Víctima de la seva ambició

«Compte amb aquests, que saben fer campanya». La frase és de David Madí, etern Fouché de l’independentisme català, a dos dies de les eleccions al Parlament de novembre del 2006. Es referia a un petit partit antinacionalista, Ciutadans, la irrupció del qual amb tres diputats es va convertir en la principal notícia d’aquell diumenge. Va ser el primer triomf d’Albert Rivera, de només 26 anys. Començava una carrera fulgurant en què ha demostrat que la seva principal virtut, l’ambició, és també el seu principal defecte. Després de portar el seu partit a cotes impensables de protagonisme, la carrera del noi d’or de la nova política ha tingut un final brusc aquest 10-N, amb un daltabaix que ha provocat la seva dimissió.

A poc a poc van transcendir detalls d’aquell jove, malgrat l’hermetisme gairebé impenetrable del seu cercle de confiança. Jugava al waterpolo, li agradaven les motos, va ser campió de debat universitari. Poca cosa més se’n sabia al principi. Només anys després el gran públic va conèixer com havia aconseguit liderar Ciutadans. I és una anècdota curiosa.

L’ordre alfabètic

Ciutadans va néixer després que un grup d’intel·lectuals desencisats amb Pasqual Maragall –a qui acusaven de ser servil amb el nacionalisme– van crear una plataforma que es va convertir en partit polític el 10 de juliol del 2006. Com ja llavors els dos sectors –el liberal i el socialdemòcrata– que sempre han pugnat per controlar el partit no es posaven d’acord, es va arribar a última hora a una solució de consens: el líder s’escolliria per ordre alfabètic. Però, com va publicar EL PERIÓDICO, resulta que els dos primers cognoms de la llista pertanyien a enemics irreconciliables, així que els organitzadors de l’acte van decidir que el que comptava era el nom. I així va arribar Albert Rivera a la presidència de la nova formació, i Antonio Robles a la seva secretaria general.

L’episodi explica dues qualitats que han acompanyat Rivera fins a aquest diumenge. La primera, l’astúcia, perquè en aquell conclave tenia emparaulats càrrecs a l’executiva amb els dos sectors en lliça, fins que es va quedar amb tot el poder. La segona, la sort de ser al lloc apropiat en el moment just. Aquesta bona estrella li va servir per rellançar definitivament Ciutadans: després de deambular sense pena ni glòria durant una legislatura pel Parlament, i després de fracassar el 2008 en un primer intent d’accedir al Congrés i a l’Europarlament el 2009, el partit va aconseguir reeditar en les eleccions catalanes del 2010 els tres escons. I, amb l’arribada d’Artur Mas al poder, Ciutadans va aprofitar la progressiva radicalització de Convergència per liderar la mà dura contra el nacionalisme.

Al caliu del procés

Al caliu del procés, Rivera va viure els seus anys daurats. El seu partit va créixer al Parlament primer fins als nou diputats, després fins als 25. El 2017 va aconseguir la seva fita política més gran: Inés Arrimadas guanyava les eleccions catalanes. Llavors, Ciutadans ja s’havia convertit en ‘Ciudadanos’ a la resta d’Espanya, i el poder econòmic veia cada vegada amb millors ulls un partit que podia ajudar a completar majories al Congrés. Era l’època en què els banquers demanaven en públic l’apariciód’«un Podem de dretes».

Notícies relacionades

Rivera dimiteix i deixa Cs sense rumb polític

El fil invisible de Rivera

Rivera es va convèncer que era el moment de fer el gran salt. La direcció de Ciutadans va canviar els estatuts del partit per eliminar l’adscripció al centreesquerra i poder integrar-se així al grup liberal europeu. El partit aconseguia representació en la majoria de Parlaments autonòmics, i la seva presència al Congrés s’anava incrementant. Fins que a les generals d’abril va arribar al seu sostre: Ciutadans va aconseguir 57 diputats, a només nou del PP.

«No admet consells»

«Va creure que podria superar el PP», afirma un exdirigent del partit. «Va deixar d’agafar el telèfon al president de la CEOE», en diu un altre, per criticar una deriva que titlla de «cesarista». «Em consta que els poderosos li van demanar que pactés amb Sánchez, però no admet consells», assegura un tercer. Rivera ja no volia ser crossa de ningú, sinó líder del centredreta espanyol. Aquest dilluns, a pocs dies de fer 40 anys, va acabar la seva carrera.