Així s'homenatja els presos excarcerats d'ETA

Quan Eduardo Uriarte Romero, ‘Teo’ per als seus companys de la primera ETA, escoltava les instruccions de l’organitzador sobre com sortir, on col·locar-se, què no dir... va començar a notar en la seva rebuda “un aire gregari i religiós”. La seva sensació després es va reafirmar, al veure el lloc triat per a l’acte: el pati de l’escola dels jesuïtes de Durango (Biscaia).

“És clar que això està impregnat de catolicisme, si al cap i a la fi ve del carlisme”, sentencia 43 anys després aquest dirigent d’Euskadiko Eskerra i exregidor socialista a Bilbao, quan se li pregunta pels ‘ongi etorri’ (benvingudes) a etarres, les cerimònies denunciades per les víctimes i per a les quals Arnaldo Otegi, el líder de Bildu, ha demanat legalització.

Amb Teo Uriarte, en grup, van sortir a aquell pati escolar Mario Onaindía, Izko de la Iglesia, Jokin Gorostidi, Xabier Larena, Unai Dorronsoro...El 22 de juliol de 1977, aquella rebuda a una dotzena d’estranyats que tornaven al País Basc, cinc d’ells amb condemnes a mort commutades després del procés de Burgos, va ser un dels primers actes mediàtics d’homenatge que va celebrar el llavors incipient entramat orbital d’ETA.

Estètica

I ja llavors va oficiar com a mestre de cerimònies Telesforo Monzón, històric de l’esquerra ‘abertzale’, “el pontífex” –ironitza Uriarte– que donaria un patró als ‘ongietorris’ que s’han anat succeint fins avui, convertits en ritu.

“Monzón, el gran esteta, va incloure la seva cançó ‘Itziarren Semea’ (El fill d’Itziar) en la festa. Cant a l’heroi que surt de la presó i no ha delatat ningú”, recordal’intel·lectual guipuscoà Joseba Arregi, teòleg, sociòleg, exconseller basc de Cultura i exdirigent del PNB.

En la coreografia de les rebudes a etarres, la tornada “Itziarren semeak / ez du laguna salatzen. / Eta txakurren aurrean / tinko ta ixilik egoiten...”  (El fill d’Itziar / no delata el company / i davant dels gossos / es queda callat) s’entona amb freqüència equiparable al cant de l’‘Eusko Gudariak’ (Soldat basc) o el ball de l’insubstituïble ‘aurresku’.

Camí de la taverna

Hi ha altres elements fixos en el ritual. Un és un acte, l’entrada d’acolliment; l’altre és un punt d’inici, de final o de trànsit d’aquesta entrada: l’‘herriko taberna’  (bar popular), o l’‘herriko taberna’ ‘arrano taberna’ animal que adorna velles banderes del regne de Navarra).

“L’‘herriko taberna’ és el temple, l’estació del Via Crucis”, interpreta Uriarte en clau catòlica. L’excarcerat passarà per allà per arrencar la seva foto del plafó que exhibeix els retrats dels presos del poble. “La taverna és el lloc on s’ha atresorat la memòria del presidiari”, explica Teo Uriarte. També serà aquest fòrum de la quadrilla ‘abertzale’, on, en la majoria dels casos, organitzi el banquet o serveixi les begudes per a la festa.

Fins allà arriba l’excarcerat després de deixar-se aclamar entre dues files de paisans, que sempre enarboren ‘ikurriñes’ i, en nombrosos casos, bengales. A Uriarte li recorda “cerimònies catòliques com la processó, la coronació de la Verge o la salutació al senyor bisbe... Només que aquí es fa salutació als que han sobreviscut i ho han donat tot per la pàtria, substituta de la vella religió dels carlins. I al ritu no pot faltar l’‘euskaldun federun’, el ‘basc de fe’, transformat ara en l’‘abertzale’ d’esquerra”.

