Anar al contingut

ENTREVISTA

Antoni Bayona: «No es pot enganyar amb un dret pensat a mida»

L'exlletrat major del Parlament critica els malabars jurídics que es van emprendre per tirar endavant les lleis de desconnexió

"Hi ha hagut molta gesticulació i 'attrezzo' però no es pot construir un estat sense tenir sentit d'estat", assevera

Júlia Regué

Antoni Bayona: «No es pot enganyar amb un dret pensat a mida»

ALBERT BERTRAN

Antoni Bayona (Sabadell, 1954) ressegueix els detalls del procés en la seva etapa com a lletrat gran del Parlament. Des d’una perspectiva jurídica, remarca debilitats i excessos al llibre 'No todo vale' (Ediciones Península).

–¿Hi va haver un excés d’enginyeria al Parlament?

–Sí, encara em sorprèn que, en un país amb tradició jurídica, s’hagi volgut intentar una via per aconseguir la independència prescindint de les qüestions pròpies d’un Estat de dret en què s’han de complir les normes. Com dic en el llibre, les presses no són només dolentes, sinó que han arribat a ser letals.

–¿No es va calibrar prou l’envergadura d’aquestes decisions?

–No. En primer lloc, la via unilateral té un problema de conflicte i un estat membre de la Unió Europea, una democràcia amb un Estat de dret, tot i que pugui tenir dèficits, no deixarà perdre la integritat territorial. En segon lloc, no hi havia acreditada una majoria social clara. I, finalment, es va cometre l’error de considerar que el dret no tenia gaire valor i que es podia establir un sistema de desconnexió sense tenir en compte el Tribunal Constitucional. També ho dic pel judici i les acusacions que hi ha sobre la taula. El 6 i el 7 de setembre es va forçar el reglament, no es van respectar les minories, i es van produir situacions que no s’haurien d’haver produït.

–¿Es va rebutjar massa aviat la possibilitat de negociar?

–Es va donar per descomptat que des de l’Estat no es volia negociar, cosa que podia tenir fonaments, però es va prendre la decisió d’alinear-se, emprendre el camí de la unilateralitat i córrer com en una carrera de 100 metres llisos quan potser era una marató.

–Vostè va xocar diverses vegades amb la presidenta de la Cambra, Carme Forcadell, i assegura al seu llibre que li va insinuar que havia d’abandonar el càrrec.

–Teníem una bona relació, no ens coneixíem i va confiar en mi. En el moment en què es comença a decantar i pren decisions per la via unilateral em començo a sentir incòmode i l’hi faig saber. Vaig escriure un article jurídic en una revista sobre les debilitats del procés que va generar una reacció molt furibunda a JxSí i crec que li van demanar el meu cap. Dubto molt que ella el volgués. No m’ho va demanar expressament, vaig arribar a aquesta conclusió i li vaig respondre que no havia fet res incompatible. Tot i així, li vaig dir que el meu càrrec estava a la seva disposició. No en vam tornar a parlar.

–En el seu relat, parla de Forcadell com una presidenta arraconada pels seus.

–La meva percepció està fonamentada amb coses que vaig veure. Va haver d’assumir personalment unes decisions que es van presentar com a iniciatives parlamentàries quan podien haver vingut directament del Govern. 

–Els lletrats també van estar en el punt de mira.

–El procés ens va situar en la situació màxima. Som assessors de la institució que no ens devem a cap força política. Cada grup t’intenta utilitzar perquè els donis la raó. És normal. El problema és que quan el procés pren un camí en què queda molt en qüestió el valor jurídic, la situació s’agreuja. Uns volien que féssim de jutges quan no tenim aquest poder i d’altres que estiguéssim callats davant del que passava.

–¿Quins motius va traslladar a Roger Torrent per deixar el càrrec en aquesta nova legislatura? 

Estava cremat i era conscient que no tenia la confiança de la majoria. Quan es va formar govern vaig prendre la iniciativa per facilitar-li les coses i ell en va poder elegir un altre. 

–Els independentistes estudien una reforma del reglament que podria permetre la investidura de Carles Puigdemont. ¿Què opina d’això?

–Està fora de la lògica. El candidat ha de presentar-se al Parlament, és de sentit comú. Hi ha qui encara creu que el 155 va ser un cop d’Estat i que hi ha un president legítim, però crec que la teoria de la legitimitat i la restitució està molt allunyada de la realitat. La setmana passada, el Tribunal Constitucional va deixar clar que la investidura ha de ser presencial i no crec que Torrent, arribat el cas, si no ho va fer en el seu moment, desobeeixi. 

–També plantegen que el Parlament és “inviolable”. 

–No es pot enganyar i dir que es pot fer un dret pensat a mida i que és immune. No es pot actuar sense tenir els peus a terra. Això no se sosté i suposa continuar amb la lògica que aquí la Constitució no s’aplica, com si Catalunya ja fos un estat. A part, si ho fos, tampoc es faria perquè hi hauria divisió de poders que Torrent, arribat el cas, si no ho va fer en el seu moment, desobeeixi. 

–L’independentisme ha perdut la majoria al Parlament perquè els diputats suspesos de JxCat han decidit no acceptar substituts.

–Això evidencia l’existència de mons paral·lels. Hi ha hagut molta gesticulació i ‘attrezzo’ però no es pot construir un estat sense tenir sentit d’estat. La legislatura neix, per a alguns, amb el pecat original del 155, i no han volgut donar-li normalitat. Aquest mandat és com en estat vegetatiu. 

–El president Quim Torra parla de no acatar la sentència en cas que sigui condemnatòria. ¿Quin escenari creu que s’obre pas? 

–Convocar eleccions seria el més raonable si pressuposem una sentència dura. L’altre que diu és sobre aquest famós 'momentum' decisiu, apel·lant a una espècie de mobilització que permetria implementar la república. Però no ho acabo de veure i no veig la societat catalana en aquestes condicions. Algú haurà de pensar, tot i que les emocions són molt potents i el judici les potencia. 

–Durant la vista al Tribunal Suprem admeten que la DUI va ser simbòlica.

–Va ser una declaració estranya. No hi havia res preparat per fer efectiva la república i això s’ha de tenir en compte de cara al judici. Se centren molt en l’1-O, en si hi va haver violència o no, i en el 20-S però teòricament la "violència de l’aixecament" hauria de ser per proclamar la independència. No s’està fent atenció al que no va passar.

–Vostè reclama que "tal aventura mereix un judici, sens dubte dur, però segurament no són els tribunals els que ho han de fer. El judici de veritat ha de ser polític i social, per exigir responsabilitats".

–Sí. No hi ha hagut gaire res d’això. La presó i les altes penes que els demanen els ha convertit gairebé en màrtirs i això és un peix que es mossega la cua. 

Temes: Parlament