Anar al contingut

Vot particular

No hi va haver cop (de maça)

El jutge Marchena va deixar el judici vist per a sentència després que els acusats posessin a prova els llagrimalls dels bancs dels familiars

Rafael Tapounet

No hi va haver cop (de maça)

Emilio Naranjo

En la darreria del franquisme, l’actor Cris Huerta, un rostre característic dels ‘spaghetti westerns’ de l’època, es va trobar un matí un amic de joventut a qui el temps havia convertit en policia nacional i, a proposta d’aquest, tots dos es van dirigir a la cantina de la comissaria per fer-la petar i posar-se al dia. A l’entrar allà i veure’s envoltat de tapes i pinxos d’aparença suculenta, Huerta, home de gana voraç i verb impetuós, va exclamar ufà: "¡Al règim li donaran per cul!". Gairebé immediatament va comprendre l’inconvenient de l’expressió en un local atapeït de membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, així que va començar a balbotejar: "Al règim alimentari, vull dir. Li donaran per cul al règim alimentari".

L’anècdota la relata el cineasta José Luis Cuerda en el llibre que recull el guió original d’‘Amanece, que no es poco’, pel·lícula en la qual Huerta va interpretar el paper de fondista i que, com sabem des de la sessió de dimarts, és una obra de capçalera per a Javier Melero, advocat de Joaquim Forn, el representant de la defensa que en el moment dels al·legats finals ha brindat potser el relat més precís, exculpatori en l’aspecte penal i demolidor en el polític, del que van fer els acusats en els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Que és, bàsicament, res. O molt poc. Gesticular i proferir amenaces per tremolar a continuació. Vituperar el règim i aclarir, tot seguit, que tot era un malentès. Que es referien, en realitat, al règim alimentari.

La Fiscalia badalla

Els discursos dels lletrats que van intervenir en l’última jornada del judici oral de la Causa Especial 20907/2017 no es van apartar gaire d’aquesta línia d’argumentació, amb la notable excepció de Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart, que en lloc de centrar-se a detallar tot allò que no va fer el seu client a fi de descarregar-lo de responsabilitat jurídica, va preferir basar el seu al·legat en la defensa del dret de reunió com a pilar essencial de la democràcia participativa. "La defensa de la unitat d’Espanya no pot provocar el sacrifici dels drets fonamentals dels ciutadans", va apuntar Roig. Jutjant pels badalls lleonins de la fiscala Consuelo Madrigal, el Ministeri Públic no va quedar gaire impressionat.

Tots els acusats es van acollir al seu dret a fer un últim al·legat davant el tribunal

Però el plat fort del dia era, és clar, el torn d’últimes paraules dels acusats. En el seu fonamental assaig sobre el judici d’Eichmann a Jerusalem, Hannah Arendt remarca que una audiència pública s’assembla molt a una representació teatral, perquè "una i l’altra s’inicien i acaben basant-se en el subjecte actiu", això és, en la persona que (suposadament) va cometre els fets que es relaten o es jutgen. Així ha sigut també aquí: quatre mesos després d’haver inaugurat la vista oral amb les seves declaracions, els 12 processats es van asseure davant el tribunal, en alguns casos, per manifestar la seva disconformitat amb els retrets de les acusacions, i en d’altres, per amollar una arenga d’escassa transcendència penal, però d’indubtable calat ideològic.

Va ser, en qualsevol cas, un moment carregat d’emotivitat que bona part dels familiars presents a la sala van seguir amb els ulls velats i entorn del qual seria tan fàcil com injust (per frívol i per cruel) estendre’s amb ànim jocós. Parlem, al cap i a la fi, de persones per a qui la Fiscalia sol·licita penes de presó d’entre 25 i 7 anys i a qui se’ls donava l’última oportunitat de parlar abans de conèixer la sentència.

De Sòcrates a Hannah Arendt

Van destacar per la seva singularitat i eloqüència les intervencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El primer va començar citant Sòcrates ("prefereixo ser víctima d’una injustícia que cometre-la") i va acabar recorrent a l’abans esmentada Hannah Arendt i al seu conegut asserció que no hi ha res que pugui reemplaçar la veritat (la filòsofa de Hannover ho explicava amb un exemple bastant contundent: podrà ser objecte de debat qui va tenir més culpa en la segona guerra mundial, "però el que no pot dir-se és que Polònia va envair Alemanya"). Cuixart, per la seva banda, va reivindicar el seu anhel de ser feliç en una societat en què els drets fonamentals no es vegin conculcats, va proclamar explícitament que no es penedeix de res i va assegurar que tot el que va fer ho tornaria a fer, declaració d’intencions potser una mica temerària que, això sí, va donar ple sentit a la seva afirmació inicial que la seva prioritat no és sortir de la presó. 

Passaven dos minuts de les set de la tarda quan el jutge Manuel Marchena, amb una economia de paraules molt d’agrair a aquelles hores, va deixar el judici vist per a sentència. Esperàvem el cop de maça, però els magistrats espanyols es veuen inexplicablement privats d’aquest recurs tan sensacional. Per tant, només quedava ja evocar la processó de rogatives que apareix en la pel·lícula ‘Amanece, que no es poco’ (ja veuen que aquí, quan ens tiren un os, ens resistim a deixar-lo anar) i posar punt final a aquestes cròniques demanant als sants del cel que donin als membres del tribunal "claredat de judici, rigor científic, molt discerniment, la capacitat de relativitzar i una visió global bastant aproximada". Que així sigui, pel bé de tots.