Ribera, un ascens guanyat a pols

Fa tan sols dos dies diverses oenagés ecologistes reclamaven a Pedro Sánchez la continuïtat de Teresa Ribera (Madrid, 1969) al capdavant del Ministeri per a la Transició Ecològica. Setmanes enrere, el màxim responsable de l’Enel, la propietària italiana d’Endesa, havia fet el mateix, tot i que d’una manera més indirecta. ¿Com s’explica tanta unanimitat entre els defensors del medi ambient i d’una de les empreses més contaminants d’Espanya?

La futura vicepresidenta sembla haver sabut convèncer molts actors que els canvis que requereixen la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació, a més de ser imprescindibles, impulsaran l’economia creant fins i tot noves àrees de desenvolupament que podrien beneficiar l’Espanya buidada, la nova competència que assumirà amb la vicepresidència.

El pacte nuclear

La seva capacitat per entendre’s amb el sector empresarial, va passar la prova del cotó fluix quan va fer seure les propietàries de les centrals nuclears i va aconseguir pactar un calendari de tancament de les seves plantes que no ha sigut amb prou feines contestat ni pels pronuclears ni pels antinuclears.

Poc abans havia tancat les últimes mines de carbó sense una sola protesta a la conques mineres i ara es disposa a organitzar el de la tèrmiques d’aquest combustible, el més contaminant, sempre sota la divisa de la transició justa, que preveu substituir els llocs de treball que es destrueixen amb noves activitats als mateixos territoris.  

Abans de la recent Cimera del Clima de Madrid, la Moncloa ja havia filtrat que Ribera continuaria en el seu càrrec, però el seu paper en aquesta cita pot haver contribuït a catapultar-la com a vicepresidenta. Ribera era al darrere de la ràpida decisió d’Espanya d’assumir la COP25, després que Xile s’hagués fet enrere, i també del seu èxit organitzatiu, una cosa que va disparar la projecció internacional del Govern de Sánchez. Sobre el resultat de la cita, qualificat per ella mateixa d’«agredolç», Ribera va contribuir que no embarranqués del tot a l’assumir la negociació final quan la presidència xilena no aconseguia arribar a ni un sol acord.

El preu de la llum

En el seu curt mandat de deu mesos en plenitud de funcions va eliminar l’impost al sol, va aconseguir abaixar el desenraonat preu de la llum (un 10% el 2019) i va començar a desenredar la laberíntica troca en què s’ha convertit el sector elèctric. Ara té al davant reptes encara més difícils: la reorganització a fons de la tarifa elèctrica per aconseguir que la baixada es consolidi i s’ampliï i l’aprovació de la llei de Canvi Climàtic, que marcarà el full de ruta de la descarbonització d’Espanya d’aquí al 2050.  

El seu mandat no ha estat exempt d’ensurts, molts vinculats al seu costum de parlar clar. Com la seva primera declaració que el dièsel tenia els dies comptats o el seu rebuig personal de la caça i dels toros. Això últim va ser àmpliament aprofitat per desgastar el Govern, tot i que aquestes matèries ni eren si seran de la seva competència.

Les seves declaracions i decisions també van fer que es guanyés al principi l’hostilitat de petrolieres i fabricants d’automòbils, que en els últims mesos ja han començat a entendre l’inevitable de la transformació que s’acosta.

A més dels seus atacs de sinceritat, a Ribera se li ha criticat també el seu llenguatge excessivament tècnic. Una cosa en la qual sembla haver millorat, però en què potser hauria d’aplicar-se més ara que serà la quarta veu de l’Executiu.  

Mestra i alumne avantatjat

La relació entre Sánchez i Ribera es va iniciar quan l’actual president va ser nomenat portaveu socialista en la Comissió de Canvi Climàtic, un tema molt complex al qual amb prou feines s’havia acostat. Ribera li va impartir unes profitoses ‘classes particulars’ en les quals es va forjar l’estima mútua que senten l’un per l’altre.

Sánchez no podia haver escollit millor professora. Ribera era ja llavors la gestora pública que més sabia del tema. Tot i que es va llicenciar en Dret, poc després de guanyar l’oposició a tècnica d’Administració de Civil de l’Estat (va ser la número tres de la seva promoció), va passar a integrar-se en la sotssecretaria del Ministeri de Medi Ambient. La passió per les qüestions mediambientals ja no l’abandonaria. Zapatero la va nomenar el 2004 cap de l’Oficina de Canvi Climàtic i el 2008 la va elevar a secretària d’Estat de Canvi Climàtic i Biodiversitat, fins que Rajoy va guanyar les eleccions del 2011.

Notícies relacionades

Malestar a Podem després de conèixer la vicepresidència de Ribera

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Després de la derrota electoral del 2011, va continuar amb la bandera de la lluita contra el canvi climàtic en consultories i organitzacions internacionals fins que va ser nomenada directora del prestigiós Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI), una referència en l’anàlisi estratègica de les polítiques de desenvolupament sostenible i canvi climàtic.

La seu de l’institut és a París, cosa que la va obligar a viatjar tots els caps de setmana per estar amb la seva família a Madrid. Malgrat la seva intensa dedicació laboral, ella i el seu marit, conseller d’un organisme públic, van poder tirar endavant les seves tres filles.