25 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Un Sánchez audaç entre la presidència i el pla b

El PSOE precipita els esdeveniments perquè el temps passa a contrapèl de la investidura i a favor dels republicans

L'alternativa a una immediata designació és esperar 'a l'estil belga', però no entregar-se al PP i a Cs si ERC es fa esperar

José Antonio Zarzalejos

Un Sánchez audaç entre la presidència i el pla b

JOSE LUIS ROCA

L’equip negociador d’ERC  prova d’imposar el seu ritme en les converses amb el del PSOE per acordar la investidura de Pedro Sánchez. Però la Moncloa ha demanat a la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, màxima celeritat per convocar la sessió plenària d’investidura  abans de Nadal. Mana, no obstant, un calendari en què s’embosquen esdeveniments que, segons el seu biaix, condicionaran la decisió dels republicans de pactar o no amb els socialistes.

ERC ha d’aclarir incògnites abans d’embarcar-se en l’aventura política de donar la presidència a Sánchez o negar-la-hi. Les presses del PSOE i d’Unides Podem no són compatibles amb les cauteles que ha d’adoptar el partit d’Oriol Junqueras. No obstant, el secretari general del PSOE vol un mandat immediat del Rei per pressionar així els seus eventuals socis dimarts que ve. L’empenta a ERC és d’una audàcia política extraordinària.

No és en absolut irrellevant, no obstant, saber què passarà el dia 16 a Brussel·les a la vista judicial que resoldrà sobre l’entrega de Puigdemont a la justícia espanyola, que podria ajornar-se; tampoc és fútil comprovar fins a quin punt ha revertit l’ordre públic a Barcelona quan es jugui el dia 18 el derbi Barça-Reial Madrid, un partit d’alt risc; és substancial a molts efectes la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg el dia 19 sobre la immunitat de Junqueras al Parlament Europeu, no tant per ell –condemnat per sentència ferma– sinó per la repercussió del veredicte sobre l’expresident de la Generalitat, Toni Comín i Clara Ponsatí, que podrien adquirir, o no, la condició d’europarlamentaris i, en fi, és determinant la celebració del congrés d’ERC a partir del dia 21. Els socialistes i el mateix Sánchez, no obstant, creuen que és possible avançar un acord amb ERC malgrat aquest calendari endimoniat.

La clau del possible acord  la va suggerir Iglesias: el recolzament del PSC a un tripartit a Catalunya sota la presidència d’un republicà i l’assistència dels comuns

La Moncloa i Ferraz consideren que el temps passa contra els interessos socialistes i dels morats i a favor dels republicans. La ronda de consultes amb el Rei, com ordena l’article 99 de la Constitució, i que culminaria dimecres amb l’encàrrec d’investidura en la persona de Sánchez, es produeix perquè la presidenta del Congrés ha traslladat a Felip VI una certa seguretat que el president en funcions acceptarà la candidatura acreditant-li inicialment les possibilitats que prosperi. En altres paraules, se suposa que el líder socialista presentarà al cap de l’Estat una majoria que l’investirà en segona volta. Pablo Iglesias ha suggerit la clau d’aquesta operació d’èxit: el PSC garantiria un tripartit a Catalunya amb la presidència d’ERC i l’assistència dels comuns. Una altra dada: el Consell de Ministres de dijous es va abstenir d’impugnar els acords del Parlament català que van desafiar la setmana passada el Tribunal Constitucional.  

Missatges de tranquil·litat

Madrid s’ha metabolitzat la coalició entre el PSOE i Unides Podem, però queda per digerir l’eventual pacte amb ERC. No són només els empresaris els que envien senyals d’inquietud sobre aquest tripartit parlamentari.  També les remeten col·lectius diversos mitjançant pronunciaments i manifestos que, tot i que no tenen una gran repercussió pública, arriben puntualment a la taula del president en funcions a la Moncloa. Si els secretaris generals dels dos grans sindicats visiten Junqueras a la presó per interintervenir a favor de la investidura, la CEOE i altres entitats empresarials se senten legitimades per alçar igualment la seva veu. Per això Sánchez de tant en tant ha de transmetre missatges de tranquil·litat (l’«acord serà públic i s’atindrà a la Constitució») que potser calmin uns però que irriten uns altres a Catalunya.

Si es dilaten sine die, o durant molt de temps, les converses amb ERC, o si fracassessin (hipòtesi que l’eufòria socialista no contempla), Sánchez té un pla b que no consistiria a canviar de socis (deixar caure la coalició amb Unides Podem i entregar-se a una entesa amb el PP i Cs), sinó mantenir-se a l’espera segons el model belga (2010-2011) que va sostenir en funcions el Govern durant 541 dies fins que el rei Albert II va aconseguir, no sense ajudar-se de personalitats mediadores, que fos investit el socialista Elio Di Rupo. A Espanya un Govern en funcions indefinit és constitucionalment possible i Sánchez ha sigut el·líptic però clar: no anirà a una investidura fallida i, així, evitarà que es posi en marxa el cronòmetre per a, després de dos mesos sense una altra d’èxit, es convoquin unes noves eleccions.

A la Zarzuela, segons fonts de l’entorn de la Casa del Rei, preocupen tots els escenaris: el de la remissió ‘ad calendas graecas’ del nou Govern (per això s’ha assumit la ràpida convocatòria de la ronda de consultes) i que l’Executiu s’hagi de sostenir en un partit que, com ERC, és punta de llança de l’independentisme català. Però no sembla, de moment, que hi hagi altres opcions. El PP no col·laborarà en la investidura de Sánchez en cap cas, tot i que Pablo Casado està disposat a implicar-se en pactes sobre assumptes concrets si és Ciutadans el que es redimeix del seu propi desastre votant favorablement a la coalició entre Iglesias i el líder socialista.  

La sortida del «laberint»

Sánchez sembla persuadit que cal pitjar el pedal de l’accelerador i, en el pitjor dels casos, esperar que ERC ‘maduri’ mantenint-se en funcions ‘a l’estil belga’. Les terceres eleccions estan descartades perquè implicarien el final del trajecte del seu lideratge i la reformulació de l’itinerari polític del PSOE. La pertinaç convicció en què l’acord amb ERC tirarà endavant, sí o sí, té a veure amb aquestes conseqüències letals que l’aposta no prosperi, les dretes es neguin a un acord i la sortida del «laberint» (terme fet servir pel mateix Sánchez) resulti constitucionalment, institucionalment i socialment traumàtica.