Anar al contingut

LA CLAU

El fil invisible de Rivera

JUAN M ESPINOSA

El fil invisible de Rivera

Luis Mauri

Un repunt immaterial connecta la ceguesa política que ha empès a l'harakiri el líder de Ciutadans amb la descomposició del CDS d'Adolfo Suárez

Albert Rivera acabava de complir set anys el juliol de 1987. És improbable que el nom de Carlos Sánchez-Reyes, llavors diputat a Castella i Lleó pel CDS d’Adolfo Suárez, signifiqués alguna cosa per a ell. Avui, just després d’haver-se fet l’harakiri i a punt de complir els 40, la possibilitat que Rivera s’hagi interessat mai per la història d’aquest parlamentari castellà continua sent remota. No obstant, un fil invisible connecta les seves vides i repunta les raons del daltabaix del líder de Ciutadans. Aquesta és la història d’aquest fil.

El socialista Demetrio Madrid és un home macat per la política. El 1983 es va convertir en el primer president autonòmic de Castella i Lleó. Abans d’accedir al càrrec, Madrid va vendre la seva petita empresa tèxtil a un dels empleats. El 1986, un grup de treballadores va demandar la propietat i Madrid va ser processat també. «Li dono 24 hores per dimitir», el va desafiar José María Aznar, llavors líder regional de l’AP de Manuel Fraga, matriu de l’actual PP. Madrid ja havia decidit renunciar, però el seu cessament va atreure els focus sobre aquell prometedor jove dretà. Aznar es col·locava a la rampa de llançament.

En la segona meitat dels 80, el partit de Suárez era la tercera força espanyola. Un vector centrista amb una llevíssima capa de vernís progressista que ajudava el PSOE a governar en minoria a bastantes institucions. La predilecció del CDS pel centreesquerra s’invertiria el 1989, al pactar amb el PP la defenestració de l’alcalde socialista de Madrid Juan Barranco. Però un parell d’anys abans, el CDS ja havia assajat a Castella i Lleó el seu compromís amb la dreta. En les autonòmiques de 1987, mesos després de la dimissió de Demetrio Madrid, Aznar i el socialista Juan José Laborda van empatar a 32 diputats. El CDS, amb Sánchez-Reyes al capdavant, tenia la clau amb els seus 18 escons. Va atorgar el seu favor al PP. El jove Aznar s’enlairava.

Llarga decadència

El gir dretà del CDS va marcar l’inici de la llarga decadència electoral del centrisme. De fracàs en fracàs, minat per lluites intestines entre faccions cada vegada més minúscules, Suárez va dimitir el 1991. El CDS encara va seguir rodant costa avall fins al 2005, quan les restes del naufragi van ser absorbides pel PP.

El fil invisible. Rivera era l’Elegit fa només un any i mig. Els fats demoscòpics l’adoraven, el gran capital el mimava, tot semblava disposat per entronitzar-lo. Però la moció de censura de Pedro Sánchez va tombar el guió. Rivera no va saber llegir les noves coordenades. La resplendor havia desaparegut, però ell continuava encegat. Va repudiar el centre i ho va apostar tot al lideratge de la dreta. I ho va perdre tot.

Una curiositat. En realitat, dues. Demetrio Madrid va ser absolt el 1989 de totes les imputacions. En la dècada següent va ser diputat al Congrés i senador, però no va tornar a exercir càrrecs executius. Carlos Sánchez-Reyes va aconseguir la presidència del Parlament regional a canvi de brindar-li a Aznar la Junta castellanolleonesa. No va repetir com a diputat i va desaparèixer de la política fins al 2015, quan va intentar un renaixement fallit de la mà de Podem.