El futur del Govern passa pel Suprem

¿Es pot dir que les eleccions de la setmana passada han tancat un cicle polític a Catalunya? En part sí, perquè ja es veuen traços nítids de l’escenari que s’obre a partir d’ara. Esquerra fa un pas important per convertir-se en el partit hegemònic de l’independentisme a escala municipal, i també amplia la seva representació al Congrés, tot i que és probable que els seus 15 diputats siguin menys influents que els vuit que tenia fins ara. Junts per Catalunya perd pes en aquests dos àmbits, però la figura de Carles Puigdemont manté la seva aura. El PSC torna a ser un actor de primer ordre, i el futur dels comuns dependrà en gran manera de qui guanya finalment la batalla de Barcelona.

Però la llum s’ha fet només en part, perquè falta per resoldre el tros més important del trencaclosques: el Parlament. Passats els dos últims mesos de vertigen electoral, emergeixen les veus que fan temps que auguren una convocatòria imminent de les eleccions autonòmiques. Quim Torra, afirmen fonts oficioses del Govern, no té especial interès a allargar una legislatura que s’ha caracteritzat més pels seus idil·lis simbòlics que per una frenètica activitat legislativa.

La clau del futur està en la sentència del procés. El judici als impulsors del referèndum de l’1-O i la declaració unilateral d’independència quedarà vist per a sentència en 10 dies, i la sentència s’espera a la tardor. Serà llavors quan el president de la Generalitat hagi de prendre una decisió. Tot indica que intentarà mobilitzar de nou l’independentisme per provocar una resposta ciutadana contundent –aquesta setmana ha anunciat que obrirà una “ronda de contactes” amb partits i entitats sobiranistes per decidir què fer–, però aquesta reacció podria ser més que l’avantsala d’unes eleccions al Parlament.

Tot estarà molt condicionat per la duresa de les penes que imposi el Tribunal Suprem, després d’un procés en el qual la fiscalia ha patinat en diverses ocasions a l’intentar provar l’eventual violència dels fets d’octubre del 2017 i la majoria de les defenses han semblat moltes vegades més preocupades per l’impacte mediàtic del judici que pel futur penal dels acusats.

La batalla internacional

Aquesta setmana també ha quedat clar que en poc temps la batalla es traslladarà a l’escenari internacional. Ja s’han produït les primeres escaramusses en escenaris com Estrasburg i l’ONU. Si el Tribunal Europeu de Drets Humans clavava un primer cop a l’estratègia independentista avalant l’anul·lació dels plens de la ruptura –que es va fer per protegir “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats”–, un grup de treball de les Nacions Unides demanava l’alliberament dels presos preventius i titllava d’“arbitrari” el seu empresonament.

Mentrestant, la lluita interna continua el seu curs. El pròxim front és a l’Ajuntament de Barcelona. En la nit electoral, i després d’un ajustadíssim resultat, tot semblava indicar que Ernest Maragall es convertiria en el primer alcalde explícitament independentista de la ciutat. Però el seu discurs, bàsicament centrat en el pla nacional, va enfadar Ada Colau. La fins ara alcaldessa va rebre l’endemà un regal enverinat i inesperat: Manuel Valls li oferia gratis els seus sis regidors per repetir al càrrec.

La pilota és ara a la teulada de Colau; és previsible que no prengui una decisió fins que estigui a punt d’acabar el termini, que es compleix el 15 de juny. Però al final s’haurà de mullar, perquè ni ERC ni el PSC semblen interessats en la seva oferta de tripartit: o deixa pas a l’independentisme o continua governant recolzada en els socialistes i amb la màcula indeleble –opinen molts del seu entorn– d’haver acceptat els vots d’algú a qui ella mateixa va definir no fa gaire com “el candidat de les elits”.

Junqueras prefereix el mestissatge

De com es resolgui l’embolic de Barcelona pot dependre també el futur de la Generalitat. Perquè és d’esperar que, si finalment Colau i Maragall acorden governar junts la ciutat, aquest pacte causi un gran malestar en els socis d’ERC al Govern. JxCat ha ofert els seus regidors –són cinc, la meitat dels que tenia CiU fins ara– per fer un ajuntament “100% independentista”, però l’estratègia dictada per Oriol Junqueras sembla anar més aviat pel camí del mestissatge polític. I si els republicans decideixen regir Barcelona en solitari per por de l’enuig dels neoconvergents, els seus 10 representants al Consistori semblen només suficients per anar passant els mesos a l’espera d’unes eleccions al Parlament que els deixin les de mans lliures, i poc més.

Notícies relacionades

Eleccions 2019: Pactes i últimes notícies després dels resultats | Directe

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Més pistes que ERC vol començar una nova etapa les van donar aquest divendres dos pesos pesants del partit: el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, i el seu principal rostre al Congrés, Gabriel Rufián. Aragonès es va obrir, per primera vegada en molt temps, a negociar un nou model de finançament per a Catalunya si s’aixeca la intervenció financera de l’Estat. Rufián, en una entrevista a ‘Eldiario.es’, va pronosticar que les eleccions autonòmiques podrien celebrar-se el febrer de l’any que ve, i va proposar Joan Tardà com a candidat a president.

Les fonts oficials del Govern asseguren que no està prevista una convocatòria imminent, i que hi estan d’acord tant els consellers de JxCat com els d’Esquerra. Però creix el rum-rum, i el soroll pot ser eixordador quan el jutge Marchena dicti unes sentències que seran decisives per al futur polític de Catalunya.