La crisi de les togues

Ha provocat una forta polèmica la proposta de Dolores Delgado, fins fa pocs dies ministra de Justícia, com a nova fiscal general de l’Estat. Es tracta d’una persona que compleix tots els requisits tècnics per exercir el càrrec amb les suficients garanties d’excel·lència, però el seu innegable perfil polític ha enterbolit lamentablement el nomenament.

La Fiscalia no és independent del Govern, perquè el seu superior jeràrquic, el fiscal general, és –com es veu– nomenat directament pel Govern, i al ser superior pot donar instruccions vinculants als fiscals inferiors i fins i tot apartar-los dels seus llocs a través del procediment establert, que no és tan dificultós. Una vegada nomenat el fiscal general, el Govern no pot ni donar-li ordres ni apartar-lo del càrrec, sinó simplement enviar-li comunicacions no vinculants. Però sembla obvi que ni un fiscal general es mantindrà en el càrrec sense la confiança del Govern que el va nomenar, ni el Govern nomenarà algú en qui no pugui confiar, tot i que sempre hi pot haver sorpreses en els dos sentits. Insisteixo, no es pot parlar d’independència del ministeri fiscal, sinó a tot estirar d’autonomia i no sense dificultats.

L’esquema dibuixat, com es veu, és pervers. Tant a Espanya com a molts altres països, l’enorme majoria. Els governs no conceben perdre aquesta influència en alguns processos, molt especialment en els que tenen rerefons polític. En la resta de processos judicials –la gran majoria–, la Fiscalia sí que sol ser veritablement autònoma dels governs.

No obstant, si hem de posar el crit al cel per tot l’anterior, convindria guardar una mica d’esmalt de les ungles per lamentar-nos pel que passa amb els nomenaments a la cúpula del Poder Judicial. A Espanya aquests nomenaments depenen del Consell General del Poder Judicial, la composició del qual està innegablement polititzada, d’una manera o una altra, des de sempre. I això ha fet que a més de les vergonyants maniobres per designar els seus vocals a través, no del consens polític, sinó de vulgar mercadeig entre polítics, hàgim vist en la premsa massa ocasions que per als càrrecs més rellevants, són designades persones sobre les quals la premsa pot explicar, amb certa facilitat, una història versemblant d’afinitats personals o ideològiques, de vegades perquè els jutges –o fiscals– van anar saltant al legislatiu o a l’executiu i després van tornar al judicial, cosa que hauria d’estar prohibit si realment es creu en la divisió de poders.

A més, l’existència a Espanya d’associacions judicials a les quals la premsa també atribueix una forta ideologització no ajuda en absolut a la imatge d’independència i preparació tècnica dels jutges, que és inexcusable en qualsevol sistema polític perquè sigui mínimament creïble. Fins i tot el Consell d’Europa  ha cridat a Espanya reiteradament l’atenció en aquest sentit.

Funesta sospita social

Alguns podran dir que tot l’anterior és inevitable. Que el màxim al qual podríem aspirar és al fet que, com ha acostumat a passar a Alemanya, a França o a Itàlia, la politització dels nomenaments no afecti l’excel·lència de la tasca dels jutges designats, i que fins i tot aquests jutges personalment s’esforcin a demostrar –com ha pssat diverses vegades en aquests països– que no estan polititzats. Però en el dia d’avui, havent-se arribat a una generalitzada i funesta sospita social, no es pot caure en la ingenuïtat –o mala fe– de voler continuar funcionant igual que fins ara, fent que cada tendència política tingui ‘el seu moment’ i l’aprofiti per nomenar als seus jutges afins, com passa en el Tribunal Suprem dels EUA, que en aquest sentit no és, sens dubte, un exemple a seguir.

I és que resulta inacceptable tenir un Tribunal Suprem en el qual es pot dir que existeix X nombre de «conservadors» o «progressistes», igual que en el Consell General del Poder Judicial o en el Tribunal Constitucional. Igual que no és acceptable tenir un sistema d’accés a la carrera judicial en el qual es valora exclusivament la memòria dels opositors amb criteris que, a més i per desgràcia, ni tan sols són transparents. També hi ha insistents sospites en aquest terreny d’haver afavorit l’ingrés en la judicatura d’un gran nombre de persones seleccionades ideològicament. Aquest opac sistema d’oposició és la raó de les sospites, i per això s’ha de reformar en profunditat pel bé de tots, també dels opositors i dels que, fins i tot patint aquest sistema, el van superar, són excel·lents jutges i no mereixen les sospites.

Difícil, però no impossible

Notícies relacionades

Xoc entre el Govern i el CGPJ per unes paraules d'Iglesias

Els fiscals creuen que Delgado s'haurà d'abstenir en els assumptes del procés

S’ha de construir, per tant, un nou sistema d’accés a la funció judicial i fiscal i als alts càrrecs de la justícia en què únicament compti la valoració exclusivament tècnica de l’excel·lència, cosa que és difícil però en absolut impossible. També s’ha d’afavorir una selecció de persones que no estiguin ideologitzades, que n’hi ha, tot i que sembli mentida. Si alguna cosa tenen en comú jutges i fiscals és que han de ser neutrals i guiar-se per la legalitat. La legalitat la coneixen bé per la seva formació, però se’ls ha d’ensenyar, també amb especial intensitat, la neutralitat, política i de tot tipus, en aquesta mateixa formació.

És a dir, l’allunyament dels extrems, igual que de la mateixa ideologia, a l’hora de prestar la seva funció. Cap cirurgià dubtaria a salvar la vida a un assassí si hagués d’operar-lo. Amb la mateixa rectitud i equanimitat han de procedir sempre els jutges i fiscals. Però aquest comportament, per desgràcia, no és espontani. S’ha d’ensenyar d’una vegada, potser per primera vegada.