Anar al contingut

cita amb les urnes

Maragall guanya Colau a Barcelona per tot just 5.000 vots i empaten a 10 regidors

L'independentisme baixa de 18 a 15 regidors al caure JxCat de 10 a 5 i la CUP desaparèixer del consistori

El PSC duplica els edils de 4 a 8, Ciutadans i Valls passen de 5 a 6 i el PP aconsegueix salvar dos seients

Rafa Julve

Havien de ser les eleccions municipals de Barcelona les que servissin de corol·lari a un convuls cicle electoral atapeït d’ismes que mirarem de resumir en aquest paràgraf. Ernest Maragall i ERC s’imposen al 'colauisme' per tot just 5.000 vots i els mateixos regidors, 10 cada un. Tret que BComú arribés a un inversemblant pacte contra natura amb els 8 regidors d’un ressuscitat socialisme i els 6 de la candidatura de Ciutadans-Manuel Valls (o els 2 del PP) que li permetés arribar als 21 regidors de la majoria absoluta, l’independentisme ocuparà l’alcaldia de la capital catalana. No obstant, la patacada de JxCat (de 10 a 5 representants) i el zero de la CUP i de Barcelona és Capital deixen el secessionisme amb 15 regidors, tres menys que fins ara. El constitucionalisme passa de 12 a 16.

A la peça teatral 'The importance of being Earnest', traduïda com 'La importoncia de llamarse Ernesto', Oscar Wilde va construir una sublim comèdia d’embolics partint de la idèntica pronunciació del nom propi i de l’adjectiu 'earnest', que significa 'formal’ en anglès. En aquestes municipals, l’aposta d’Oriol Junqueras de canviar cromos amb l’exregidor Alfred Bosch davant del fiasco venidor i l’estratègia de recolzar-se en un cognom icònic per a Barcelona li ha donat la victòria més gran a ERC en 40 anys de democràcia. La importància de dir-se Maragall no ha sigut l’únic factor, per descomptat, però ha sigut determinant.

Maragallisme i independentisme han sigut peces clau en una batalla que no dona ni de bon tros per incloure Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència, però que els permet travessar l’ambivalent barrera dels comuns. Encara que tot sigui dit: les crítiques a Colau d’un i un altre bàndol per la seva actitud i la del seu partit durant aquests anys de procés han tingut part de culpa perquè no repeteixi, però també s’han de buscar motius en la gestió de la seguretat ciutadana i de la vivenda, arguments als quals ella va afegir ahir a la nit en una compareixença davant la militància la "duríssima oposició" exercida per poders polítics i empresarials.

Desembarcament del Rei i la plaça de Sant Jaume

Amb ERC líder a Barcelona després de la victòria de les generals del 28-A tot i que amb un triomfant Carles Puigdemont en l’europees i a la resta de Catalunya, la guerra intestina per veure qui hissa més alt l’estelada no s’escaparà de l’ajuntament barceloní, ja que Maragall haurà de decidir si "l’amor és la traïció al deure" o si "el deure és la traïció a l’amor", que dit a la plaça de Sant Jaume i no a Desembarcament del Rei significa que l’alcaldable d’ERC haurà de decidir amb qui pacta, si fa malabarismes per no irritar JxCat i evitar que saltin les costures del Govern de la Generalitat o si es decanta a l’esquerra i vol com a soci preferent Ada Colau, que després de reconèixer la seva derrota ja va subratllar a manera d’oferiment que el flanc progressista summa 28 regidors. El tramvia per la Diagonal i la batalla per limitar el preu dels lloguers seran dos dels fronts que poden tensar les costures i en els quals també tindrà una cosa a dir un PSC impulsat per l’'efecte Pedro Sánchez'. Jaume Collboni pot presumir de duplicar les places, però s’ha quedat lluny de la gran remuntada. D’altres en el seu partit es pregunten què hauria passat amb Miquel Iceta de candidat.

Tampoc pot tirar coets Albert Rivera, perquè la seva aposta per frenar l’independentisme només ha donat un regidor més a Cs. En canvi, Josep Bou pot estar content de salvar dues places per al PP quan molts el deixaven fora.