DES DE MADRID

La destrucció de la Generalitat

El propòsit de Torra és arrasar la institucionalització autonòmica perquè s'instal·li una altra futura republicana

El Govern català agita i el Parlament està paralitzat; es desenvolupa una política de terra cremada

BRU1. WATERLOO (BÉLGICA), 22/10/2018.- El presidente de la Generalitat, Quim Torra (d), posa junto al expresidente catalán Carles Puigdemont, durante la reunión que mantuvo con representantes de todos los partidos independentistas excepto la CUP, entre ellos el exconseller de ERC huido a Bélgica Toni Comín (no fotografiado), en el hotel Côté Vert de Waterloo, Bélgica, hoy, 22 de octubre de 2018. EFE/ Stephanie Lecocq

BRU1. WATERLOO (BÉLGICA), 22/10/2018.- El presidente de la Generalitat, Quim Torra (d), posa junto al expresidente catalán Carles Puigdemont, durante la reunión que mantuvo con representantes de todos los partidos independentistas excepto la CUP, entre ellos el exconseller de ERC huido a Bélgica Toni Comín (no fotografiado), en el hotel Côté Vert de Waterloo, Bélgica, hoy, 22 de octubre de 2018. EFE/ Stephanie Lecocq / STEPHANIE LECOCQ (EFE)

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

La pregunta a Catalunya ha de ser, amb algunes variants, la que es formulen a Madrid els centres de poder, d’anàlisi i d’influència: ¿Quina és l’autèntica missió política de Quim Torra? La resposta comença a perfilar-se amb certesa: externalitzar les decisions polítiques de les institucions autonòmiques catalanes o, en altres paraules, destruir el sistema autonòmic a Catalunya mitjançant la demolició de la seva reputació i la paralització de la seva activitat. El procés sobiranista ha tingut un constant propòsit destructiu. Tant social, econòmic, com a politicoinstitucional.

Les primeres destrosses són allà. S’ha fracturat la societat catalana que va ser el gran assoliment del catalanisme de la transició. No hi ha “un sol poble”, sinó dos, enfrontats i d’esquena. El teixit empresarial s’ha deteriorat, tot i que els seus efectes seran constatables en diferit, mentre que els socials ja són comprovables. El model de partits ha entrat en implosió. I mentre tot això ocorria s’ha anat creant una realitat paral·lela, seguint el model de substitució de legalitat i legitimitat polítiques que va culminar en el Parlament català el 6 i 7 de setembre del 2017 amb l’aprovació de les lleis de desconnexió. Aquest model alternatiu a la vigència de la Constitució i del’Estatut  és aquell que Torra té la missió de generalitzar.

De moment ha aconseguit paralitzar el seu propi Govern, que es dedica a l’activisme, l’agitació i la propaganda. La gestió governamental seria, en aquesta lògica, les “engrunes” a què es referia Eduard Pujol provant de contraposar-les a la grandesa de l’objectiu republicà. El que importa és la república, no les llistes d’espera sanitàries. El Parlament està lligat de mans i amb símptomes d’arterioesclerosi. I, per fi, la reputació del conjunt de la Generalitat es deteriora a ulls vista. No hi ha una institució autonòmica íntegra. Vegeu el desolador exemple de la imatge dilapidada delsMossos d’Esquadra.

La futura república, en la versió llunàtica de Carles Puigdemont, Torra i Josep Costa no s’institucionalitzaria a la plantilla autonòmica, per històrica que sigui la Generalitat, sinó en un sistema de nova planta liderat pel president del Consell de la República com a òrgan germinalment executiu i la prevista Assemblea de Representants, que seria l’embrió d’un nou legislatiu. El partit-guia no seria tampoc una coalició de circumstàncies entre republicans i exconvergents, sinó la Crida per la República, una unificació del moviment nacional per la independència catalana que deixaria en la marginalitat absoluta als partits “unionistes”.

El lideratge de Junqueras

La tasca de picot –no la d’enginyeria– requereix un tipus tosc, convençut i sense afanys de continuïtat. Torra ofereix el perfil perfecte de dirigent destructiu, cridat a demolir perquè després vinguin els arquitectes de la república, uns a la presó i els altres a l’eufemístic “exili”. La baralla independentista es lliura en un segon escenari gairebé en sessió privada: la vaga de fam de quatre polítics presos no es perpetra només ni principalment contra els ritmes de debat i fallada del Tribunal Constitucional, sinó especialment contra l’eventual emergència del lideratge martirial d’Oriol Junqueras.

L’apel·lació a la via eslovenavia eslovena no és improvisada. Forma part del buit subversiu de referències institucionals i de convivència que Torra té encomanat crear en una Catalunya en què, si els independentistes radicals no la controlen, mai aconsegueixin fer-ho els seus adversaris. El designi és que a l’enemic se’l deixi en terra cremada i el president vicari de la Generalitat és l’encarregat d’arrasar fins a convertir el país en un focus de tensió permanent en una zona geoestratègica europea clau, desestabilitzant alhora una Espanya en què el pes català (superfície, demografia, PIB) és d’una importància substancial.

L’alternativa en un eventual Estat català són el Consell de la República, l’Assemblea de Representants i la Crida

Per això la fugida cap endavant, la ruptura, i fins i tot la violència (que arribarà en intensitat superior a la que estem contemplant) no són sinó ingredients d’aquest propòsit de desmantellament de la institucionalització catalana. Res ha de relacionar el futur de Catalunya amb el seu present autonòmic. Hi encaixen la via eslovena i l’evocació històrica al desastre balcànic. La simetria iugoslava ja va tenir alguns assagistes que “van normalitzar” la creença que si en la dictadura de Tito els iugoslaus no existien, a l’Espanya del 2018, els espanyols són “rara avis” perquè les estirps reconeixibles són les nacionals d’un artefacte anomenat Espanya que no ha passat històricament de constituir un ‘melting pot’.

Notícies relacionades

El socialisme espanyol, després de Felipe González, ha incorregut en el defecte de l’adamisme. Va creure, amb una anàlisi, en el millor del casos, naïf, i en el pitjor, ignorant, que el conflicte català no era de la responsabilitat principal dels separatistes. Pedro Sánchez ha volgut, però no ha pogut. Ha calculat malament, com reconeix Josep Borrell, tot i que no l’ha acompanyat la sort: no hi ha gaires personatges tan desafortunats com Torra en la història de Catalunya i d’Espanya. El cap del Govern ja està convençut d’aquest diagnòstic i sobre ell va armar el seu discurs de dimecres passat al Congrés.

‘Desembre negre’

El dia 21 d’aquest ‘desembre negre’ podrem introduir la sonda i conèixer l’abast de la balcanització que pretén el secessionisme, que, contra tota bona fe i sentit comú, ha convertit arbitràriament un Consell de Ministres en una provocació. Distorsionar l’esperit de les decisions forma part del fat destructor encomanat a Torra i que tan fidelment compleix. I aquesta és, a grans traços, la interpretació de la crisi catalana que ja hegemoniza l’ambient polític d’un Madrid en ebullició.