Una moció per fer soroll

El Parlament de Catalunya es convertirà aquest dilluns en l’epicentre de la precampanya del 10-N. La líder deCiutadans (Cs), Lorena Roldán, es reclinarà al faristol per defensar una moció de censura contra el president de la Generalitat, Quim Torra, destinada al fracàs des del seu anunci, per la qual cosa els grups parlamentaris s’acomodaran a la funció per pescar rèdits electorals.

Diversos sectors del constitucionalisme van retreure a Inés Arrimadas no haver intentat plantar cara amb una maniobra que, tot i que se sabia que seria frustrada, podia haver-li resultat beneficiosa en el pla simbòlic. Ho va intentar després dels plens del 6 i 7 de setembre, quan es van aprovar les lleis de desconnexió a la Cambra catalana, però mai va voler fer el pas, tampoc oferir-se a la investidura, precisament perquè sabia que no fructificaria.

Roldán, que des de la seva coronació com a nova líder s’esforça a deslligar-se de l’ombra d’Arrimadas, s’havia acollit al mateix argument fins ara: «la suma no dona». Va rebutjar per activa i per passiva la idea propugnada pel PPC fins que, fa tot just una setmana, la direcció va donar el seu plàcet.

¿Què ha canviat? Segons Roldán, la detenció de set membres dels CDR acusats de terrorisme i tinença d’explosius no pot passar desapercebuda, i Torra «encoratja i aclama els seus comandos». «Això és una urgència democràtica, això és una obligació moral», afirmava dimecres. El partit, fins i tot, ha portat el president davant de la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè investigui si té alguna vinculació amb els detinguts.

Però amb les enquestes a la contra i les eleccions a la cantonada, els partits que no la promouen critiquen l’ús d’aquesta mesura per fer soroll. I és que l’aritmètica parlamentària continua sent la mateixa que després del 21-D: els quatre diputats populars sumats als 36 taronges es queden molt lluny de la majoria absoluta (68 diputats), necessària per desbancar Torra, i el PSC no facilitarà el que defineix com una estratègia per rellançar Roldán, per la qual cosa registrarà 17 abstencions. Elscomunsja han anunciat el seu cop de porta amb un ‘no’. Però, com que aAlejandro Fernándezli agrada remarcar citant l’expresident Felipe González, «l’important és guanyar-la davant de l’opinió pública». Fins i tot ell va mostrar la seva por que es converteixi «en un postureig o en un míting d’un dilluns», per la qual cosa va demanar ser «constructius».

Els impulsors situen la moció en una dicotomia entre «Torra o la convivència» per damnificar el PSC per no donar-li suport i mirar de recuperar el vot escapat recordant durant la campanya que van optar per Torra i no per Roldán. Ningú passa per alt que el president sortirà victoriós del ple, cosa que podria reforçar el seu lideratge. Els independentistes no entraran al drap i buscaran mantenir un perfil baix amb intervencions curtes. 

‘Pressing’ al PSC

El líder de Cs, Albert Rivera, que ha redoblat la seva presència a Catalunya, es traslladarà al Parlament al costat d’Arrimadas per seguir el desenvolupament del ple. Fins i tot va arribar l’1 d’octubre a Barcelona per presentar ell mateix la iniciativa. Des de Madrid, ha pressionat durant tota la setmana Pedro Sánchez perquè faci canviar d’opinió el PSC: «¿Què més fa falta? ¿Goma-2? No, ja en tenim. ¿Armes de foc? Ja n’han trobat. ¿Connexions entre el Govern i els comandos separatistes? Ja n’han trobat», va insistir dimarts passat.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

«El problema és Quim Torra, però la solució no és Ciutadans», replicaven al PSC. El primer secretari del partit, Miquel Iceta, fins i tot va utilitzar les declinacions d’Arrimadas per justificar el seu mateix cop de porta: «Donava dos motius: un, que els números no donen, i l’altre, que unirem l’independentisme i serà pitjor el remei que la malaltia», va recordar.

Aquesta moció de censura serà la quarta que es presenta a Catalunya i cap va prosperar. Les dues primeres van ser contra Jordi Pujol, i van ser liderades per Josep Benet (PSUC), el 1982, i Pasqual Maragall (PSC-CpC), el 2001. La tercera va ser precisament contra Maragall i la va instigar Josep Piqué (PPC) el 2005, tot i que va ser retirada abans de ser sotmesa a votació.