Anar al contingut

EL TAULER CATALÀ

Alerta de maror al Govern després del 28-A

Els resultats i les aliances de l'actual cicle electoral posaran a prova la solidesa de l'Executiu de Torra

El futur de la postconvergència a la tanda de comicis, clau per a un avanç de les autonòmiques

Xabi Barrena / Fidel Masreal

Alerta de maror al Govern després del 28-A

ALBERT BERTRAN

El Govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra –teledirigit des de Waterloo i la presó de Soto del Real pels dos grans rivals de l’independentisme, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont– sobreviu amb una única boia de salvació en l’horitzó: la sentència del judici del procés, després de la qual probablement els dos socis abandonin la dissimulació i es llancin a una cursa electoral per defensar les dues tesis enfrontades: la rupturista del líder de la Crida i la pragmàtica del líder republicà.

Però aquesta hipòtesi pot saltar pels aires si el present cicle electoral separa ERC de JxCat. És a dir, si es compleixen els pronòstics i els republicans avantatgen notablement la neoconvergència al Congrés i, a més, adopten una actitud molt més oberta respecte a l’eventual investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez. En una entrevista a EL PERIÓDICO, l’exconsellera i dirigent de la Crida Elsa Artadi ja avisava que dues estratègies diferents a Madrid per part dels dos partits seria un fet “preocupant”.

Tampoc és que els postconvergents puigdemontistes, el corrent intern que lidera la candidatura de Junts per Catalunya al Congrés, hagi ofert un discurs únic. No és el mateix escoltar Laura Borràs, la candidata efectiva, que Jordi Sànchez, el cap de llista, per exemple, a la roda de premsa de dijous. El postconvergent no hi va voler ser taxatiu a l’hora de condicionar una possible investidura de Sánchez al referèndum.

Però l’estocada final, el que aixecaria definitivament la destral de guerra seria un pacte postelectoral a Barcelona entre Ada Colau i el candidat d’ERC i excompany d’Artadi al Govern, Ernest Maragall. Sabedors que aquest pacte podria obrir la caixa dels trons, l’exconseller va oferir un pacte de futur a neoconvergents i a postecosocialistes basat en el que els uneix: la defensa del referèndum i la llibertat dels presos. Però la repel·lència que es tenen els dos espais a banda i banda d’ERC és tal que és difícilment imaginable que això passi. Artadi, ex-pes fort al Govern i ara candidata efectiva a l’Ajuntament de Barcelona, ja va dir que no. Per si hi havia dubtes.

Pla pels aires

Llavors, el pla de treball basat a mantenir com sigui el Govern –malgrat no tenir majoria parlamentària, seguir amb pressupostos prorrogats des del 2017 i mancar d’un lideratge compartit– fins a la sentència, podria saltar pels aires. Res trastoca més els plans de Puigdemont que un acord entre independentistes i comuns, per tres motius. El primer, perquè deixa definitivament enrere l’hegemonia postconvergent. El segon, perquè recupera l’eix esquerra-dreta. I el tercer, perquè difumina l’objectiu rupturista i unilateralista de l’expresident per aconseguir la independència de Catalunya.

En sentit contrari, res hi ha més estratègic per a una ERC –ara sí convençuda que cal saltar per sobre del 50% de vot independentista als comicis– que un pacte amb els comuns. Primer perquè visualitza com res el seu paper central en la política catalana, capaç de governar amb els uns i els altres. Segon, perquè Junqueras creu necessari trencar els blocs i sortir de la dinàmica de ‘veure qui és el més votat dels secessionistes’ que actualment es presenta en els comicis, on s’escruta el derbi entre republicans i postconvergents. I tercer, perquè aquest 50% se supera, ara, fent una opa a l’electorat dels comuns. Per això els acords amb els díscols d’En Comú Podem, els Sobiranistes d’Elisenda Alamany.

El futur de la neoconvergència

I queda una altra variable gens fútil. La potestat de convocar les eleccions al Parlament la té el president Quim Torra. És a dir, serà ell, i de segur Puigdemont, el que decideixi el quan. I si el cicle de primavera (generalsmunicipals i europees) es resol amb un enfonsament titànic (del Titanic) de l’espai neoconvergent, sembla poc probable que el tàndem de Barcelona i Waterloo corrin a convocar.

El mateix es pot dir de les enquestes. És el gran eix de decisió dels governs per avançar o no eleccions. Sense anar més lluny, no hi va haver repetició electoral i Artur Mas va fer el famós “pas al costat” que exigia la CUP perquè els sondejos no li somreien, després dels comicis del 2015. Si fa no fa el mateix va passar amb l’acceptació d’ERC de la llista conjunta el 2015. Junqueras va acceptar, entre altres raons, al comprovar que el #PressingERC feia mal a la salut demoscòpica del partit.