Els presos, la fiscalia i el desafiament a l'Estat

L’Estatut orgànic del ministeri fiscal permet al Govern instruir a la fiscala general de l’Estat a través del Ministeri de Justícia o de la pròpia presidència i autoritzaMaría José Segarra a recabar per a si mateixa el coneixement, i en el seu cas modificació, de l’escrit de conclusions provisionals que presentarà la fiscalia després de l’auto d’apertura del judici oral en la causa especial 20907/2017. En teoria, doncs, estaria en mans de l’Executiu i de la responsable última del ministeri públic evitar que la fiscalia acusés per rebel·lió els dirigents del procés sobiranista.

En la història de la democràcia espanyola hi ha hagut governs que han utilitzat aquesta facultat exorbitant amb notable malaptesa i tosquedat i dany per al crèdit de la fiscalia, que és un òrgan de rellevància constitucional amb autonomia funcional i que exerceix la seva missió per mitjà d’òrgans propis, conforme als principis d’unitat d’actuació i dependència jeràrquica i amb subjecció en tot cas als de legalitat i imparcialitat. En hipòtesi, l’eventual instrucció a la fiscalia o el canvi autònom de la seva línia d’acusació necessitaria un context i unes actituds que fessin comprensibles tals decisions. I aquest nou context i aquestes noves actituds, que s’han intentat des de la Moncloa, no s’han afavorit, al contrari, des de la Generalitat.

Fer ús en les actuals circumstàncies de les seves facultats excepcionals per l’Executiu per alterar el curs del procés penal propiciaria una greu crisi amb la fiscalia i arruïnaria el crèdit de l’administració de la justícia. I l’Executiu de Pedro Sánchez no ho farà. Ni sembla previsible que la fiscal general del’Estat, motu proprio, ordeni als quatre fiscals de Sala que porten el cas –Consuelo Madrigal, Javier Zaragoza, Jaime Moreno i Félix Cadena– que canviïn la tipificació de les infraccions penals que imputaran als 25 processats davant de la Sala Segona del Tribunal Suprem. En el dia d’avui, les conclusions provisionals que es presentaran atribuiran el delicte de rebel·lió als nou presos preventius sense perjudici que al final de la vista oral la fiscalia modifiqui el seu criteri.

L’autonomia del fiscal no pot ser moneda de canvi ni per aprovar uns Pressupostos, ni, encara menys, per evitar que l’acció penal s’exerceixi en plenitud pels funcionaris competents sobre uns fets que han configurat la pitjor crisi constitucional de l’Espanya democràtica, crisi que no ha cessat i que es continua alimentant des del’independentisme. Més val, per tant, que els secessionistes assumeixin que el desafiament que té davant de si l’Estat, que han subestimat, consisteix a demostrar la seva capacitat de resposta en vista d’una agressió que persisteix amb gestos i paraules inassumibles.

Frustració i tossuderia

Com en totes les revolucions fracassades –i la de “els somriures” ho és– les conseqüències més oneroses són les d’aquells que han d’assumir les responsabilitats sancionables dels seus actes de decisió i lideratge. És lògic que es tracti eludir o de pal·liar la culpabilitat penal que recaurà sobre els encausats. S’intenta la impunitat. A Catalunya s’està pretenent aconseguir-la amb procediments verbals i gestuals incomprensibles. Amb manifestacions i comportaments que responen a la profunda frustració que el fracàs del procés sobiranista ha deixat en els seus impulsors, polítics i intel·lectuals, i que expressen també la tossuderia de perseverar en l’error prolongant una llarga i estèril baralla contra l’Estat en què adquireix protagonisme l’atac a la imparcialitat i la independència de fiscals i magistrats que suporten aquestes vexacions amb continguda indignació.

L’últim recurs de la revolució catalana contemporània és l’optimització de l’emotivitat a propòsit delspresos preventius i de les ulteriors possibles condemnes judicials. El pronunciament rupturista i unilateral com a tal ha passat a un segon pla; a la pràctica, s’ha abandonat, perquè el prioritari ara és rescatar els dirigents de les conseqüències dels fets de setembre i octubre del 2017. No serà possible. Descartat l’“escarment” penal i qualsevol tipus d’“humiliació” –conceptes molt freqüents per a la victimització–, les fases per a una solució de la crisi seran molt llargues.

La qüestió és si els independentistes, en comptes de continuar cavant per fer més profund el clot, es decideixen a canviar d’estratègia, deixen les provocacions i creen a Catalunya les condicions perquè la seva actitud no continuï sent percebuda pel poder judicial, l’executiu i la ciutadania com a perillosa per a la integritat de l’Estat i l’estabilitat social i política del conjuntd’Espanya.

Entrevista esperpèntica

Notícies relacionades

Junqueras i Iglesias insten Sánchez a moure's pels presos

Puigdemont no aconsegueix unir l'independentisme a Waterloo

El nou Govern ha rectificat sobre les polítiques de l’anterior fins a un punt tal que va permetre, amb major o menor comoditat, l’esperpèntica entrevista de Pablo Iglesias amb Oriol JunquerasPablo IglesiasOriol Junqueras que molt més que ajudar Sánchez el precaritza políticament i deixa el PSC ofès. ¿Per què l’independentisme s’ha encastellat? Tota la seva estratègia –des de les fugues de la justícia a l’acció hostil de Waterloo, passant per l’atac constant a la Monarquia parlamentària, així com la reiterada afirmació que els responsables del procés tornarien a repetir les seves fracassades fites–, resten marge social, polític i jurídic a unes millors expectatives en tots els ordres.

És aquesta una actitud cada vegada més desafiadora a què l’Estat no pot perdre la cara, per més que el secretari general de Podem estigui entossudit a sacsejar els fonaments constitucionals amb procediments diferents als independentistes però amb un objectiu conjunturalment igual: impulsar un procés constituent.