Anar al contingut

CITA AMB LES URNES

Espanya decideix entre dos models antagònics

L'horitzó dels drets socials, l'autogovern i la línia econòmica, en joc

Comença la campanya amb el PSOE de favorit i la ultradreta a les portes de les Corts

Gemma Robles

Espanya decideix entre dos models antagònics

TONY LARA

Va ser l’11 de febrer passat. Aquell dilluns, com tants d’altres, el president Pedro Sánchez es va reunir amb el seu nucli dur per analitzar la conjuntura política. Amb prou feines restaven unes hores perquè comencés el debat de pressupostos, el de les esmenes a la totalitat. No pintava bé. Els independentistes catalans anunciaven veto i col·locaven sobre la taula el debat sobre el referèndum d’autodeterminació com a preu a pagar per evitar el col·lapse de la legislatura. La cúpula socialista va decidir respondre amb un avançament electoral, enmig dels retrets sobiranistes per haver-se quedat molt curts i dels crits al cel dels partits de la dreta per haver-se rendit, suposadament, davant dels separatistes. Un PSOE amb 84 escons, arribat al poder per la via de la moció de censura i sense comptes públics garantits per al 2019, va concloure que l’única sortida raonable a l’embolic eren unes generals. I l’elegir amb encert el ‘quan’ es convidaria els espanyols a escollir entre dos models antagònics per a Espanya, en el terreny territorialsocial i econòmic  que s’estaven obrint buit en l’'era post-Rajoy'.

Quan va arribar aquell rellevant conclave intern del mes de febrer, feia hores que, els més pròxims a Sánchez, donaven voltes al calendari per posar data als comicis. No hi havia unanimitat de criteri. La ressaca del fracàs del diàleg a Catalunya, la perspectiva d’un judici llarg sobre el procés al Suprem i, sobretot, la clatellada rebuda a Andalusia amb irrupció de la ultradreta inclosa, pesava en els arguments de cadascú. Com a finalistes, dos suggeriments: la del ‘superdiumenge’ del mes de maig afegint-se a les autonòmiques, municipals i europees, que defensaven fonamentalment José Luis Ábalos i Adriana Lastra i la del 28 d’abril, bandera que agitava la vicepresidenta Carmen Calvo i que finalment es va imposar. Que el dia anterior a les 'tres dretes’ haguessin punxat a la concentració que havien convocat a la madrilenya plaça de Colón hi va influir. I molt.

Ara, transcorreguts dos mesos des d’aquell debat estratègic, els socialistes que van participar en aquella cita intueixen que va ser positiu per als seus interessos assenyalar el 28-A com a dia d’examen final. La intenció va ser agafar en la mesura possible amb el peu canviat l’adversari. Que el popular Pablo Casado no tingués temps de matisar en excés el seu projecte de país davant la proposta de futur socialdemòcrata. I que la por de la seva associació amb els més ultres, fet realitat en terra andalús, despertés de la seva letargia l’esquerra abstencionista i tornés al PSOE vots exiliats a d’altres formacions, com Unides Podem. No obstant i per molt que els sondejos aclamin les expectatives dels del carrer Ferraz, el final d’aquest episodi no està escrit. Ni de bon tros. Que hi hagi encara un 40% d’indecisos, segons l’últim CIS, i quinze jornades de campanya per davant per intentar gestes polítiques ofereix una oportunitat al bloc PP-Cs-Vox per buscar la sorpresa d’última hora. I als de Pablo Iglesias per combatre les seves baixes expectatives.

Apostar per mà dura a Catalunya

Casado no surt a guanyar, ja no, però sí a intentar sumar majoria amb ajuda d’Albert Rivera i Santiago Abascal. Qui porta les regnes populars des de fa menys d’un any, després que una sentència per corrupció i una moció de censura obliguessin Mariano Rajoy a llançar la tovallola, diu no haver perdut l’esperança. Recorrerà Espanya amb unes llistes renovades (i polèmiques), les benediccions de José María Aznar i un discurs neoliberal en el terreny econòmic i social. En el terreny territorial en general, no té dubte: recentralització i mà dura a Catalunya.

Per la seva banda, Rivera, surt a tapar la fuga de vot d’últim minut que ha detectat cap a Vox. D’allà el seu anunciat cordó sanitari al PSOE en plena precampanya, una operació de màxim risc. Aquesta vegada vol tocar poder, si les urnes són propícies al bloc de dreta. Els d’Abascal, amb tranquil·litat, surten al terreny de joc sabent-se guanyadors per endavant: la seva victòria estarà a arribar a les Corts en un moment en què populistes i extremistes s’expandeixen per tot Europa. Des de Podem, Iglesias mira de treure la raó a la demoscòpia a cop de denúncia de les clavegueres de l’Estat, que semblen haver-se acarnissat amb ell. Tots ho arriscaran tot. Se la juguen. I Espanya amb ells.