La segona revolució feminista comença per mesurar, anomenar i acompanyar

Aquest avenç, de fet, ja es pot mesurar. En els darrers 15 anys, la participació femenina en la força laboral ha crescut de manera sostinguda i cada vegada més dones accedeixen a llocs de lideratge. El percentatge de dones en consells d’administració de grans empreses ha passat d’entorn del 10% a superar el 30%¹ en moltes economies desenvolupades. També l’emprenedoria femenina ha experimentat un impuls notable, amb milions de noves empreses liderades per dones, especialment en sectors com la tecnologia, l’educació o els serveis digitals.

Tanmateix, aquestes xifres conviuen amb bretxes persistents: la salarial, que se situa al voltant del 15-20% a escala global, o la infrarepresentació en els llocs executius de més alt nivell. Entendre aquesta realitat és, com es va insistir a la taula, el primer pas per transformar-la.

Camino San Millán, directora de Diversitat i Inclusió d’Acciona, ho resumeix amb precisió empresarial: «El focus ja no és en els discursos, sinó en com fem les coses». El seu diagnòstic és que les organitzacions han passat de parlar de diversitat a haver d’integrar-la en els seus processos: selecció, promoció, retenció i lideratge. Per a ella, la igualtat real exigeix dades, seguiment i transparència. «Tot allò que és mesurable és canviable i transformable», defensa. En aquest context, el paper de les organitzacions és clau: no només per incorporar talent femení, sinó per construir entorns on aquest talent pugui créixer i prendre decisions en igualtat de condicions. A Acciona, explica Camino, el repte no és només atreure talent femení, sinó evitar que es perdi en els moments crítics de la carrera professional. D’aquí els programes de mentoria, xarxes internes i acceleració del talent. Iniciatives com aquestes, juntament amb polítiques de transparència salarial, plans d’igualtat efectius o xarxes de suport entre dones professionals, són exemples que demostren que el canvi no només és necessari, sinó possible i replicable. «No és que faltin dones formades; el que falten són entorns que els donin oportunitats, que creguin en el talent femení i sàpiguen retenir-lo».

Per la seva banda, la científica Elena Ceballos porta la conversa al terreny de les barreres invisibles. Investigadora i participant a Homeward Bound, una xarxa internacional de dones STEM, assenyala que una de les ferides més persistents apareix en el món acadèmic: l’autoritat intel·lectual de les dones continua sotmesa a més proves. «Necessites que un home digui exactament el mateix perquè la teva opinió sigui tinguda en compte», afirma. També va recordar estudis recents sobre el major temps que triguen a publicar-se articles liderats per dones. «La teva veu té menys valor; s’ho han de pensar més». A més, la seva experiència a Homeward Bound li ha canviat la idea de lideratge. Ja no l’entén com una conquesta individual, sinó com una pràctica col·lectiva. «El lideratge passa de ser una cosa individual a ser una cosa basada en la col·laboració i en remar juntes». I hi afegeix una paraula poc freqüent en els manuals tradicionals de poder: vulnerabilitat. «La sororitat només es construeix sent vulnerable».

La taula d’expertes ha comptat amb la presència de Carmen Quintanilla Barba, presidenta d’AFAMMER, que va posar sobre la taula la força política i econòmica de les dones rurals. Carmen rebutja parlar d’una Espanya buidada i reivindica «l’Espanya donant»: la que manté la sobirania alimentària, la biodiversitat, el patrimoni i la identitat. «No hi haurà futur als pobles si no comptem amb el talent femení», sosté. Quintanilla recorda els anys vuitanta, quan parlar de dona rural era parlar d’invisibilitat. Avui, diu, el paisatge ha canviat: el 30% de les explotacions agràries són en mans de dones i el turisme rural ha estat impulsat en gran part per elles. Però les bretxes continuen: digital, salarial, territorial i de cures. «L’ocupació és el primer pilar de la igualtat. Quan una dona té feina, compra el seu temps i decideix sobre la seva vida». La seva intervenció va ser també una defensa del llegat. Va parlar del seu avi Alfonso Barba, que li va ensenyar a estudiar, treballar i no dependre econòmicament de ningú. «La política és l’art de fer possible allò impossible», recordava que li deia. Aquell mandat va acabar convertint-se en una organització amb presència internacional i estatus consultiu a les Nacions Unides.

També, i des de l’enginyeria, Sonia Suárez Moreno, vocal de la Junta Rectora del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid, va aportar dades que retraten bé el doble moviment del progrés: les dones ja són majoria a la universitat, però continuen sent minoria en les disciplines STEM. «En les àrees STEM, només el 35% són dones; en enginyeria, el percentatge baixa al 20%», assenyala. En Enginyeria de Camins, les titulades arriben al 24%, un avenç enorme si es compara amb el 5% dels anys 2000. Per a Sonia Suárez, la inclusió comença abans de la universitat. Cal anar a escoles i instituts, mostrar referents i explicar que l’enginyeria també és un espai per a elles. «És imprescindible incentivar la incorporació de dones joves a l’Enginyeria de Camins des d’etapes molt primerenques». Sonia també defensa el paper dels col·legis professionals: mentories, xerrades amb referents, xarxes d’ajuda i acompanyament en els primers passos.

A tot això s’hi suma un altre element clau assenyalat en la trobada: el marc regulador i les polítiques públiques. Les lleis i normatives poden accelerar la igualtat d’oportunitats, però requereixen el compromís actiu d’empreses i institucions per traduir-se en canvis reals i sostinguts.

La revolució

La taula va deixar diverses paraules suspeses en l’aire: xarxes, conciliació, legislació, ocupació, mesura, referents, vulnerabilitat. Però potser la més poderosa va ser revolució. No una revolució abstracta, sinó una feta de noms propis: Magdalena, la professora que va inspirar Elena a estudiar Física; María Villa, la seva directora de tesi; Lola Esteban, degana i impulsora de Sonia; les presidentes rurals d’AFAMMER, que han anat passant el relleu a les seves netes… i així fins a desenes de dones que obren camí a altres dia a dia. I és que Pioneres, en aquesta tercera edició, no va parlar només de dones excepcionals. També va ser un espai per escoltar experiències personals: trajectòries, obstacles superats i evolució professional que recorden que obrir camí no és només avançar, sinó facilitar que altres també puguin fer-ho.

Notícies relacionades

Tres dels quatre instituts de l’Urgell que formaven part del pla pilot dels Mossos el rebutgen

La visita del Papa a Espanya mobilitzarà 11.000 policies i 2.200 guàrdies civils en un pla especial de seguretat

I sobretot, es va parlar de lluita: aconseguir que les dones no hagin de ser excepcionals per arribar-hi. Que puguin avançar sense demanar permís, sense demostrar el doble, sense travessar soles una selva que altres ja van començar a desbrossar. Perquè obrir camí, com es va dir a la taula, no és únicament arribar abans. És aconseguir que darrere ja no torni a créixer l’herba.

¹ Més informació en cdninforma