L’homenatjat aterra en la vida civil entre crits de joia, aplaudiments, petons, abraçades. En la seva comunitat política no seria ben entès faltar a l’acte. “Tot i que només sigui per agrair al nouvingut que no se n’anés de la llengua respecte a alguns dels que l’aplaudeixen. Entre el públic hi sol haver gent amb les mans tacades de sang”, indica la coordinadora de l’associació basca de víctimes COVIte, Consuelo Ordóñez, recordant que encara queden 358 assassinats sense resoldre.

Honor i flor

Tant Uriarte com Arregi destaquen la profusió en l’ús de la paraula ‘Ohore’ (honor) en la cartelleria i pintades d’aquests actes, per tal com les celebracions, “honren a qui creuen que s’ha sacrificat per Euskadi –explica Arregi– El ‘poble’ rehabilita a qui ha sigut denigrat pel seu ‘sacrifici’”. Més àcid, Uriarte diu que “la paraula és típicament carlina. Te l’ofereixen si t’has mort o si t’has passat 30 estúpids anys de la teva vida entre reixes”.

Amb més freqüència els cartells dels actes repeteixen un símbol per al·ludir a la repressió. És ‘la flor del Gernika’, convertida en logo previ tintat dels seus pètals. Aquesta flor es veu en el quadro de Picasso, al centre, entre les potes del cavall i l’espasa trencada.

“Se n’han apropiat per a la seva iconografia, igual que es van apropiar de l’Eusko Gudariak, l’himne dels soldats bascos que van lluitar per la República”, lamenta Uriarte.

Innocència i puresa

L’exhibició del rostre de l’etarra en pancartes, i més modernament, la seva projecció amb llum en una façana, forma part de l’escenografia del’‘ongietorri’  ‘abertzale’, de la qual el teòleg Arregi fa una interpretació: “El rostre és representació d’humanitat. És la faç. En la tradició europea, expressió de l’ànima”.

Tant, com la presència de flors i nens, “símbols de puresa les primeres i d’innocència els segons”, diu Arregi. Per a Uriarte, els nens encarnen en la festa el lema nacionalista ‘katea eten gabe’ (que no es trenqui la cadena).

Alguns actes, a més de l’‘aurresku’ i dels himnes, poden comptar amb un ‘bertsolari’ (poeta oral) que improvisarà tornades a l’escenari. A qui no sigui basc se li pot escapar el significat profund de la seva presència. “En la tradició rural basca, el ‘bertsolari’ posa veu al poble. És aquell que diu la veritat”, explica Arregi.

Litúrgia

Tots aquests són els elements del ritu, per a Arregi “una litúrgia” amb la qual l’etarra ja expresidiari reneix per al món. “És un bateig laic, amb què es tracta d’humanitzar els terroristes –explica–. No es diu res dels actes que el van portar a la presó, i sí es projecten fotos de la seva vida familiar, de si ha treballat per a una ONG, dels seus somriures, de les seves mascotes, els seus viatges...”

Uriarte afegeix un detall poc conegut: què passa amb el retornat quan s’acaba la festa. “Hi ha molt abandonament. Molts surten alienats de la cel·la i de tant pensar tot sol. Com deia Pikabea (Kepa Pikabea, exdirigent de la banda condemnat per 20 assassinats que va abjurar de la violència): ‘La responsabilitat i la culpa me les emporto a la tomba’”.

Notícies relacionades

L'Audiència Nacional investiga deu homenatges a etarres

Els nens que somriuen als terroristes

Els excarcerats arriben a una comunitat modernitzada, “però ells venen amb plantejaments radicals, obtusos –explica Uriarte–. Han passat nits dures de solitud, repetint-se ‘segi aurrera’ (seguir endavant), cada vegada que es tancava la porta de la cel·la, i a l’arribar veuen que molesten per guanyar eleccions”.

Però els retornats continuen tenint una utilitat política. Els seus homenatges juguen un paper en la baralla pel relat que, en l’etapa post-ETA, entaulen víctimes i victimaris: “Són actes que tenen per objectiu l’emblanquiment de retornat, en la negativa d’ETA a considerar la seva història de terror com a Història. Serveixen per intentar esborrar l’anterior. Aquests actes no són contrarelat, són pur esborrament”.