Sánchez i l'estratègia de l'escarment

Sobre el paper, el Govern de Pedro Sánchez semblava inversemblant. Amb només 84 diputats de 350 i recolzat de forma conjuntural en una coalició de rebuig del seu predecessor ningú hauria apostat per una mínima estabilitat del seu Gabinet. Ni ell mateix, que va advertir rabent que cridaria a les urnes “com més aviat millor” i que, després, se n’ha desdit assegurant que vol concloure la legislatura el 2020.

Escoltant-lo i observant-lo dilluns passat a la Moncloa –amb motiu de l’entrevista amb Pepa Bueno per a la cadena SER– es percep la sensació molt viva que el secretari general del PSOE està tingut per la lògica de durar en el càrrec i de fer-ho provant de convèncer els seus socis renuents que ell és per a ells la més bona de les opcions.

La conferència de Quim Torra dimarts va resultar de to menor per a Sánchez. No només tenia previstos els seus continguts tan ampul·losos com impracticables, sinó que li va emboscar unes hores abans amb la proposta d’un “referèndum d’autogovern” que, tot i que lògicament referit a l’estatutari, es va formular amb un cert grau d’ambigüitat, prou perquè l’oposició entrés al drap i el president de la Generalitat quedés lleugerament descol·locat.

La intervenció de Torra va ser l’expressió d’un escarment, és a dir, de l’aprenentatge dels errors de l’independentisme que no es pretenen repetir. Va ser una exposició que va condensar tota la retòrica del procés i, alhora, tota la seva ineficiència. Per això des de la CUP i l’ANC es va criticar la intervenció i que el mateix Torra hagués després de complementar les seves vacuïtats: diu que arribarà fins on va arribar el seu predecessor i que obrirà les portes de les presons si la sentència que recaigui sobre els polítics presos no és absolutòria. Paraules.

Poquesa política

Van passar tot just 72 hores i la Junta de Seguretat es reunia a Barcelona, mentre al Congrés els independentistes convalidaven reials decrets llei. Sánchez sap que el secessionisme està escarmentat com ho demostraria, no només la poquesa política del discurs de Torra, sinó també la fugacitat amb què ha transitat per l’aniversari de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017, que al calendari de fites del procés va ser el ‘momentum catastrophicum’ al qual es va referir Pío Baroja el 1919 i que consisteix en aquell instant “en què les mentides amb aparença de veritat cauen de vegades sobre un país i l’aixafen”. Les lleis de desconnexió van aixafar la democràcia a Catalunya.

El president del Govern central, segurament, no disposarà de Pressupostos per a 2019, tampoc aconseguirà que s’aprovi la llei orgànica que confereix al Senat la capacitat de vetar el camí de dèficit, no pot implementar les mesures fiscals que diu pretendre, ni modificar ni una de sola de les lleis que es van aprovar amb el Govern popular. Veurem si aconsegueix exhumar la mòmia de Franco. Però embridarà els independentistes més per estar ells escarmentats que persuadits i controlarà els temps per arribar a l’estiu del 2019 i plantejar-se –llavors sí– la convocatòria d’eleccions generals.

Per a aquestes dates hi podria haver sentència del Suprem sobre el procés, estaran els resultats de les municipals, europees i autonòmiques (a Andalusia sembla que es convocaran immediatament) i s’haurà consumat la “segona temporada” d’un independentisme a què des de la Moncloa li atribueixen una precària unitat interna que es manifestarà en la batalla electoral per Barcelona en la qual Sánchez sembla confiar que Colau, després de la marxa fastiguejada de Xavier Domènech, res ha de fer.

Tot i que Catalunya emmagatzema energies recòndites i imprevisibles (i el PP majoria absoluta al Senat, posada a disposició de Sánchez per aplicar el 155 si Torra passa de la dita al fet), el president, amb aquesta determinació que li va portar a ressuscitar políticament, fent certa l’afirmació de Churchill (“En la guerra ens poden matar una vegada; en política, moltes vegades)”, està disposat a resistir tant com sigui precís perquè les paraules són paraules i per desafiadors que resultin ell els nega capacitat desestabilitzadora.

Allà es mantindrà mentre el soroll de setembre i octubre retroni a la Catalunya (que va ser) insurrecta i mentre els fiscals de Sala del Suprem que porten el cas dels polítics presos ja han deixat saber oficiosament que la seva qualificació penal serà per “rebel·lió i subsidiàriament per conspiració per a la rebel·lió”, plantejament que la fiscal general de l’Estat assumiria amb el silenci del Govern per més que Pere Aragonès pretengui una altra cosa.

L’altre escarmentat

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

El segon escarmentat és Pablo Iglesias (paga ‘l’error Rajoy’ de març de 2016, quan podent fer president Sánchezva deixar la Moncloa al popular). Desconcertat pels problemes interns, però amb instint de supervivència, el líder morat li aprovarà al president el camí de dèficit i, probablement, fins als Pressupostos. Com per a Torra, Sánchez és la millor opció per al secretari general de Podem, que està fent la política que li va recomanar Iñigo Errejón, al qual es disposa a acomiadar de l’executiva perquè es dediqui a Madrid i no li faci ombra.

Sánchez ja sap que la bastida populista és efímera, que la marxa de Domènech li obre camí al PSC, que l’apartament previstd’Errejón  debilita la bossa pragmàtica de votants de Podem, i que si Manuela Carmena decideix no presentar-se a l’alcaldia de Madrid, alguna cosa podria fer el PSOE a la capital d’Espanya. A Sánchez li funciona l’escarment amb els socis de la seva fructuosa moció de censura. Cap vol saltar de la paella al foc. Tot això no és, en rigor, exercici de la política ni maneig del Govern, sinó pràctiques de supervivència. Potser Sánchez es va il·lustrar amb la gestió dels temps i el tracte als adversaris de Mariano Rajoy.