Anar al contingut

L'AMBIENT DE LA MANIFESTACIÓ

'Sant tornem-hi'

L'independentisme va complir amb professionalitat, però sense eufòria, el seu ritu anual a l'espera de la sentència del procés

L'absència d''alguna cosa' a fer a les 17.14 h va tancar sense encant la manifestació

Xabi Barrena / Fidel Masreal

'Sant tornem-hi'

Per tornar és necessari anar-se’n. O si s’utilitza el ‘¡Tornarem!’ en termes metafòrics, s’ha de ser derrotat. Douglas MacArthur, general de cinc estrelles de l’exèrcit nord-americà, el va utilitzar en primera persona («‘I shall return!’») de manera literal i metafòrica quan els japonesos el van derrotar i ell va haver d’anar-se’n de les Filipines cap a Austràlia. El Govern català va escollir el seu ‘Tornarem’ com a lema d’aquesta Diada. Una acceptació, en el fons, de la seva derrota i, alhora, una reivindicació (‘No estem acabats’) i un avís per a navegants. Tot molt macarthurista.

El català té, a més, un terme que designa certa resignació. S’allunya de l’èpica i casa formidablement amb el dia a dia. És el ‘Sant tornem-hi’. Un ‘¡Som-hi!’ més fruit de l’obligació, del deure (per exemple, el retorn a l’escola aquest dijous a ulls d’un nen), que de la devoció. Aplicat a la Diada d’ahir podria valer el ‘¡Que no es digui!’, especialment a Madrid, que l’independentisme flaqueja.

I la manifestació va respirar una mica de tot això i molta maduresa. De conductes ja dominades, com les que pot tenir un aficionat al futbol que va assíduament a l’estadi. El símil futbolístic és el comodí que encaixa amb tot, s’ha de reconèixer. Però és just dir que la societat sencera tendeix a la futbolització. Per exemple, ¿quina diferència hi ha entre el canvi anual de model de la samarreta del Barça i el de l’ANC?

Si la manifestació va ser, per vuitena vegada, un èxit, el mateix es pot dir de la samarreta turquesa de l’ANC. Sí, hi va haver qui en va rescatar unitats antigues, de color groc o salmó, però el turquesa ho va envair tot. Al metro cap a plaça d’Espanya, les samarretes oficials puntejaven els vagons, de nou com els dies de partit. I ja al costat de les Torres Venecianes, poc abans de les tres, eren el color predominant. I, com passa amb les samarretes del Barça, hi va haver falsificacions. Manters sense manta les oferien a cinc euros, 10 menys que el preu oficial. 

Això sí, l’arrossegar els peus i vèncer la mandra del ‘Sant tornem-hi’ no està renyit amb cert ambient festiu. De nou hem de remetre a les portes de les escoles d’aquest gloriós, per als pares, 12 de setembre. Per la plaça d’Espanya es va veure gent portant una guillotina caricaturitzada amb regust a Revolució francesa i una campana de la llibertat, al Liberty Bell de Filadèlfia, on es va firmar la Declaració d’Independència dels Estats Units. I pancartes de tot tipus. Molta reivindicació dels presos, però sense aquest punt de ràbia no continguda de fa un o dos anys. Sembla que un s’acostuma a tot.

Fals ple 

A les quatre de la tarda, la Gran Via, fins més enllà del passeig de Gràcia, estava ja plena. Hi havia més gent que el 2014. Però, ull, en aquella ocasió, en què l’ANC va projectar el dibuix de la V de ‘victòria’, el tram s’allargava fins a la plaça de les Glòries, d’on sortia l’altre braç, el de l’avinguda Diagonal, fins al carrer de Numància. En números globals, molta menys gent. Tot i així, una gentada que no resisteix comparació amb qualsevol altre moviment sostingut en el temps al món i part de l’estranger. «Sincerament, creia que no ompliríem», va explicar alleujada la Mireia, una mare de dos nens que voletejaven en patinet.

Pancartes. Moltes crítiques, més o menys contingudes, cap als partits majoritaris, és a dir, la postconvergència i ERC. Roser de Pallejà va apuntar que «l’objectiu és la independència, no qui mana». De fons, crits d’«unitat, unitat» i «absolució, absolució». Perquè en l’ambient va pesar, sens dubte, la sentència del judici al procés, que es coneixerà ben aviat.

Hi podia haver alegria, però no eufòria. I a més, que aquest any, en l’hora màgica de les 17.14, no hagués previst alguna cosa que produís un moment àlgid, un aixecar els braços, una ona sonora, qualsevol cosa, va deixar la sensació d’obra inacabada. «Disculpeu, ¿aquest any què s’ha de fer?», va preguntar una senyora a un home circumspecte que anotava coses en una llibreta. 

A les 17.35, 20 minuts després de l’hora màgica, que abans alterava els sismògrafs en dies com ahir, per la Gran Via a l’altura de la plaça de Tetuan, encara tot s’acostava gent a la manifestació, amb aquesta tranquil·litat de pas de l’abonat de dècades que fa la digestió i no l’importa perdre’s els primers minuts del partit contra un penúltim classificat. Molt professional, que diria Pazos, el personatge d’‘Airbag’. 

No és difícil pronosticar que, en cinc o sis diades, apareixeran els primers tribuners, aquells que se situaran on es mani a les 16.00 i, a les 17.05, 10 minuts abans del punt àlgid, abandonaran la manifestació per no topar amb la gentada.