Cauen Barcelona i la seva burgesia

Jacint Jordana, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit un llibre esbiaixat però interessant titulat ‘Barcelona, Madrid y el Estado’, amb un breu text a la coberta que il·lustra molt bé el seu contingut: “Ciudades globales y el pulso por la independencia en Cataluña” (Catarata). L’assaig, grosso modo, manté la tesi que l’origen del procés sobiranista es localitza en l’“escalada de tensió” entre la capital d’Espanya  i Barcelona per l’atracció de recursos vinculats al creixement i “al poder econòmic”. En aquesta baralla, Jordana no es mostra gaire optimista amb les possibilitats de la ciutat comtal i ve a reconèixer que Madrid –també per l’efecte de la capitalitat– està superant Barcelona. Josep María Martí Font, al seu llibre ‘Barcelona-Madrid. Decadendia y auge’ (ED Libros), arriba a la conclusió que “a tots els sectors de pes estratègic Barcelona pràcticament ha desaparegut”.

Els observatoris economicofinancers, com la Cambra de Comerç de Barcelona, comencen a percebre amb claredat que la comunitat autònoma en general, però molt en particular la seva capital, estan perdent “vis” atractiva per a la inversió estrangera, que, no obstant, en una proporció inèdita, acudeix a Madrid. Els economistes són cauts a l’hora d’establir de forma immediata una relació de causalitat entre el procés sobiranista i el deteriorament econòmic de Catalunya i la caiguda de Barcelona en els rànquings d’excel·lència. Però apunten a una hipòtesi versemblant: quan el risc de secessió és diferent a zero –i en aquest moment el risc no és nul– la inversió es retreu, fins i tot de forma acrítica. I això és el que està passant.

En aquest context de decaïment de la capital de Catalunya –tres sectors ho noten: el consum, el turisme i el mercat immobiliari– s’estan produint dos fenòmens agreujants. D’una part, la volatilització de la burgesia barcelonina, que era el seu “poder tou”, representava la seva capacitat d’iniciativa i consagrava l’avantguardisme de l’urbs. El procés sobiranista ha liquidat l’expressió política d’aquesta elit –que mai va combregar amb el secessionisme, tot i que va participar en el memorial de greuges del nacionalisme– que va ser CiU i que no té reemplaçament. Martí Font ho expressa amb precisió: “La famosa societat civil barcelonina ja no existeix i els moviments reivindicatius que van florir a cavall del canvi de mil·lenni han sigut fagocitats per l’independentisme [...]”.

L’altre fenomen agreujant per a aquest lent descens del caràcter estratègic de Barcelona té a veure amb una projecció –interna i internacional– francament excèntrica al’Europa  d’avui dia. Les llistes electorals dels partits independentistes per a les pròximes generals, encapçalades per polítics  i líders socials processats per greus delictes, redunden en la impressió que el risc secessionista és diferent a zero i, per tant, la retracció econòmica es prolonga i evita, a més, que, en el curt i mitjà termini, les empreses que van mudar la seva seu de Catalunya es replantegin tornar.

No seríem encara, segons els experts, davant de l’‘efecte Quebec’ –la pèrdua de l’hegemonia economicoempresarial de Mont-real a favor de Toronto–, tot i que aviat podria començar a produir-se. Si l’excepcionalitat política i social que viu Catalunya continua, a Barcelona s’haurien de rellegir –per treure conclusions constructives– els articles de Pasqual Maragall (‘Madrid se va’, del 27 de febrer del 2001, i ‘Madrid se ha ido’, del 7 de juliol del 2003, tots dos publicats al diari ‘El País’). I atendre algunes advertències com les de Félix de Azúa, que el 14 de maig de 1982 va escriure un text premonitori: “Barcelona és el Titanic”.  L’escriptor barceloní afirmava que “ja tot passa per Madrid” i que “Barcelona s’enfonsa”.

Emotivitat identitària aguda

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una tertúlia amb l’historiador hispanista Jhon Elliot, deixeble de Jaume Vicens Vives i autor d’obres imprescindibles en el relat del passat de Catalunya. Li vaig preguntar, justament, pel decaïment de Barcelona i si aquest fenomen faria reflexionarl’independentisme. Amb la lucidesa dels seus 89 anys magníficament portats, el professor Elliot em va respondre que en aquestes fases agudes d’emotivitat identitària, amb la forta tensió secessionista que es registra, els arguments materials no són dissuasius ni convincents per alterar conductes polítiques tan resoltes com les que mostren alguns sectors de l’independentisme.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

La clau més important per frenar el que Martí Font denomina “el pesar del país” serà la recuperació de Barcelona per a la contemporaneïtat que sempre la va distingir. Elsa Artadi va declarar el passat dia 17 que “és tan important una Barcelona independentista com fer fora [Ada] Colau”. Amb el separatisme en el poder municipal a què l’alcaldessa es mostra tan pròxima –i amb els seus components regressius–, Barcelona caurà més i a més ritme que en l’actualitat. De fet, per al separatisme és més important dominar el consistori barceloní que un diputat més o menys en el Congrés.

El pujolisme, que és la fase històrica del “protoindependentisme”, sempre va desconfiar de Barcelona i va voler minvar-la. Serà, doncs, cert el que sosté Martí Font: el nacionalisme va desitjar una ciutat-bonsai. Barcelona cau, Madrid viu en l’efervescència i des de Catalunya es persisteix enl’autoengany. En un moment de lucidesa, el difunt Xabier Arzalluz es va preguntar: “¿Per què volem la independència?, ¿per plantar cols?”. Eren, llavors i ara, preguntes retòriques i amb metàfora rural, però molt pertinents.