La mediació estèril d'Urkullu

Fins ara, gairebé ningú havia assumit la responsabilitat dels seus actes en el judici al procés. La majoria dels exconsellers van treure transcendència al referèndum de l’1 d’octubre i van rebaixar la declaració d’independència a la categoria de simbòlica, i Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría es van desvincular de l’operatiu policial que va causar estralls entre els votants del referèndum. I aquest dijous Juan Ignacio Zoido es va treure de sobre, també sorprenentment, tota la responsabilitat sobre les patacades d’aquell dia. Però abans que l’exministre de l’Interior es tragués del mig, un altre dels testimonis clau va donar llum sobre com es va arribar a la DUI del 27 d’octubre. El ‘lehendakari’ Íñigo Urkullu va ser diàfan.

Amb un estil pulcre i minuciós, molt ‘peneubític’ i allunyat dels escarafalls d’altres intervencions, Urkullu es va descobrir com el principal mediador entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. El ‘lehendakari’ va revelar la gran paradoxa d’aquell octubre del 2017: cap de les parts volia portar la situació a l’extrem, però tots van actuar com si no poguessin lluitar contra la destinació, i el pitjor escenari es va fer realitat.  

El ‘lehendakari’ va repartir culpes. Lluny d’escudar-se en la desmemòria, com van fer per exemple Rajoy i Zoido, va inventariar data a data els seus contactes amb els presidents del Govern i de la Generalitat. La seva conclusió, a la qual va arribar després de les seves múltiples gestions amb aquests dirigents i amb altres persones –entre les quals l’exconseller Santi Vila i diversos empresaris– és que “ni Puigdemont volia la DUI ni Rajoy era molt donat a aplicar el 155”.

Encàrrec de l’expresident

Segons va explicar, tot va començar en una reunió que va mantenir amb Puigdemont el 19 de juny del 2017, en la qual l’expresident de la Generalitat li va mostrar la seva preocupació pel“bloqueig absolut” en la seva relació amb Rajoy i li va demanar que intervingués per “encarrilar-la”. Un mes després, el ‘lehendakari’ va mantenir una trobada amb el president del Govern, que no es negava a “escoltar” Puigdemont però era “reticent” a parlar del dret d’autodeterminació.

A partir d’aquest moment, va mantenir múltiples converses amb tots dos, però el seu paper de mediador va créixer després del referèndum d’octubre. Com va publicar EL PERIÓDICO, Urkullu va intentar fins a l’últim moment que Puigdemont no declarés la independència i que Rajoy no apliqués el 155. El ‘lehendakari’ sempre va veure en l’expresident “absoluta receptivitat” cap als seus plantejaments, tot i que les solucions que ell proposava no passaven per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. ¿Per què, llavors, no va complir l’“acord” i va fer marxa enrere en la seva idea inicial de convocar eleccions el dia 26 d’octubre? Segons Urkullu, no va ser perquè Rajoy no oferís garanties que finalment no intervindria la Generalitat –ell va traslladar a Puigdemont la seva “intiució” que no ho faria–, sinó perquè els independentistes se li estaven rebel·lant al carrer.

D’acord amb el que va dir al Tribunal Suprem, Urkullu va exercir el seu paper de mediador amb diligència. La figura, després de la polèmica pel “relator” que el Govern de Pedro Sánchez es va plantejar incloure en les seves converses amb la Generalitat, està desprestigiada entre els partits de la dreta. De fet, les paraules del ‘lehendakari’ ja van obligar aquest dijous el líder del PP, Pablo Casado, a donar explicacions: segons ell, no va actuar com a “mediador”, sinó en tot cas com a “interlocutor”. Albert Rivera també va aprofitar per fer campanya i aclarir que ell no hauria acceptat “mai” una intercessió com la que va portar a cap Urkullu.

Zoido es desmarca

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

Quant a Zoido, el més important de la seva declaració va ser el seu descàrrec de responsabilitats sobre un dels assumptes més difícils relacionats amb els ‘fets d’octubre’: la traumàtica actuació policial de l’1-O. Tot i que va culpar els Mossos d’Esquadra de no complir la seva obligació d’aturar la votació, el ministre de l’Interior es va desmarcar com van fer Rajoy i Sáenz de Santamaría del dispositiu, l’autoria intel·lectual del qual va atribuir al coronel Diego Pérez de los Cobos. “Jo no vaig donar l’ordre de què havien de fer ni de com ho havien de fer”,va arribar a afirmar sobre els cossos policials.

Per la sala van circular ahir altres testimonis d’interès. Com Ada Colau, que es va solidaritzar amb els presos amb una frase eloqüent: “Si som aquí per l’1 d’octubre, hauríem de ser milions de persones”. També va declarar Gabriel Rufián, a qui precisament s’ha assenyalat, pel seu tuit al·ludint a les “155 monedes de plata” del 26 d’octubre del 2017, com un dels responsables que Puigdemont rectifiqués la seva voluntat de convocar eleccions. Però el testimoni del diputat d’ERC, que va manifestar que no va veure violència a les portes del Departament d’Economia de setembre i sí en l’actuació policial de l’1-O, no va oferir grans novetats. A canvi, va deixar la imatge del dia: quan va acabar de declarar va donar la mà a tots els que estaven asseguts al banc dels acusats excepte a Santi Vila. I va fer que els focus apuntessin de nou a una figura que part de l’independentisme considera un traïdor.