Anar al contingut

DES DE MADRID

Trapero i l'estupor

Les declaracions d'un irreconeixible Trapero i d'Iñigo Urkullu estan deixant en un pèssim lloc a l'hiperventilat Puigdemont i sense capacitat de reacció l'independentisme

Madrid rep amb indiferència la manifestació que encapçala Torra perquè s'ha descobert que la fase resolutiva del procés va ser un «fake» demolidorament relatat al judici oral

José Antonio Zarzalejos

Trapero i l'estupor

JOSE LUIS ROCA

El desenvolupament de les proves testificals al judici del Suprem està causant estupor. Es tracta d’aquesta classe de sorpresa que disminueix la capacitat de resposta davant el coneixement d’uns fets que no només desmantellen la versió canònica del secessionisme sobre l’esdevingut la tardor del 2017, sinó que ofereixen, a més, una perspectiva política diferent sobre el comportament d’alguns càrrecs públics catalans que bé podria qualificar-se de grotesca.

Carles Puigdemont està sortint molt malparat de les declaracions que sota promesa de dir veritat han proferit alguns testimonis. Mentre el “processat rebel”, com a ell es refereix el fiscal Javier Zaragoza, hiperventila a Waterloo liquidant l’espai neoconvergent i anunciant la seva tornada, electe parlamentari europeu i protegit per una suposada immunitat, la seva ja escassa reputació política s’està ensorrant al saló de plens de l’Alt Tribunal.

Passa que –arran de la destrucció de la credibilitat de l’expresident de la Generalitat–, la ciutadania catalana que ha sostingut i sosté la legitimitat del procés sobiranista podria estar introduint-se en un abismal sentiment de decepció i, a la fi, de victimització per la impostura de dirigents que els van assegurar la certesa de tot allò que ara es desmenteix en el solemne ambient de la sala d’enjudiciament del Palau de les Salesas a Madrid.

Els constitucionalistes s’han sabut abandonats –a Catalunya i fora d’aquesta– pel Govern de Rajoy. Si van allotjar algun dubte sobre la seva política parada, van deixar de mantenir-la després de sentir les testificals de l’expresident, de Sáenz de Santamaría i de l’exministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido. Però les bases sobiranistes han sigut –estan sent– molt més crèdules i benignes sobre la coherència dels comportaments dels seus dirigents en la fase resolutiva del procés sobiranista del 2017.

La declaració del qui va ser el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va resultar dijous passat el paradigma d’una realitat que s’oculta darrere dels discursos públics i les aparents decisions martirials dels líders de l’independentisme. L’home aclamat a Catalunya després dels terribles atemptats d’agost del 2017, el màxim responsable operatiu de la policia autònoma que semblava tan pròxim i identificat amb el Govern de Carles Puigdemont, el comandament d’un cos armat de 17.000 homes i dones sota la dependència funcional i orgànica de l’Executiu català, es va despenjar amb una impensable adhesió a la Constitució, a les lleis i a les ordres judicials.

Es va permetre, perquè no faltés res, relatar amb tots els ets i uts com, en companyia d’altres responsables dels Mossos, va advertir i va reconvenir el president de la Generalitat, el seu vicepresident i el conseller d’Interior, disposat, a més, a detenir-los amb els altres membres del Gabinet, si rebia l’ordre judicial de fer-ho, que no es va produir mai, temps mort que va aprofitar l’aguerrit Puigdemont per fugir a Brussel·les.

Efectes estupefaents

¿D’on ha sortit aquest Trapero irreconeixible? No ho sap ningú. Si va dir la veritat –i no sembla raonable que vulgui acumular a les seves imputacions una altra de fals testimoni–, la cúpula professional dels Mossos d’Esquadra hauria sigut la quinta essència de la constitucionalitat a Catalunya i tota la versió de la seva múrria complicitat amb l’objectiu secessionista s’ensorraria amb terrabastall. La nombrosa militància independentista estaria en el seu dret a reaccionar iradament davant la simulació del Trapero que compartia festeig estiuenc a Cadaqués amb Puigdemont el 2016 i que va semblar enfrontar-se als comandaments policials de l’Estat que miraven d’impedir el referèndum il·legal (Trapero el va adjectivar així al Suprem) sense la col·laboració dels seus agents segons Pérez de los Cobos, Nieto i Millo. Trapero com a paladí del compliment de la llei tan bastament transgredida pels responsables polítics (i potser per ell mateix) amb qui semblava estar tan sincerament identificat genera efectes estupefaents.

El frau polític del procés sobiranista va augmentar la seva dimensió amb la declaració del major, després que el lendakari Urkullu provoqués també una bona dosi d’estupor al relatar la impotència de Puigdemont el dia 27 d’octubre del 2017 per suportar les pressions del seu entorn. A Ajuria Enea no els ha agradat la insinuació de l’expresident de la Generalitat sobre la “mala memòria” d’Iñigo Urkullu, cosa que garanteix unes pèssimes relacions entre el purgat PDECat i el PNB. I així, entre Trapero i Urkullu, anem d’estupor en estupor fins a la molt versemblant conclusió que Puigdemont i els altres líders polítics i socials que el van acompanyar en la suposada travessia a Ítaca van compondre un enorme “fake” polític en què ningú feia el que semblava i el que semblava no responia a la realitat.

Del desenvolupament del judici no es poden deduir certeses penals però sí polítiques. El moviment independentista català –el de les bases– ha sigut víctima d’un engany històric, d’una banalitat gairebé malaltissa dels seus dirigents i d’una temeritat sense precedent en la política espanyola i europea. Fora de la Catalunya secessionista, la postveritat del procés sobiranista tranquil·litza perquè no sembla que el lleó fos tan ferotge com el pintaven; entre els catalans independentistes, comença a detectar-se una falta de capacitat de reacció –estupor– davant l’espectacle de les fal·làcies que s’estan escoltant. Avui Torra es manifesta a Madrid. En la premsa de la capital de divendres no s’ha publicat ni una sola crònica sobre la manifestació que encapçala el president de la Generalitat a la capital. I és que la vista oral està sent una representació política –a més de jurídica– demolidora. Tan políticament demolidora com un esperpent valleinclanesc.