Un fiscal del procés rebutja reformar els delictes de rebel·lió i sedició

Un dels fiscals del Tribunal Suprem que es va encarregar del judici del procés, Javier Zaragoza, aposta per no reformar els delictes de rebel·lió i sedició en la modificació del Codi Penal que promourà el Govern central, i defensa incorporar altres delictes per «garantir una eficaç protecció del marc constitucional».

Entre aquests nous delictes, el fiscal cita la convocatòria il·legal de referèndum, però també la tipificació específica de la desobediència reiterada al Tribunal Constitucional, com una modalitat agreujada de la desobediència, que comporti penes de presó i inhabilitació de certa gravetat.

En un article al diari ‘El Mundo’, Saragossa parla de la sentència del procés insistint que els presos independentistes van cometre rebel·lió i un «cop d’Estat en tota regla» i, a més, rebutja que les penes siguin excessives.

Crítica a la reforma del Codi Penal

Segons Zaragoza, tot sembla apuntar que la reforma del Codi Penal pretén reduir les penes amb el «pretext» de modernitzar el tipus penal. El fiscal afegeix que «el suós i habitual argument» que les condemnes imposades als presos de l’1-O són excessives i desproporcionades «no té cap fonament jurídic».

De fet, assegura que l’argumentació «salta pels aires» si es té en compte que ja només la malversació de fons públics de més de 250.000 euros comporta penes d’entre 6 i 12 anys de presó. Així mateix, afirma que el delicte de sedició agreujat per malversació no hauria de preveure penes menors que aquestes. Si això fos així i finalment les penes per sedició fossin inferiors, Zaragoza avisa que el principi de proporcionalitat «quedaria absolutament laminat».

El fiscal del Suprem creu que la resposta als «atacs a l’ordre constitucional» presenta algunes «esquerdes que és necessari tancar», però adverteix que la solució «no consisteix a desmantellar o neutralitzar els efectes preventius i punitius dels tipus penals vigents, sinó a protegir-lo davant de les noves amenaces i agressions dels temps actuals». És per aquesta raó que defensa mantenir els delictes de rebel·lió i sedició tal com estan i incorporar-ne d’altres.

Sedició «forçada»

Amb un tipus de delicte de convocatòria il·legal de referèndum o de desobediència reiterada al Tribunal Constitucional, diu Zaragoza, és «molt probable» que s’haguessin pogut evitar molts dels greus delictes que «finalment es van cometre». El fiscal assegura, a més, que els presos independentistes van cometre rebel·lió i que insistir que aquells fets es considerin sedició «no deixa de ser forçat». Demana ser «sincers i rigorosos» i recorda que la mateixa sala d’apel·lacions del Suprem va parlar de «rebel·lió institucional».

A més, remarca que el discurs del Rei, amb l’únic precedent del 23-F, l’enviament de milers de policies a Catalunya i l’aplicació de l’article 155 «no són mesures que s’adoptin per sufocar una alteració de l’ordre públic, per greu que sigui». Zaragoza reitera que es va produir una oposició «violenta», amb «agressions, coaccions i danys», i que això va ser un «mitjà necessari per avançar en el procés rebel».

Notícies relacionades

La Generalitat acudirà a la taula el 26-F en plena guerra interna

El fiscal insisteix en la rebel·lió a l'oposar-se a anul·lar la sentència del procés com demana Junqueras

«La violència utilitzada va complir una funció essencial i va contribuir com a instrument imprescindible per a l’assoliment dels seus objectius», argumenta. També es pregunta què hauria passat si en el desenvolupament d’aquests «episodis violents» s’haguessin utilitzat armes.

Mutació dels objectius independentistes

Segons el seu parer, el que va passar la tardor del 2017 va ser un «cop d’Estat en tota regla», amb la substitució de la Constitució per una legalitat paral·lela i la proclamació de la independència, «amb característiques de la rebel·lió». Zaragoza apunta que la percepció de milions d’espanyols que van veure el que passava no era d’uns actes «purament simbòlics o declaracions retòriques sorgides d’un univers oníric o quimèric, incapaces de generar un risc per a l’ordre constitucional». Afegeix que tampoc es va percebre la mutació de les finalitats que perseguien els líders del procés, «en virtut de la qual el dret a decidir es va convertir en dret a pressionar».