Defenestrar Puigdemont

Xabier Arzalluz, mort la setmana passada, va exercir al PNB un lideratge incontestable durant molts anys. Va ser president de la seva executiva nacional (l’Euskadi Buru Batzar) de 1980 a 1984 i de 1987 al 2004. Va resultar tan ferri el seu mandat que l’organització va quedar empresonada en el seu discurs i en les seves estratègies. Es va enfrontar, a costa d’una escissió, al carismàtic ‘lehendakari’ Carlos Garaikoetxea (1986) i va fer fora de la presidència del Govern basc, amb males maneres, el seu successor, José Antonio Ardanza (1999). Combinava episodis de pragmatisme amb altres de radicalitat. Entre els primers, es relata aquell clamorós pacte amb José María Aznar el 1996 quan es va retratar a la seu del PP. Entre els segons, l’anomenat Pacte de Lizarra (1998) amb totes les forces nacionalistes i amb ETA.

Les generacions més joves i realistes del PNB van contemplar amb desolació com l’intent secessionista mal concebut i sense recolzament social, amb la col·laboració de l’esquerra ‘abertzale’ i liderada per l’‘lehendakari’ Juan José Ibarretxe, desequilibrava per complet el partit i el desplaçava del centre de gravetat de la societat basca. Arzalluz recolzava la iniciativa, que va acabar per fracassar. I el 2004 els moderats van decidir donar la batalla. Ho van fer en l’assemblea general del partit i van escollir per substituir el líderJosu Jon Imaz, rebutjant la proposta dels radicals que preferien Joseba Egibar.

Arzalluz va contemplar com no era capaç de situar el seu protegit al capdavant del partit i va assetjar el jove Imaz fins al punt que, el 2007, l’avui conseller delegat de Repsol va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Sí que ho va fer Iñigo Urkullu (2008) –afecte a les tesis temperades del seu amic Josu Jon Imaz–que va guanyar la partida, consumant-se així la defenestració d’Arzalluz i de la seva significació radical en el nacionalisme basc ara dirigit per Andoni Ortuzar i l’‘lehendakari’, amb criteris pragmàtics i cautelosos.

Al dictat de Waterloo

La defenestració, en la segona accepció del diccionari, és la destitució o enretirament  contra la seva voluntat del titular d’un càrrec o d’una responsabilitat. És habitual en els partits, especialment de líders que, tinguts per un acusat messianisme i persuadits del seu caràcter imprescindible, condueixen les seves organitzacions al caire de l’abisme trencant la seva funcionalitat política. El gran gir del PNB després d’Arzalluz ha fet guanyar al partit un marge de maniobra realment extraordinari, només comparable al que va tenir el català en els temps passats en què el catalanisme era la manera més intel·ligent i pràctica de fer país.

Ara, l’independentisme català està sotmès al dictat de Carles Puigdemont. Des del seu autoexili a Waterloo intenta, amb grans possibilitats d’aconseguir-ho, imposar una praxi maximalista sense espai per a la moderació pragmàtica que mantenen no pocs quadros i part de la militància del PDECat, després del fracàs de la Crida Nacional per la República, rebutjada per ERC i la CUP i a la qual oposen dures resistències sectors importants dels neoconvergents.

No obstant, Puigdemont té les de guanyar en la confecció de les llistes de l’organització hereva de CDC si els moderats del PDECat no mantenen el duel. Fer-ho significa no acceptar els ucassos de Waterloo i procurar que en les candidatures al 28-A apareguin en posicions de sortida dirigents independentistes que manegin les aspiracions d’una part dels catalans sense l’extraordinària malaptesa, sense la radicalitat i sense l’aventurerisme de Puigdemont i de la seva guàrdia pretoriana, part de la qual s’asseu a la banqueta del Tribunal Suprem.

Lideratge amortitzat

Al seu saló de plens s’ha contemplat, sens dubte, l’esterilitat del Govern de Mariano Rajoy en la seva gestió de la crisi catalana, però també la ignorància tècnica i política i fins i tot l’amateurisme dels impulsors dels fets de la tardor catalana del 2017. Al marge de les responsabilitats penals que poguessin derivar-se d’aquells esdeveniments, la vista oral permet fer-se una composició de lloc sobre les capacitats polítiques de Puigdemont i de la subsegüent amortització del seu lideratge. Ell pretén prolongar-lo amb la imposició dels seus candidats en les llistes als comicis generals per continuar una política de confrontació amb l’Estat, governi qui governi a Espanya, i d’aprofundiment en la crisi.

Notícies relacionades

La república que planejava Puigdemont

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Els moderats, els Campuzano, els Xuclà, els Pascal, saben que aquest camí condueix al no-res i estan lluitant per fer-se un espai en aquest estrany territori d’essencialismes i rotunditats. Es confonen, no obstant, si creuen que és possible la convivència interna entre pragmàtics i extremistes, perquè sempre seran aquests últims els que s’imposin. Al PNB es va produir una llarga reflexió sobre les possibilitats de convivència i es va arribar a la conclusió que només un gir –la defenestració de l’hiperlíder– garantia un espai oxigenat per a la política.

O els que des del PDECat pretenen tornar a la gestió política arriben a aquesta mateixa conclusió –prescindir per complet de Puigdemont, relegant-lo a la representació d’un relat sense hipèrboles (el judici a Madrid ja no les admet)–, o perdran la partida i l’espai neoconvergent quedarà segrestat per l’expresident de la Generalitat. En determinats moments de la història dels partits no val la transacció, sinó la confrontació democràtica interna. I amb totes les seves conseqüències.