Anar al contingut

ENTREVISTA

Benoît Pellistrandi: «El nacionalisme català ha entrat en una deriva racista»

L'historiador i hispanista francès acaba de publicar 'Le labyrinthe catalan' ('El laberint català')

Eva Cantón

Benoît Pellistrandi: «El nacionalisme català ha entrat en una deriva racista»

L’historiador i hispanista francès Benoît Pellistrandi (1966) ha sigut director d’estudis de la Casa de Velázquez del 1997 al 2005 i acaba de publicar ‘Le labyrinthe catalan’ (‘El laberint català’), un breu assaig sobre la gènesi i les conseqüències de la crisi catalana en el qual denuncia la “deslleialtat nacionalista” i la deformació de la realitat per part dels líders del procés. “La crisi catalana és un producte polític que juga amb l’equilibri intern d’una gran nació europea”, afirma. Pellistrandi, que el 23 d’abril presentarà la seva obra a Madrid junt amb el ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, jura entre rialles que el llibre no és un encàrrec del Govern espanyol.

¿Ha vist alguna cosa positiva en el procés?

Francament, no. La responsabilitat dels polítics és crear el bé comú i permetre la convivència. Amb el procés, el Govern català ha jugat només a favor d’un bàndol. És normal que obeeixi un programa majoritari des del punt de vista partidista, però té també una responsabilitat institucional. El principi de la democràcia és que cap decisió ha de tenir conseqüències irremeiables.

Vostè parla de tesis supremacistes que revelen el veritable rostre del nacionalisme identitari i exclusiu.

La deriva racista la veig com una conseqüència lògica de la genealogia del nacionalisme català. Comença amb un nacionalisme cultural (és català el que parla català, que és el que va dir Herder amb l’alemany) i al final arribem a una visió racista. No estic dient que s’hagi engendrat un ‘nazisme català’, però existeix un risc intel·lectual. Llegir alguns textos de Quim Torra posa els cabells de punta perquè menysprea els que no són catalans.

¿A què es refereix quan esmenta el risc de “Weimarització”?

Al fet que quan les eleccions es repeteixen cinc o sis vegades en menys de set anys, en lloc de dirimir un conflicte polític, les institucions es debiliten. A la República de Weimar, les forces polítiques van ser incapaces de frenar un moviment minoritari que tenia davant de si un panorama fracturat. No estem als anys 30, però el context mundial després de la crisi econòmica ha trencat el consens sobre el model socioeconòmic i veiem l’auge dels egoismes.

¿Creu que hi ha punts de connexió entre la deriva independentista i els populismes europeus?

Sí. Interpreto la versió independentista del nacionalisme com un populisme, com una proposta que ofereix una sortida a la crisi trencant el motllo. Crida l’atenció que en el debat sobre la independència hi ha un punt cec. No es parla de les conseqüències pràctiques. I ho entenc, perquè no s’aixequen passions parlant de com es finançaran les coses. Fer somiar amb un discurs d’alliberament és populisme. És simplificar els problemes, no enfrontar-se a la realitat.

¿Quin paper ha tingut Carles Puigdemont?

Hauríem de començar parlant del fracàs estrepitós d’Artur Mas. Puigdemont es converteix en un líder accidental i ara és un element de bloqueig. Oriol Junqueras, que no ha renegat en res del seu ideari independentista, sap que es necessita una altra estratègia, però Puigdemont s’ha enrocat. Espero que s’acabi aixecant l’‘obstacle Puigdemont’.

¿Oriol Junqueras pot ser la via per sortir de l’embús? No oblidem que és a la presó.

Depèn de la imaginació dels responsables polítics que elegeixin els espanyols el 28 d’abril i el 26 de maig. Veurem si hi ha un exercici d’intel·ligència col·lectiva. He vist la polèmica sobre l’indult, que és una potestat del Govern. Si un president decideix indultar els presos, és perquè té arguments per fer-ho i serà una opció política per intentar encarrilar el problema. També tindrà arguments per no fer-ho, però els votants d’aquests partits a Catalunya ho veuran com “una venjança de l’aparell de l’Estat”. Cap solució agradarà.

¿Veu possible reformar la Constitució perquè a Catalunya se celebri un referèndum?

Si vols fer una reforma a casa teva, has de demanar permís a la comunitat quan afecta els espais comuns. Si els catalans decideixen, tindrà conseqüències per als espanyols. A més, tenim un problema: ¿Qui és català? ¿Els que estan inscrits en el cens electoral de Catalunya? Una opció és la federalització, però això significa tornar a posar sobre la taula el mapa autonòmic. Faria falta un pacte de totes les forces polítiques i no veig que es donin les condicions.

¿La crisi catalana ha ressuscitat la pitjor cara del nacionalisme espanyol?

Sens dubte. Això crida molt l’atenció. Preocupa la catalanofòbia que s’ha desenvolupat a Espanya, una cosa que, segons la meva opinió, és un dels motius del vot a Vox. Mentrestant, a Catalunya s’ha desenvolupat una hispanofòbia. Són nacionalismes absolutament reductors.

¿Què ha descobert del nacionalisme català a l’escriure el llibre?

No hi he trobat cap màgia. L’he vist amarg, desagradable. Parlo del discurs polític, no de la realitat catalana. Quan vaig acabar el llibre em vaig adonar que li falta una visió amable.

Per sortir del laberint diu que Catalunya ha de tornar a ser Catalunya.

La paraula ‘Catalunya’ ha de deixar de ser un tòtem, una realitat sagrada en la qual que només hi ha amics o botiflers. Així no es construeix la Catalunya política. Catalunya ha de tornar a ser una societat oberta, cosmopolita, no una imatge mitificada.