La sentència del procés obre un nou cicle

S’han acabat les elucubracions. Aquest dilluns, si no hi ha canvis d’última hora, es coneixerà la sentència del procés, segurament la més transcendental en 40 anys de democràcia. A les portes d’unes eleccions generals de resultat incert, i amb alguns dels presos fregant els dos anys de presó preventiva, la decisió del Tribunal Suprem marcarà sens dubte un canvi de cicle en la història política de Catalunya i Espanya.

Hi ha diverses maneres d’interpretar el període de temps que s’obre ara. L’Estat voldria que fos el del cant del cigne del procés, però l’independentisme pretén aprofitar la indignació que provocarien les condemnes per galvanitzar unes bases encomanades del desconcert dels seus líders.

Una frase que Artur Mas va pronunciar fa cinc anys serveix com a millor resum de la tensa expectació amb què tots els actors implicats esperen la sentència. «Entrem en un terreny desconegut en el que no hi ha seguretats absolutes», va dir el llavors president de la Generalitat, principal impulsor o instigador inicial del procés, a les portes de la consulta del 9-N.

Estats d’ànim

Ha plogut molt des d’aquell moment. I, tot i que la incertesa de llavors i la d’ara s’assemblin, l’estat d’ànim del sobiranisme és molt diferent. El 2014 els partits independentistes no havien fracassat en el seu objectiu de sumar el 50% dels vots en unes eleccions, ni havien organitzat un referèndum declarat il·legal que va ser reprimit amb una inusitada violència policial, ni havien comprovat la indolència internacional, ni s’havia proclamat en el Parlament una secessió sense efectes pràctics que va servir per activar els mecanismes judicials de l’Estat. Ni, sobretot, els principals líders polítics del moviment havien sigut empresonats o havien fugit a l’estranger per evitar el càstig penal.

Si el sentiment dominant en l’independentisme del 2014 era l’esperança, ara despunten la indignació i la impotència. L’horitzó que obre la sentència, una vegada constatat l’abisme entre el poder real d’uns i d’altres, és el d’una llarga resistència. Els partits encara en debaten l’abast.

JxCat, ERC i la CUP van aprovar al setembre una resolució a favor de la «desobediència civil i institucional» com a reacció a la decisió. Tot i que el president del Parlament ja ha anunciat que convocarà un ple de resposta aquesta setmana, en realitat els grans partits independentistes no tenen previst «posar en risc» el Govern o la Cambra catalana. Però res és aliè al debat estratègic de fons, ni a la imminència de les eleccions, i les diferències internes són de pes.

Diferències estratègiques

Així, mentre Gabriel Rufián, líder d’ERC al Congrés, afirmava que ell no hauria votat la proposta de «desobediència institucional» que sí que va recolzar el seu partit al Parlament, la portaveu del Govern i dirigent de JxCat, Meritxell Budó, evitava desmarcar-se d’aquest text.

Les organitzacions polítiques volen donar tot el protagonisme a la protesta cívica, però aquí també hi ha graus. Sens dubte, qui més lluny voldria portar les coses és l’entorn de Carles Puigdemont. En una entrevista a EL PERIÓDICO, el seu company a Bèlgica Toni Comín animava fa uns dies els independentistes a «buscar el desgast econòmic de l’Estat», perdent la feina si és necessari. Ningú a l’independentisme institucional ha secundat aquesta idea.

De moment, l’única proposta concreta és la de l’ANC i Òmnium. Està previst que en els pròxims dies –en principi, a partir de dimecres–, cinc columnes formades per un nombrós grup de persones recorrin des de Girona, Vic, Berga Tàrrega i Tarragona 100 quilòmetres en direcció a Barcelona. I mentre l’ambient continua enrarit per l’empresonament de set membres dels CDR acusats de preparar accions «terroristes», també a partir d’avui es començarà a conèixer l’abast de les accions del Tsunami Democràtic, una plataforma opaca avalada pels partits independentistes.

Un 155 guardat al calaix

A la trinxera de davant, la reacció del Govern dependrà en gran manera de l’actitud de la Generalitat. Pedro Sánchez ha avisat que, en cas de necessitat, un Executiu en funcions pot aplicar el 155. En realitat, a la Moncloa no volen arribar tan lluny. El Ministeri de l’Interior, que ha recompost les relacions amb els Mossos d’Esquadra malgrat les tibantors que es van produir en l’acte de la patrona de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca, ha disposat l’enviament a Catalunya de fins a 1.800 antiavalots. És un nombre important, però inferior en més de dos terços al que va participar en la repressió de l’1-O.

Notícies relacionades

Així hem narrat els dies previs a la sentència del procés

Els tres escenaris que preveu Interior als carrers de Catalunya

Després de quatre mesos d’un judici que va ser el més mediàtic de les últimes dècades a Espanya, i després de quatre més de deliberacions, Manuel Marchena i sis magistrats més de la sala segona del Tribunal Suprem seran aquest dilluns per última vegada el centre de totes les mirades. En aquest temps, molts ciutadans llecs en Dret han mantingut discussions acalorades sobre conceptes com la rebel·lió o la sedició, que tot apunta que serà el principal càstig dels impulsors de l’1-O. Caldrà veure com encaixa l’independentisme una condemna que, malgrat esquivar la rebel·lió, pot portar més d’una dècada de presó per a Oriol Junqueras, i també quan podran alleujar-la els presos mitjançant permisos o beneficis penitenciaris.

Passi el que passi, està clar que, durant un període de temps indeterminat, que sens dubte inclou les eleccions del 10-N, el risc d’incendi polític és elevat.