exalcalde d’Argentona Eudald  Calvo, la CUP va posar en marxa el protocol al rebre una denúncia i després de negar-se a acceptar les mesures reparadores, que passaven per deixar el seu càrrec en el consistori, se’l va expulsar. Això va passar el desembre del 2019, però no va transcendir fins que l’etiqueta #MatxisEI es va fer viral.

«La CUP va procedir tal com ho havia de fer, amb l’expulsió. Però les actes dels càrrecs electes són personals i això dificulta la incidència jurídica com a organització», diuen fonts del partit. «Està clar que estem aprenent, aquest protocol és pioner i no tenim referents de formacions polítiques que tinguin mecanismes per abordar les agressions i que es trobin en aquests atzucacs», afirmen aquestes veus.

Des del partit apunten que els homes de la formació «han de responsabilitzar-se de la lluita feminista, ja que si no hi ha una assumpció d’aquesta responsabilitat per la seva part, el protocol difícilment serà efectiu i aconseguirà els seus objectius». Aquestes fonts insisteixen que s’està fent «autocrítica» i que la CUP «no vol eludir responsabilitats».

Coordinació

Les diferents organitzacions de l’esquerra independentista tenen un òrgan de coordinació feminista en què aborden casos d’agressions de forma conjunta. Prioritzen la seguretat de la dona, per la qual cosa també hi ha interlocució amb els espais en què ella participa. Totes elles asseguren que saben què passa a les seves files i que la reacció a les xarxes suposa un «toc d’atenció».

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

«Nosaltres tenim la voluntat que aquestes agressions no passin més, però no ho estem aconseguint», afirmen des d’Arran. L’entitat té un protocol propi, però en reconeixen les limitacions: «Només tenim capacitat per expulsar l’agressor però la camaraderia, la complicitat i el corporativisme són un problema que volem deixar enrere per ser una organització coherent». Una autocrítica que comparteix el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). 

D’altra banda, Podem té el seu propi protocol, mentre que el PSC i els comuns hi estan treballant i esperen poder tenir-lo resolt en els pròxims mesos. Des d’Endavant comenten que obliguen tots els homes a cursar una formació sobre masculinitat i feminisme i assenyalen que els protocols vigents són «imperfectes». «Ens queda feina per fer, perquè no podem garantir espais segurs i la reparació del mal que s’ha causat».