«Els líders independentistes catalans viuen en un món de fantasia"

John H. Elliott, professor emèrit d’Història a la universitat d’Oxford i premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, explora a 'Catalans i escocesos’ (Rosa dels Vents/Taurus) les arrels dels dos principals moviments independentistes a la Unió Europea (UE).

Planteja molts paral·lelismes entre les dues nacions, especialment entre els seus moviments independentistes a partir dels setanta. 

El que volia era donar una llarga perspectiva sobre el per què dels esdeveniments actuals. Soc historiador, no expert en Ciències Polítiques. És la visió d’un historiador intentant buscar similituds i diferències entre dos autoproclamades nacions sense Estat, des de la baixa edat mitjana fins a finals de l’any passat. Per mi les diferències són tan interessants com les similituds.

Tot i que alguns plantegin que tot és fruit de la crisi econòmica, el problema d’encaix ve de molt lluny.

Cada nació té un tipus d’identitat col·lectiva i això perviu en els segles. No s’entenen els moviments separatistes sense tenir en compte els greuges passats, els èxits, els fracassos. La importància també de l’emoció, la psicologia col·lectiva, que preval de vegades sobre la realitat econòmica o social o el que sigui. Com dic al llibre, 'seny' i 'rauxa' no són només una característica de Catalunya. Hi ha moments de 'seny' i moments de 'rauxa', com el que estem vivint ara.

Denuncia a la seva obra que el fracàs del diàleg i de la imaginació ha enverinat moltes vegades les relacions amb els governs centrals. En el cas català, Mariano Rajoy va decidir aparcar aquest debat, que s’ha anat podrint.

Pensar en el problema català com només jurídic i constitucional estreny els horitzons i impedeix l’entrada creativa i imaginativa en un diàleg que també ha de ser polític. Rajoy va ser massa inflexible en la seva resposta, no es va adonar de la gravetat de la qüestió nacional catalana. Jo que vaig viure a Barcelona als anys 50 i vaig veure la repressió durant la dictadura de Franco entenc perfectament la insistència, després de la seva mort, a recuperar la identitat de l’idioma com a símbol d’una nació (una cosa que no passa a Escòcia). 

Rajoy i Cameron van afrontar de forma molt diferent les peticions de referèndum. ¿Qui creu que va obrar millor? ¿Cameron arriscant amb un de pactat o Rajoy desdenyant i reprimint-ne un d’unilateral?

Cameron va ser massa oportunista. Si un permet un referèndum, lògic fins a cert punt, tot i que no m’agraden els referèndums, hauria sigut millor fixar una majoria determinada per acceptar els resultats tractant-se d’una cosa tan important com la secessió. Però jo, en general, estic en contra dels referèndums perquè polaritzen la societat. Cameron va aprofitar que la Constitució britànica, al no existir com a constitució escrita, dona més flexibilitat als governants per al cas d’Escòcia però també en el del ‘brexit’, que va ser un desastre total. En canvi, a Espanya, la Constitució del 78 va ser una gran Constitució que va solucionar molts problemes, però fa molt difícil arribar a un acord per a l’expressió del sentiment regional o nacional de les diferents parts d’Espanya. No veig com se soluciona aquest problema.

¿Prefereix la solució Cameron o Rajoy?

És molt difícil. No vaig ser l’1-O a Barcelona. Ha sigut molt difícil per al Govern d’Espanya adoptar altres possibilitats dins de les normes. Però soc més partidari de la representació en parlaments que dels referèndums que posen un 'sí' o un 'no' com a úniques possibilitats. Si fos possible, jo evitaria un referèndum i utilitzaria les Corts, a la recerca de més intents per dialogar.

Al llibre contraposa l’actitud "prudent", de la ministra principal escocesa, Nicola Sturgeon, amb l’unilateralisme dels polítics catalans. ¿Creu que li hagués anat millor als independentistes catalans amb un lideratge com el de Sturgeon? 

Sturgeon és molt astuta. Sap què ha de fer. Potser aprofitaria un ‘brexit’ dur o un fracàs d’aquest per demanar un segon referèndum i potser guanyar-lo llavors. Però no soc profeta, soc historiador. El lideratge escocès ha sigut molt més intel·ligent i ha estat més en contacte amb la realitat social i política del moment que el dels líders d’aquí, que viuen en un món de fantasia. Creuen que és possible la independència quan no existeix aquesta opció en aquest moment. I creuen que parlen per la majoria dels catalans i el que veiem, com a Escòcia, és una societat dividida. L’important és atreure els neutrals i confusos i mostrar-los els resultats d’una possible independència, virtuts i desavantatges de formar part d’Espanya. 

¿Què podria aprendre un moviment independentista de l’altre?

Els catalans poden aprendre una mica de paciència i un bon lideratge i saber escoltar els altres. Els escocesos, els perills de perdre el contacte amb la realitat. 

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

¿Creu que hi haurà un referèndum pactat a Escòcia o Catalunya a mitjà termini?

A Escòcia, potser depenent del ‘brexit’. A Catalunya, ho dubto molt.