Una tardor de trinxera a Catalunya

És igual quin temps faci: des de fa anys, les tardors polítiques a Catalunya sempre són calentes. I tampoc importa massa el calendari, perquè la tardor cada vegada comença abans. No ha acabat l’agost i els partits independentistes i els constitucionalistes ja lluiten coma a coma el relat en múltiples fronts. La tensió creixent pels llaços grocs, les escaramusses de Carles Puigdemont contra el jutge Llarena a Bèlgica, la imminència de la Diada i del judici de l’1-O... En l’era de les ‘fake news’ un ciutadà pot informar-se només amb continguts que reforcin els seus punts de vista, però des de qualsevol perspectiva és evident que Catalunya no és una bassa d’oli.

¿Fins a quin punt no ho és? Els protagonistes difereixen. Puigdemont diu des de Waterloo, on Quim Torra ha anat a iniciar el curs polític català remarcant una vegada més la seva interinitat al capdavant de la Generalitat, que entreveu una tardor plena de “núvols negres”.Però tant ell com el seu antecessor a Palau, Artur Mas, neguen una i mil vegades que el procés hagi trencat la convivència a Catalunya. “No hi ha fractura social, el que hi ha és divisió. També la societat britànica està dividida respecte del brexit”, va dir Mas a Catalunya Ràdio.

Inés Arrimadas opina tot el contrari. La líder de l’oposició creu que sí que hi ha fractura, i que els independentistes neguen que existeixi perquè equivaldria a admetre que l’han provocat ells. L’agressió, dissabte, d’una dona que arrencava llaços grocs al parc de la Ciutadella és per a ella una demostració de la degradació de la coexistència. Ciutadans fins i tot ha convocat una manifestació per a aquest dimecres, mentre que el Govern diu que el cas no té res a veure amb la brega política.

Els Mossos, de nou en el centre de la pugna política

Torra es queixa també que la Fiscalia del TSJC vulgui investigar els Mossos d’Esquadra per identificar persones que retiren llaços grocs. La tensió entre els que posen i els que treuen aquests símbols és cada vegada més evident, i la policia catalana es troba de nou en el centre de la pugna política.

Tampoc hi ha pau interna en els fronts en conflicte. Puigdemont va guanyar al juliol una important batalla en el congrés del PDECat, quan va aconseguir tombar la moderada Marta Pascal per posar el partit al servei del seu projecte d’agitació permanent. Però aquest dilluns ha sigut el mateix Mas que ha evidenciat que la guerra no està guanyada, i que algunes idees de l’expresident que va proclamar la independència i el cap de setmana següent se’n va anar a Bèlgica generen ressentiment.

Mas va expressar els seus dubtes sobre la Crida Nacional per la República, la plataforma amb què Puigdemont pretén aglutinar tot l’independentisme per anar a les eleccions quan el moment –i el procés pel referèndum de l’1 d’octubre– ho aconsellin. Però en vista que tant ERC com la CUP ja s’han desmarcat del pla, i com sigui que ell ja va encapçalar un moviment similar, Mas no ho veu clar. Després de dir, més en les tesis d’ERC que en les de Puigdemont, que la sobirania ha “d’ampliar el seu recolzament social”, l’expresident ha explicat que encara no s’ha adherit a la Crida.

Aturada de país

Mas creu que a Catalunya li convé una “diferenciació d’opcions ideològiques” perquè ningú se senti orfe d’espai polític. “La Crida té sentit si d’alguna manera troba la manera d’unir l’acció sobiranista. Si no, s’ha de plantejar en forma de moviment social”, ha dit. Però els objectius de Puigdemont semblen més ambiciosos, perquè en l’àmbit associatiu l’ANC ja exerceix aquesta tasca d’agitació que necessita l’expresident.Aquest dilluns, sense anar més lluny, ha plantejat una nova “aturada de país” per commemorar l’1-O.

Quant als constitucionalistes, també són molt lluny d’anar tots a una. Al PSC li sembla que Ciutadans sobreactua, i el seu secretari d’Organització, Salvador Illa, demana “sensatesa i prudència a tot el món” i anuncia que no secunda la manifestació que ha convocat Arrimadas. Mentrestant, el PP intenta trobar un buit perquè el seu missatge no quedi sepultat.

Com cada any, el que passa a Catalunya condiciona l’escenari general espanyol. I més encara en aquest 2018, en el qual s’ha produït un inopinat canvi d’inquilí a la Moncloa. Pedro Sánchez calibra ara si li convé avançar les eleccions darrere del seu espectacular creixement a les enquestes, o si intenta arribar fins al final natural de la legislatura, el 2020. En aquest cas, és conscient que el PP, enrabiat per la fulgurant defenestració de Rajoy, i Ciutadans, descol·locat després del canvi d’escenari, li sembraran el camí de mines.

Governar amb 84 diputats

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

L’exhumació de Franco o la defensa del jutge Llarena a Bèlgica són només algunes primeres mostres de com n’és de difícil, governar Espanya, amb 84 diputats en el Congrés. En el primer cas, l’anunci de l’abstenció del PP, que no ha volgut quedar-se sol defensant la permanència dels ossos del dictador en el mausoleu que es va construir, és una victòria per a Sánchez. En el segon, l’oposició i les associacions de jutges i fiscals han doblegat el braç del Govern, que ha hagut d’explicar que sí que contractarà un bufet per defensar el magistrat de l’1-O.

A Puigdemont li sembla “gravíssim” que Sánchez es faci càrrec de la defensa de Llarena. I, mentrestant adverteix sobre els “núvols negres” de la tardor, acusa el PP i Cs de “flirtejar” amb la violència i d’haver creat un “laboratori de l’enginyeria de la confrontació”. Que és exactament el mateix que li retreuen a ell els seus adversaris.