Anar al contingut

DES DE MADRID

Ni coalició, ni absolució (i el Rei de fons)

Hi pot haver Govern, però no de coalició, i depèn d'Iglesias perquè Sánchez no permetrà un cap de platja dels morats en el Consell de Ministres

José Antonio Zarzalejos

Ni coalició, ni absolució (i el Rei de fons)

EUROPA PRESS

Les certeses de què disposem són negatives i desafien les expressions assertives que a Madrid reclamen un Govern de coalició entre socialistes i morats, i a Barcelona, l’absolució  dels dirigents socials i polítics del procés sobiranista. Doncs bé: en cap cas Pedro Sánchez i el PSOE cediran en un acord de cogovern amb Pablo Iglesias Unides Podem (un tema en què el Rei no ha de dir res), i és segur que la sentència del Tribunal Suprem serà condemnatòria i ho serà, a més, per delictes greus (sedició, rebel·lió o conspiració per a la rebel·lió).  

En la política espanyola el partit guanyador de les eleccions del 28-A s’ha afirmat, després de l’avaluació de riscos, a proposar al seu «soci preferent» un acord programàtic després que rebutgés el de coalició el 25 de juliol passat. Fins a la seva entrevista amb el cap de l’Estat, dimarts, el líder morat té la possibilitat de rectificar i evitar així la tercera negativa a la presidència del secretari general del PSOE.

No hi ha cap altra alternativa perquè Sánchez considera que amb Unides Podem al Consell de Ministres es representaria de continu un Govern a garrotades que és, entre altres coses, la raó per la qual Pablo Casado, però sobre tot Albert Rivera, estan delerosos que el secretari general del PSOE congeniï amb el dirigent morat, un desig que comparteix algun sector mediàtic de la dreta per justificar el que ja s’ha convertit en una mena d’irracional fòbia anti-Sánchez, un epítom de tots els disbarats ideològics, polítics i fins i tot patriòtics.

El 2015, Iglesias –hi ha les seves entrevistes i escrits– injuriava de qualsevol tipus d’acord amb el socialisme. En aquesta lògica va ser furibund en la seva escomesa contra Sánchez en la sessió de la seva primera investidura el 2016, recordant l’episodi de la «calç viva» (assumpte Lasa i Zabala), que és un capítol del passat recent que continua atribolant no poques consciències polítiques malgrat els anys que han passat. Aquell rampell malintencionat del secretari general de Podem no s’oblida.

Ara passa, almenys en part, el que va passar als anys noranta, en què determinada premsa i dirigents de la dreta consideraven Julio Anguita com el millor ariet contra el PSOE i l’aclamaven com ara aclamen Iglesias. Els ciutadans progressistes –alguns afectes al socialisme– semblen oblidar que la germinació política de Podem va respondre al moviment de la indignació, però també al propòsit de sobrepassar el socialisme i convertir el PSOE en una força subordinada.

Concepción bèl·lica

De tal manera que no és indefectible, encara, que hi hagi unes eleccions, però que no se celebrin el 10 de novembre depèn completament d’Unides Podem, perquè si renuncia a la coalició i assumeix la cooperació, Sánchez estaria ben disposat a tirar endavant una legislatura, potser breu, però que ja d’entrada abordaria decisions importants: els Pressupostos, la crisi catalana, la sortida salvatge del Regne Unit de la Unió Europea i les conseqüències inicials d’una recessió econòmica que ja ningú pretén desconèixer. No és cert que el PSOE aposti per les eleccions abans que per la formació d’un Govern. Ho vol, però en condicions de viabilitat i és més que obvi que no garanteix una coalició perquè la concepció que Unides Podem contempla és bèl·lica: ser al Consell de Ministres com si la seva presència fos el cap de platja d’una invasió política.

El Suprem segueix en deliberació, però l’itinerari fàctic i jurídic ja condueix la segura comissió de delictes greus

La condemna de la Sala Segona del Tribunal Suprem està íntimament relacionada amb el descart de la coalició governamental. La Diada –expressió ja d’un fracàs de l’independentisme  polític per més que el social resisteixi tants avatars adversos a la seva aspiració– va tornar a marcar una entelèquia a Catalunya tan impossible com la mateixa secessió: una absolució dels dirigents socials i polítics pels fets de setembre i octubre del 2017.

L’acte d’obertura de l’any judicial, dilluns passat, amb presència del Rei i les intervencions del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, i de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va resultar especialment expressiu perquè es va advertir sobre l’acatament de les resolucions judicials en un avís a aquells que a Catalunya pretenen redimir el seu divisionisme i incompetència amb l’emotivitat i potencial conflictivitat d’una decisió judicial que serà molt severa.

La permanència en presó preventiva dels encausats i les resolucions intermèdies del tribunal avancen que els set magistrats de la sala, tot i que no han acabat les seves deliberacions, disposen d’un itinerari fàctic i jurídic que els condueix ja a la consideració que es van perpetrar tipus penals que exclouen aquesta «suavitat» sancionadora a què va apel·lar l’11-S passat a Barcelona el president del PNB.

Prova de vida de l’Estat

La sentència del Suprem constitueix el final del procés sobiranista –el final formal, almenys– i més que posar a prova l’alt tribunal ho fa amb l’independentisme. Hi ha la convicció, almenys fora de Catalunya, que la resolució del Suprem no hauria de resultar un desafiament al separatisme, sinó una prova de vida de l’Estat que es va donar per liquidat i un acte de dissuasió al propòsit de l’expressió infeliç «ho tornarem a fer».  

La figura del Rei, per fi, plana amb intensitat en l’actual moment de la política espanyola: li correspon designar candidat a la presidència del Govern (article 99 de la Constitució espanyola), la justícia s’imparteix en el seu nom (article 117) i exerceix el dret de gràcia (article 62). Però tots els seus actes són deguts (amb prou feines sense marge d’autonomia en la decisió) i ratificats (la responsabilitat l’assumeixen les autoritats que els recolzen). En això consisteix una monarquia parlamentària que el professor Iglesias en la matèria de ciències polítiques que no sembla dominar.