Segon assalt per l'hegemonia sobiranista

A Catalunya no se celebren eleccions autonòmiques el 26 de maig, però els resultats es llegiran sens dubte en clau de país. Sobretot per dues circumstàncies: perquè la cita constituirà una segona ronda de la llarga lluita entre Esquerra i Junts per Catalunya per l’hegemonia de l’espai independentista i perquè poden constituir l’avançament d’uns comicis al Parlament dels quals ningú en vol parlar en públic encara però que en privat apareixen en un horitzó no gaire llunyà.

Si el 26-M constitueix una revàlida de les eleccions generals per als partits independentistes, el primer assalt se'l va emportar Esquerra Republicana per KO. No només pels seus 15 diputats, la xifra més alta que han aconseguit des de la restitució republicana, ni tan sols per la seva victòria inèdita. Els resultats tenen un valor fonamental per als republicans quant a la distribució del seu vot: per fi han aconseguit posar un peu en allò que en altres temps es va conèixer com a “cinturó vermell”, els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Van ser el bastió del PSC i del PSOE, els comuns hi van consolidar les seves victòries a les generals del 2015 i el 2016, i Ciutadans els va conquerir a les últimes eleccions al Parlament. Però una formació sobiranista mai hi havia tingut un impacte com el que va aconseguir ERC el 28-A.

Números com els d’Esplugues o Gavà, on els republicans van créixer més d’un 50% respecte a les eleccions generals anteriors, donen compte que, fins i tot quedant-se lluny de la victòria, ERC s’està acostant als partits que tradicionalment havien arrasat en aquestes zones. Les seves xifres contrasten vivament amb les dels seus principals competidors independentistes; per posar alguns exemples, la llista de JxCat, encapçalada per Laura Borràs, va quedar per darrere de Vox a l’Hospitalet (segona ciutat de Catalunya en població), Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià de Besòs. També a Sant Vicenç dels Horts, municipi on Oriol Junqueras va ser alcalde.

La situació ha provocat que els representants locals de JxCat es trobin en una situació propera al pànic. Amb les ferides per la relació difícil entre la nova marca de la postconvergència i el PDECat, els alcaldes que defensen aquestes sigles dubten que l’estratègia de l’agitació constant els hagi de servir per encarar amb garanties les eleccions municipals. “Hi ha molta gent molt enfadada”, deia la setmana passada un d’ells, després de veure com la línia dictada per Carles Puigdemont des de Brussel·les va fer que la formació perdés un diputat a Madrid respecte al 2016, i es quedés amb la meitat d’escons que Esquerra.

“Un partit municipal”

“El PDECat és un partit municipal, i aquestes eleccions no són la segona volta de res”, afirmen les mateixes veus, preocupades que l’estratègia possibilista d’Esquerra estigui donant millors fruits que la de la tensió. “El que preocupa no és el duel Puigdemont-Junqueras de les europees, sinó que a demarcacions com Lleida ERC hagi guanyat a la majoria dels pobles”, afegeixen. Per primera vegada, els republicans s’han imposat a totes les províncies catalanes.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Això els treu més la son als regidors postconvergents que les europees. Acostumats a ser una força hegemònica a les places petites –el 2015, i encara amb les sigles de CiU, la formació va aconseguir 437 alcaldies i 3.361 regidors a tot Catalunya, més que cap altra–, temen que l’afany de l’expresident a mantenir viva la seva causa els acabi perjudicant electoralment.

En qualsevol cas, i si aquest diumenge finalment el Tribunal Suprem la permet, l’interès polític de la lluita europea entre Puigdemont i Junqueras és innegable. Com el 21 de desembre del 2017, tots dos encapçalaran les llistes de les seves formacions: llavors Puigdemont es va imposar per uns quants milers de vots. ¿Tornaran a enfrontar-se en unes eleccions al Parlament després de la revàlida del 26-M?