Laboratori urbà a Hong Kong

Hong Kong és una ciutat vertical perquè els interessos econòmics han eliminat altres alternatives. El 40% del seu exigu territori està protegit, com parcs i reserves. A la liberalització de sòl s’oposen els magnats immobiliaris, imbricats amb el poder polític, per por que l’oferta devaluï la seva oferta existent. El resultat previsible és una inflació galopant que situa l’excolònia com una de les ciutats més cares del món. Una gran part de la població viu en habitatges extremadament reduïts o microapartaments. Diversos estudis assenyalen que aquests espais generen estrès, ansietat, falta de privacitat i deteriorament de les relacions socials. L’infrahabitatge apareix als anys 50, amb l’allau de xinesos que fugien de les guerres i la fam de l’interior. Molts propietaris quarteren els seus habitatges amb una tossuderia que converteixen els quarts de casa de la Barceloneta en latifundis. Famílies senceres viuen en habitacions i acumulen les seves pertinences al rebedor.

Cases ‘gàbia’

Notícies relacionades

Múnic, construir sense perdre verd

La densificació afavoreix el teixit comercial de proximitat

La degeneració del model són les cases gàbia, unes estructures metàl·liques apilades en una mateixa habitació. Moltes estan a escassos minuts amb metro del districte del centre, la més obscena concentració de luxe del món.

Hong Kong planteja un debat per a les ciutats del futur: ¿fins a quin punt és sostenible la densificació? Serveix de proveta per a un món amb veloços processos d’urbanització i sòl cada vegada més escàs, sintetitzant tant les virtuts com els riscos. La ciutat ha donat algunes respostes ben exemplars. Compta amb un dels sistemes de transport públic més eficients del món. La xarxa de metro i de ferris connecta tots els districtes, elimina la necessitat del vehicle privat i abreuja els temps del trasllat de casa al lloc de feina.