L'1-O i els tres fracassos de l'Estat

El primer aniversari del referèndum de l’1-O coincideix amb fortes convulsions en la política espanyola que es tradueixen en una inèdita polarització de posicions, un manifest dissens de l’oposició amb els gestos governamentals cap a Catalunya, per a uns de “desinflamació” i per a altres d’“apaivagament”, i amb un repunt al baròmetre del CIS de setembre de la preocupació dels ciutadans per la independència catalana (del 6% a l’agost a més del 13% ara). El Govern, avalat pels independentistes, als que adverteix que sense el seu recolzament la legislatura acabarà immediatament, està passant, a més, per un devessall de dificultats.

En aquest context toca tornar sobre els fets gravíssims de fa un any a Catalunya. El referèndum secessionista de l’1-O que el Govern de Mariano Rajoy va assegurar que impediria per tots els mitjans va acabar celebrant-se. Va ser una consulta en absolut homologable, fora de tota pauta legal o convencional, sense garanties, però el cert és que es va celebrar amb conseqüències diferents per a l’independentisme i per al’Estat. Els dirigents secessionistes celebraran l’efemèride en els registres èpics i victimitzats habituals, tot i que siguin conscients que aquella nefasta jornada va acabar amb el fiasco dels dies 27 a 30 d’octubre, en què es va constatar que es va conduir a les bases de l’independentisme a la frustració. Però l’Estat –Madrid, com a referència del poder central– hauria de fer sense falta una introspecció analítica sobre la gestió de la crisi d’aquella jornada.

És inevitable constatar que el Govern i altres instàncies estatals van incórrer l’1-O del 2017 en tres greus fracassos: el polític, l’operatiu i l’estratègic. Llistar-los d’aquesta manera és una manera de sistematitzar els errors que va perpetrar l’Estat al llarg del procés sobiranista, sense perjudici que les més serioses i definitives responsabilitats hagin sigut les dels que van promoure aquesta iniciativa unilateral, rupturista i, al final, naufragada.

El fracàs polític més gran de l’Estat va consistir a no aplicar a tempsl’article 155 de la Constitució. L’activació de la clàusula de coerció constitucional es va haver de produir després de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, quan es va consumar l’agressió més important als interessos d’Espanya amb les lleis de desconnexió. La intervenció de l’autonomia catalana en aquell moment hauria evitat la judicialització penal del procés. Amb l’aplicació en el seu moment del 155, l’Executiu de Carles Puigdemont hauria quedat desapoderat i els fets que avui configuren indiciàriament els delictes de sedició i rebel·lió no s’haurien produït. No serien a la presó els polítics que hi segueixen preventivament després d’un any i a l’espera de judici.  El Govern va preferir, incomprensiblement, deixar que el procés anés complint el calendari en comptes d’avortar l’itinerari que conduïa els seus impulsors a incórrer en il·lícits penals. Amb el 155 no s’haurien produït els fets tumultuaris del 20-S ni celebrat el referèndum de l’1-O.

El fiasco del CNI

El segon fracàs de l’Estat va ser l’operatiu. Als efectius policials enviats a Catalunya, a més de ser escassos per a la dimensió del desafiament, els va faltar la direcció adequada, no estaven preparats per actuar amb encert en un episodi com el que s’estava preparant, i van ser acomodats de manera indigna, entre moltes altres circumstàncies que van provocar tensions extraordinàries entre diferents ministeris del Govern. Al fracàs de l’operatiu policial es va afegir el fiasco dels serveis d’intel·ligència (CNI) reconegut pel seu actual director dijous passat. La ingenuïtat amb què els responsables d’Interior  van interactuar amb els Mossos, renuents a qualsevol tipus de col·laboració efectiva, va situar l’Estat en una posició gairebé patètica. Quan les urnes van aparèixer en escoles obertes, la societat espanyola va experimentar una aguda sensació de ridícul.

Notícies relacionades

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

Els Comuns plantegen classes extraescolars culturals gratis

I el tercer fracàs va ser l’estratègic. Quan el Govern, pràcticament a punta de dia de l’1-O, va poder comprovar que el referèndum, sense sindicatura electoral i amb un cens universal, se celebraria, va haver de llançar una declaració institucional que invalidés a tots els efectes els eventuals resultats de la consulta. En comptes de jugar aquesta carta estratègica, va ordenar la intervenció policial que va derivar en una repressió violenta que va servir com a efecte crida per a una participació més elevada. L’acció policial va propiciar unes imatges que van erosionar internacionalment la reputació de l’Estat i va consolidar en amplis sectors de Catalunya la idea de l’Estat espanyol com a aparell repressor.

¿Operació diàleg?

Van ser aquests tres fracassos de l’Estat –conseqüència d’una “operació diàleg” que va assajar amb escàs encert el Govern de Rajoy, que no va comptar amb la més mínima col·laboració de l’independentisme– els que garanteixen que en el futur immediat les maneres de conduir-se en vista del separatisme català seran diferents a les que van ser. És molt important per a tothom que l’independentisme sigui conscient que l’Estat ha après dels seus errors i que el seu monitoratge ara no té a veure res amb la que li va aplicar en el període entre el 9-N del 2014 i l’1-O del 2017. En vista d’aquests fracassos de l’Estat de l’1-O, potser s’entenen millor dos episodis posteriors: el discurs rescatador del Rei el 3 d’octubre i el canvi de seu de les grans empreses catalanes. Va semblar aquell diumenge que Catalunya se li escapava de les mans a l’Estat i iniciava una aventura inquietantment improbable que Netflix (“Dos Cataluñas”) dissecciona des de divendres per a una audiència milionària.