Noves bretxes en la impunitat judicial del franquisme

Al ‘mur’ legal i judicial que ha impedit jutjar fins ara les tortures del franquisme hi ha ja unes petites bretxes en forma de denúncies admeses a tràmit que obren una escletxa a una condemna al règim per crims de lesa humanitat.

Aquest dilluns apareixeran unes quantes bretxes més, ja que a València s’interposaran unes sis querelles més per alguns dels detinguts i presumptament torturats després de les batudes a la ciutat contra militants d’esquerra l’estiu de 1975.

El mes de gener passat, per primera vegada, un jutjat, el d’Instrucció número 1 de València, va admetre a tràmit i va iniciar diligències davant d’una querella per tortures de la Brigada Político Social el 1971. Després en van venir un grapat més. Totes continuen obertes excepte una que va ser arxivada i que està recorreguda davant del Tribunal Constitucional des de la primavera passada.

La batuda del 71

Manolo Tello, la denúncia del qual va ser la primera en passar el ‘tall’, va ser un dels 19 joves que entre el 23 d’abril de 1971 i els primers dies de maig van ser detinguts en una operació que va tenir el seu epicentre en la llavors bulliciosa Universitat de València, per provar de neutralitzar l’aparell de propaganda del PCE, partit al qual pertanyia llavors aquest professor ara jubilat i 11 més dels capturats.

Fins a 18 dies van estar alguns d’ells en diferents comissaries, on asseguren que van ser torturats i amenaçats de mort abans de ser traslladats a la presó. «Cada vegada que ho explico m’indigno amb la impunitat que hi va haver. És criminal. L’aïllament i l’estat d’indefensió que teníem eren tremends», explica Tello a EL PERIÓDICO en una xerrada amb quatre dels sis detinguts en aquella operació i també denunciants.

Junts recorden la tristament cèlebre ‘roda’. «Des que t’emmanillen darrere tens un sentiment d’indefensió terrible», explica Pedro Chirivella. «Després es posaven en cercle i començaven a pegar-te i anaves com un farcell d’un a l’altre sense poder agafar-te a res i caient», rememora. 

«Et fa sentir com una pelleringa» assenyala Chirivella, que assegura que els van fer més «malifetes». Pistoles a la templa, la ‘banyera’ (submergir el cap del torturat en l’aigua) o ‘l’ànec’ (obligar els detinguts a caminar a la gatzoneta amb les mans emmanillades sota les cuixes) en són només algunes.

En aquell moment, el país estava encara en estat d’excepció després del ‘Procés de Burgos’ que donava molt marge a la Brigada. «Normalment podien tenir la gent 72 hores abans de portar-la al jutge però en aquesta situació eren sis mesos», recorda Vicent Pérez, un altre dels querellants.

El trasllat a la presó i l’accés a l’assistència d’advocats els va animar a presentar una primera denúncia, que ara serveix de base documental per acreditar aquelles tortures. «Tot i que van tardar a portar-nos davant del jutge perquè desapareguessin les marques, encara quedaven i el metge forense les va recollir», explica Chirivella.

Aquest procés va quedar llavors en res però a la plataforma de recolzament a l’anomenada ‘querella argentina’ va sorgir la idea de mantenir viva la causa i la memòria del que va passar amb denúncies ordinàries.

«Les presentem, entre altres coses, perquè teníem clar que hi ha una tendència que s’oblidi tot i no pot ser. Va ser molt dur, va ser una dictadura, que a sobre va guanyar, i que va fer barbaritats. Els que hem patit ho hem de dir tot i que ens costi disgustos perquè és una altra vegada recordar tot allò», explica Tello.

L’escletxa judicial

Darrere de les querelles valencianes hi ha El Rogle, una cooperativa d’advocats en la qual estan convençuts que hi ha ‘cas’ tot i que admeten que «xoca frontalment amb la llei d’amnistia», tal com explica Guillermo Noguera, un dels socis.

«Però és que els tractats internacionals que ha firmat Espanya, tal com diuen també l’ONU i el Parlament Europeu, diuen clarament que no hi pot haver lleis de punt final en crims de lesa humanitat. Per tant, és nul·la. És de primer de dret», assenyala el lletrat, que apunta que la intenció era «acabar totalment amb la dissidència», cosa que suposaria que «no són delictes prescribibles».

L’estratègia ha sigut i és disseminar les denúncies pel major nombre de jutjats possibles fins i tot trobar jutges, allunyats de les pressions dels ‘grans’ tribunals, que assumeixin aquesta teoria.

Els acusats

Les denúncies del gener de València apunten tres policies, Benjamín Solsona, l’anomenat ‘Billy el Niño’ valencià, Jacinto Acosta i Manuel Ballesteros. «Els de la Brigada eren la ‘crema’, seleccionats i amb un compromís polític. Solsona disfrutava amb el que feia, era un sàdic», remarca Chirivella.

Es presumeix que tots ells poden estar ja morts però no és una qüestió de persones», diu Juanjo López, un altre dels querellants. «Ells es consideraven un aparell de l’estat i és el que eren. El nostre cas és un cas de persecució política fet per uns professionals de la tortura i de la delació», recalca.

Per això, expliquen des d’El Rogle, la investigació ha de seguir. «Perquè n’hi van participar molts més i en la querella incloíem tots aquells que van poder ser responsables i no estan identificats, però també perquè és una querella contra una pràctica sistematitzada d’un règim. No busquem una indemnització, ni econòmica ni una condemna de presó sinó una reparació moral i de justícia», diu.

La victòria... i la derrota

Querellants i lletrats asseguren que el fet d’haver fet públiques aquestes pràctiques és una victòria però en volen més. Volen que més torturats s’animin a denunciar «i que es condemni a la Dictadura», remarca Vicent Pérez. «Que la Justícia digui que es van cometre actes que van contra qualsevol estat de dret», remarca López.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

També que el procés serveixi perquè no es pugui ‘blanquejar’ el que va passar. «És una cosa que el PP fa anys que estén», diu Pérez. «Però ara és més important encara amb el ressorgir dels plantejaments de l’extrema dreta. No pot calar la imatge d’era un règim tou perquè era duríssim i fa falta que les milers de persones que van ser torturades per la Brigada tinguin un reconeixement», remarca Chirivella.

«És que en la Transició era obvi el que era el franquisme, uns torturadors, i estaven amb el cap sota de l’ala, ningú els defensava ni tenien cap ascendència», recorda López. I això, assumeix Tello, ara ja no és així.