Anar al contingut

DES DE MADRID

Urkullu, Bayona i la independència fantasma

El Iehendakari ha deixat la impressió molt versemblant que les bases van acabar per desbordar els dirigents que van perdre el control dels esdeveniments

Antoni Bayona es pregunta, al seu llibre 'No todo vale', si «de veritat es va declarar la independència» i considera que hi va haver «més attrezzo que contingut»

José Antonio Zarzalejos

Urkullu, Bayona i la independència fantasma

Tribunal Supremo

Han declarat en la vista oral del judici pel procés sobiranista els dotze encausats i, com a testimonis, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro i Juan Ignacio ZoidoÍñigo Urkullu a part. I el que ha passat, entre altres coses, és que el saló de plens del Tribunal Suprem s’ha convertit en la zona zero de l’independentisme i en un enorme clot polític per al Govern de Rajoy. Hi ha una clara diferència i convé remarcar-la: en els processats es podria presentar, a més d’una responsabilitat política, una altra de penal; en els membres de l’anterior Govern només es presentaria la primera, però en absolut la segona. En la vista oral es depura la culpabilitat o innocència penal dels encausats, però és inevitable que també es conformi una opinió política sobre la gestió de l’Executiu popular i pot ser que no sigui benigna.

Dolors Bassa va pronunciar a la banqueta una frase que resumeix la caiguda completa del relat secessionista: el referèndum mai va ser un acte concloent per a la independència, sinó un mer compromís i una “forma per continuar negociant”. En aquesta línia –el caràcter “simbòlic” de la declaració d’independència, la seva absència d’“efectes jurídics” i el seu caràcter instrumental per pressionar una negociació al Govern– s’han pronunciat alguns dels processats, salvant dues declaracions. La d’Oriol Junqueras i la de Jordi Cuixart.

A la sala del judici al palau de les Salesas ha passat el que es podia preveure: que la narrativa èpica del separatisme, el seu homèric “viatge a Ítaca”, aquesta marxa esforçada per la república, va resultar en realitat una operació que –com bé va explicar Santi Vila– formava part d’una ‘performance’ política per obtenir una posició d’avantatge en una negociació. Que al final els esdeveniments se sortissin de mare en els termes precisos descrits per un Urkullu que van desarborar Carles Puigdemont i van precaritzar els mantres de les gestes sobiranistes remet molt més a la matusseria dels actors de la representació que a una voluntat terminant de segregació de Catalunya d’Espanya. El Iehendakari ha deixat la impressió molt versemblant que les bases van acabar per desbordar els dirigents que van perdre el control de la situació.

Rivets heroics

És veritablement tràgic que els esdeveniments del procés sobiranista hagin acabat així: en una construcció política frustrant, narrada amb rivets heroics, pèssimament executada, i en un procés penal que podria sancionar greument un bon nombre de polítics, dirigents socials i funcionaris per la seva participació en la successió de fets que, al final, van configurar una independència fantasma. I per comprendre fins a quin punt ho va ser és recomanable la lectura del molt recent llibre d’Antoni Bayona, que va ser lletrat major del Parlament català, i que sota el suggeridor títol de ‘No todo vale’ (editorial Península) enfila una argumentació dilatada però interessant del que ha passat al llarg del procés sobiranista. 

Independentistes pragmàtics volen esmenar parcialment el relat del procés i depurar-lo d’hipèrboles

Bayona es pregunta (pàgina 313 i següents) si “de veritat es va declarar la independència”. El jurista diu que té dubtes “formals i sobretot materials” sobre això, però constata que “és cert que la proposta de resolució que es va votar assenyala una voluntat que Catalunya es converteixi en un Estat independent, però també ho és que es va ometre formalitzar-la amb claredat”. Per al nostre autor, “el més important” és que aquesta votació “no sembla anar més enllà d’expressar un voler ser”. L’assagista nega l’existència d’un “principi d’efectivitat” que fes executiva aquesta declaració i considera –i el judici de valor és dur per a l’independentisme– que “hi havia més attrezzo que contingut”. El relat de Bayona continua desmuntant l’eficàcia de la declaració unilateral d’independència i descrivint la “irrealitat” que ell, des de la seva responsabilitat, expressa haver viscut en moltes ocasions.

¿És rellevant que la independència hagi sigut una realitat virtual, fantasmal, hologràfica, almenys a efectes penals? És una bona pregunta que els magistrats de la Sala Segona tindran en consideració. Però de moment, la narrativa del procés ha quedat desvirtuada per complet i, en conseqüència, també la suposada legitimitat de la qual es deduiria l’excepcionalitat en què institucionalment i políticament viu Catalunya. El fet que també al Suprem s’hagi demostrat que l’estratègia del Govern en relació amb la crisi catalana va estar sempre per darrere dels esdeveniments, i que les seves decisions no van resultar terapèutiques per resoldre el problema o –almenys– no agreujar-lo amb les remissions constants als tribunals i les demores en les mesures polítiques, no obsta que el constructe independentista s’hagi diluït en una gestualitat que ja va denunciar amb gran anticipació Clara Ponsatí“Jugaven al pòquer i anaven de farol”.

Tesis esperançadores

Es poden escoltar, no obstant, algunes tesis esperançadores en independentistes pragmàtics que entenen el sentit de la legalitat democràtica i de la política com una eina per treballar en democràcia. Propugnen que s’ofereixi un sentit al procés sobiranista sense adherències hiperbòliques. Es tracta de dirigents de pedigrí nacionalista allunyats, no obstant, dels relats sobredimensionats que han perdut tot el crèdit. En paraules textuals d’un d’ells, no “es pot per raons evidents presentar una esmena a la totalitat del procés però sí una parcial” per a, continuant amb el seu raonament constructiu, corregir el rumb i resituar la política i la institucionalització catalana lluny de la fúria de l’home de Waterloo  i de la piromania de Quim Torra.