La legislatura està zombi

Del cel (polític) amb el “govern bonic”, a l’infern (polític) de la sospita, les contradiccions i els fracassos. La primera idea de Pedro Sánchez –convocar eleccions “com més aviat millor”–sempre va ser la millor, i la pitjor de totes, rebutjar-la i intentar una travessia amb 84 diputats i un equip de govern improvisat, heterogeni i atractiu però els resultats de la qual (dolents) s’han comprovat en 101 dies de gestió: no hi ha precedent de dues dimissions de ministres en els tres primers mesos d’etapa d’un Executiu democràtic.

Tot i que el president resisteixi a la Moncloa l’envestida mediàtica que posa en dubte la seva “integritat acadèmica” en l’elaboració de la seva tesi doctoral i la no menor empenta de Ciutadans i Albert Rivera –que s’han revelat com l’autèntica oposició– i tot i que els esdeveniments no es desbordin a Catalunya, la legislatura està zombi.

Arribarà temporalment on arribi, però l’irreversible i irrespirable clima de falta d’entesa entre totes les forces polítiques planteja la realitat que hem entrat en un temps “escombraries” que, a més, i com era de preveure, perjudica ja les expectatives del PSOE.

La dimissió de Carmen Montón com a ministra de Sanidad té una importància qualitativa molt superior a la de Màxim Huerta a Cultura i Esports el 14 de juny passat. La valenciana formava part del nucli dur del Govern. I el president la reservava per cobrir importants objectius polítics.

Per això dimecres un desencaixat Pedro Sánchez va sucumbir parlamentàriament a la pregunta de Rivera –que podia reglamentàriament haver eludit– i va mostrar el seu rostre més feble: no només es va referir a la seva tesi donant cos a la sospita que va plantejar el líder de Ciutadans, sinó que també va mostrar la ferida personal i política que li havia causat la marxa de Carmen Montón, mentre havia de suportar estoicament que Pablo Casado fos present en el seu escó. I que, en cas de caure davant del Suprem, seria substituït per Núñez Feijóo. És el pla B dels conservadors.

Rivera –i  determinats mitjans en una aposta al tot o res– va aconseguir convertir el“cas Montón”en el cas “tesi doctoral del president”, cosa que ha obligat a Sánchez a prendre una bona decisió: autoritzar la publicació digital del seu treball sobre “diplomàcia econòmica”. Dels ‘masters fakes’ hem passat a una altra dimensió: la correcció acadèmica del doctor Sánchez.

I tot i que, en el millor dels casos per a ell, la seva tesi, verificada amb algunes esmenes no menors, no desencadeni una crisi addicional, la teoria d’un plagi parcial o de les seves intertextualitats ha assolit ja autonomia mediàtica i política. A Espanya, des de Felip II i Antonio Pérez, l’extensió incontrolada i la persistència de la sospita contra els titulars del poder és un element idiosincràtic de la ciutadania.

En aquest terreny polític tan enfangat, les contradiccions de l’Executiu són molt serioses, sigui sobre l’assistència lletrada a Llarena davant de la jurisdicció belga, en la qual la ministra de Justícia va resultar desautoritzada, sigui el de la venda bombes a l’Aràbia Saudita, en la qual ha sortit també malparada la ministra de Defensa, passant per altres assumptes menors,s però molt cridaners en què la coordinació governamental ha brillat per la seva absència, posant en perill les qualitats per a aquesta missió de la vicepresidència, Carmen Calvo, i la idoneïtat del director del Gabinet del President, Iván Redondo.

Uneixi’s a tot això l’ús intensiu del reial decret llei i s’arribarà a la desagradable conclusió que l’Executiu no n’ensopega ni una després d’haver generat unes expectatives exorbitants. I si aguanta –i, possiblement aguantarà- serà més per l’extrema debilitat del PP –amb Pablo Casado en el seu particular compromís judicial– que per raons d’excel·lència o encert en la gestió. Excepte Ciutadans, no hi ha partit amb gana de comicis.

Tampoc la qüestió catalana ha millorat malgrat els esforços conciliadors del Govern, que han compromès al sempre honrat i ideològicament íntegre Josep Borrell. La divisió interna de l’independentisme i la successió de Diades, que es comporten com fases àlgides d’una crisi crònica, han immunitzat l’Estat, que aquesta setmana ha protagonitzat un expressiu acte de cohesió i fortalesa amb motiu de l’obertura de l’any judicial.

La magistratura i la nova fiscal general, davant del Rei, van defensar tancadament el principi de legalitat en el nostre Estat de Dret. Un principi al qual s’acollia la proposició inicialment pactada dimecres entre els diputats del PDECat en el Congrés i el grup socialista i que es va avortar a última hora, no se sap bé si pels recels d’una ERC amb la brúixola esbojarrada o per la pressió remota de Carles Puigdemont. L’oportunitat es va perdre i no sembla que torni a curt termini.

Notícies relacionades

La fiscalia, en descrèdit

Alejandro Fernández: "Qui ha tancat la porta a pactar és Illa, no jo"

Sense pressupost i sense possibilitat de majories eficients per a una legislació ordinària, amb el control del Senat pel PP i unes eleccions andaluses que podrien celebrar-se el 25 de novembreque ve, amb Podem en depressió a Madrid i Catalunya, Rivera mostra gran vàlua després de la moció de censura a Rajoy, que el va descol·locar. El president de Ciutadans ha buscat el seu moment i s’ha convertit en el referent d’una situació que ha donat un tomb i fa agònica una legislatura que, a hores d’ara, ja hauria d’haver disposat de data de caducitat.

Després de l’expulsió de Rajoy i del PP, algunes de les característiques de l’avarícia de poder dels conservadors i no poques de les seves males pràctiques s’han reproduït. La regeneració continua pendent. Ara tot serà esperar que es posin les urnes i els ciutadans recomponguin el mercat de Calaf en què s’ha convertit la vida pública espanyola.