Anar al contingut

EL DILEMA CATALÀ

Puigdemont-Junqueras, l'altre judici del procés

Després de la sentència de l'1-O es revelarà la magnitud del cisma en l'independentisme

La batalla inclourà el relat del que ha passat i els plans de futur

Fidel Masreal / Xabi Barrena

Puigdemont-Junqueras, l'altre judici del procés

FERRAN SENDRA

Les discrepàncies públiques entre els actors polítics i socials de l’independentisme són només la punta de l’iceberg del cisma que existeix entre ells. La sentència de l’1-O donarà pas a una lluita encara més acarnissada que l’actual. Una lluita que, d’entrada, passa per una constatació políticament molt incorrecta que s’explica en privat: “Ni Puigdemont ni Junqueras volien la DUI”. La guerra començarà amb les versions del que va passar entre l’1 i el 27 d’octubre del 2017. I continuarà en una sèrie de batalles per aconseguir imposar el relat, l’estratègia i, sobretot, l’hegemonia. Destrossant el rival si cal, per molt que aquest es proclami tan independentista com el que més.

Els fets d’octubre

Els moderats en la postconvergència van insistir una vegada i una altra a demanar-li a Carles Puigdemont que proclamés la independència i, automàticament després, convoqués eleccions plebiscitàries per aconseguir la majoria social que l’1-O no havia reflectit. L’expresident va intentar negociar i, de fet, va negociar amb l’Estat. I al·lega que va ser Mariano Rajoy qui li va fallar. Rajoy... i, al flanc intern, ERC i part de la postconvergència.

Actors socials sobiranistes implicats afirmen que Oriol Junqueras tampoc volia la DUI, però que pressionava Puigdemont perquè proclamés la independència pensant que no ho faria, i que els republicans recollirien els fruits a les urnes perquè Convergència, ara el PDECat, un cop més no s’hauria atrevit a fer el pas. D’altra banda, ERC va retreure i retreu a Puigdemont que proclamés la independència... i que marxés a Brussel·les amb alguns consellers.

Això que ja sembla part del passat rebrotarà encara amb més força i amb molt més detall després de la sentència de l’1-O. No hi haurà conclusions inequívoques, ja que si Junqueras al·lega que quedar-se era el més honorable, caldria preguntar-li què opina de la decisió de la seva secretària general, Marta Rovira, de marxar a Suïssa.

Alhora, a Puigdemont se li podrà preguntar per què no va aconseguir que tots creguessin en el seu pla de fugida a Bèlgica, inclosos alguns dels seus propis companys i companyes de partit. Companys que continuen creient que Puigdemont no va estar a l’altura, perquè políticament li falta substància i té posicions canviants. D’altres defensen una tercera via, que passava per no convocar eleccions ni proclamar la independència, sinó per mantenir el pols amb l’Estat.

Els espais polítics

La batalla al si dels partits serà total. Tret d’ERC, on sembla que hi ha calma, si bé un consell nacional republicà de la primavera passada va veure com les bases forçaven la incorporació de la via unilateral davant un document de la direcció amb molta més aroma pactista.

Al PDECat la guerra sí que serà total després de les municipals, si no abans. La confecció de les llistes ja està mostrant vetos i amenaces entre el sector puigdemontista i els partidaris de la convergència de centredreta sobiranista de sempre. La guerra no es destapa per no perjudicar els interessos electorals dels alcaldes i els alcaldables, però el menyspreu polític i personal entre els actors principals d’aquest espai és absolut. I entre els puigdemontistes, l’ofensiva també inclou atacs a Esquerra, que desitgen veure derrotada, liquidada. Desapareguda.

L’estratègia

La guerra és una guerra pel poder. Però també es revesteix de conflicte estratègic. Puigdemont no descarta tornar si és investit, envoltat de desenes d’eurodiputats, polítics i ciutadans catalans i cobertura mediàtica. Es guarda moltes cartes a la màniga. De moment, es mossega la llengua. Maniobra per col·locar figures externes a la política professional en l’espai de la Crida i del PDECat.

Mentrestant, Junqueras marca el pas. Es va avançar a la postconvergència anunciat la seva candidatura a les europees, i també es va avançar a Puigdemont situant Ernest Maragall com a alcaldable per Barcelona. I aposta per una estratègia que molts convergents de pes creuen adequada: la d’un creixement progressiu de l’independentisme, que converteixi les eleccions en plebiscits, que mantingui el pols però sense forçar la ruptura fins a disposar d’aquesta àmplia majoria social.

El pes de la realitat

Els partidaris de forçar un nou xoc amb l’Estat citen processos sobiranistes en els que fets inesperats van generar la mobilització definitiva. En aquest sentit, van encoratjant possibles espoletes: la investidura de Puigdemont o una mobilització permanent al carrer. Una cosa que alguns dels fugits a l’estranger animen a fer –invocant que fan falta sacrificis com els que han fet ells– i que, en canvi, desaconsellen de manera vehement els moderats de la postconvergència.

Els disposats a donar la batalla al·leguen que només existeixen dues opcions: rendició o república. I desconfien del tot de les promeses del PSOE d’obrir un procés negociat. Però els postconvergents moderats responen a tot això amb una frase: l’única que posarà tota aquesta estratègia en el seu lloc és la realitat. La que denuncia cada dia l’ANC  i que no és cap altra que la prova següent: des que el president Quim Torra va ser investit (és més, des de les eleccions del 21-D), l’independentisme no ha fet ni un sol acte d’il·legalitat, desobediència o desacatament a l’Estat.

Ni el Parlament ha investit Puigdemont a distància, ni els diputats suspesos han mantingut el seu escó, ni s’han tornat a aprovar tal qual totes les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional, ni s’han restituït els consellers suspesos pel 155.

Així doncs, el relat del que ha passat, l’estratègia futura i el combat per l’hegemonia s’uniran en un tsunami perfecte després de la sentència. Una guerra que serà oberta, política, cívica i social, i que probablement tindrà un únic àrbitre: el vot ciutadà en unes eleccions catalanes en què, com sempre, s’apel·larà a la unitat amb més divisió que mai.